dissabte, 29 de desembre del 2012

La nadalenca mirada dels poetes


Fa goig trobar poemes escrits relacionats amb les festes nadalenques que ara ens ocupen i comprovar com la tendresa dels seus versos recorre viaranys insospitats, amagats dins les diferents personalitats de cadascú dels poetes. 



NADAL DOS MIL

L'orbita del planeta
duu el Nadal. Bon Nadal.
S'alegren les campanes velles
ding-ding dong-dong, a sobre
les teulades antigues.
Nadalenques de bronze.
Avantpassats ocupen taula
del Nadal sense data
com un cor encantat.

Desembre per les portes
cerca la Nit de la pau.

Al fons canten a Déu
les músiques en cor
de les llengües dels pobles.

Passa un pastor amb dula de llegendes
citant les ovelles per seu nom.
Duu al coll un recental.

Joan Climent. Els colors de l'arc iris. ed. Bromera, 2001.


Joan Valls i Jordà

EN UN RACÓ BÍBLIC

En un racó en què la pedra
va irisant-se al sol ponent
amb somniadora màgia
de fulgors evanescents,
i una palmera m'evoca
bíblics records reverents,
mentre el blau m 'embriaga
d'indolències silents
i el violí de la brisa
crispa el càntic de l'ocell,
em bressa un somni d'estampes
mon cor d'enyorança ple.

Oriental la palmera
i oriental el voler.
Sóc un nét de Salomó
que mormola salms fidels
a la terra que m'ofrena
gris d'humilitat en Déu.

Joan Valls i Jordà. La cançó de Mariola. Edició i pròleg de Manel Rodríguez-Castelló. Editorial Denes. Poesia Edicions de la Guerra. València, 2007. 

divendres, 21 de desembre del 2012

Felicitació Nadalenca

Foto Mercè Lloret: extreta del Cançoneret Valencià de Nadal


Diu l'autor del prefaci, Sanchis Guarner, que és important que es faça una recerca del cançoner de nadales del País Valencià. Això ho deia pels volts de l'any 1960, quan es va publicar el llibre d¡on he extret la cançó. M'imagine que alguna cosa s'haurà fet, encara que no en tinga constància, sempre estic a l'aguait de les novetats, tot i que sé amb certesa que em deixe moltes coses pel camí.

Rellegint aquest cançoneret, he recordat algunes cançons que cantava de menuda que m'han fet tornar enrere per una estona i retrobar, cares, cases, carrers, i el meu poble, Alcoi.


Jo sé una cançó
de fil i cotó,
que els àngels li canten
al Nostre Senyor,
amb una guitarra
i amb un guitarró.

El bon pastoret
tocava el tambor,
i els àngels cantaven
al Nostre Senyor.

Els àngels cantaven:
- Guerindà, guerindeta,
més val un ouet
que una sardineta.

A la guerlindó
a la guerlindaina,
el nin més bonico
s'emporta la palma.

Manuel Sanchis Guarner. Cançoneret Valencià de Nadal. Editorial Torre, València,1960.

dilluns, 17 de desembre del 2012

Encara un Estellés que sorprén

Parlar de Vicent Andrés Estellés significa parlar del més gran poeta que hem tingut en llengua catalana d'aquest darrer segle xx. Per mi són paraules majors. Però no, no vaig a parlar d'Estellés, crec que és molt millor llegir un poema seu, en té per a tots els gustos, del tema que es demane i adreçat al tema que menys se'ns pot passar pel cap. 
 
Dijous passat, 13 de desembre es feia la presentació a València del darrer llibre d'Estellés, L'inventari clement de Gandia, un llibre ben especial com molt bé explicaven els qui hi havia a la taula Begonya Pozo, Jordi Oviedo, Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig. Un llibre que ha passat per moltes peripècies des que Estellés el va escriure i el va presentar al Premi de Poesia Ausiàs Marc l'any 1966. Un original que es va “traspaperar”, i que Estellés va col·locar en el seu lloc altres versos, en tenia tants escrits, i ara per una d'eixes casualitats que de vegades passen en la vida, s'ha trobat dormitant dins un arxiu. Troballes com aquesta se'n produeixen de ben poques, i quan passen són un goig i una festa que cal celebrar a bombo i plateret. 
 
I com molt bé diu el títol, Estellés ens brinda un inventari personal del seu anar fent per la vida de fa vora cinquanta anys.

I en això aquest preciosíssim sonet deixa constància:


A la flor honesta que hi ha
entre les pedres, a la vorera;
a la flor de la carretera
que no sap mai el temps que fa.

La flor humil i al sa i al pla
que no espera la primavera,
que únicament, tímida, espera
la brusca, trista i pobra mà.

A la flor disposta i discreta,
la que creix sense cap secret,
que ni tria brisa ni lloc...

La contempla, tendre, el poeta,
i va i li dedica un sonet
en el lloc d'honor del seu bloc.

 
Vicent Andrés Estellés (2012) L'inventari clement de Gandia. Edicions 96


dimecres, 12 de desembre del 2012

Imperfecta... Insomni...

Sol passar-me que, de vegades, se'm queden coses al cap que romanen més temps del degut fins que un bon dia els done el passaport i les llance cap a un viatge desconegut, i qui sap si ple de sorpreses. Sóc curiosa de mena, no ho puc evitar. Fa uns dies vaig llegir aquest poema de l'amic Salvador Jàfer, i no ha parat de rodar-me pel cap, ja veus que amb tants poemes que ha escrit, a aquest li trobe alguna cosa que m'ha cridat l'atenció. I ves per on, sense voler l'he relacionat amb un altre poema, més llunyà, de mil anys enrere.



Imperfecta vida meua,
feta de ponents i d'albes,
de camins inexplorats
i d'hores sense destí.
Qui habitarà després de mi aquest desert?
Qui nodrirà aquestes llums i aquestes ombres?
Finalment sabrem que anem cap a l'hivern
i ja no podrem fer-nos arrere.
I si evoquem els qui no són entre nosaltres, percebran els nostres crits desesperats?
Amb la mateixa suavitat de sempre l'hivern ens cobrirà.
I mentrestant la pluja generosa de novembre amara els geranis abandonats des de l'estiu, els cactus, les clívies, els agaves, els esquelets, les falagueres...


Foto Mercè Lloret: cal·ligrafia xinesa

HIVERN

UNA NIT D'INSOMNI

Profunda, l'eixida és silenciosa
Minúscul, el jardí ja és desert
El vent intermitent provoca
Els batents esporàdics
   de finestres i portes
La nit és interminable, insomniosa
No faig més que comptar els cops dels batents
I llambregar la cortina il·luminada per
   la lluïssor de la lluna

Li Yu (937-978)


Traduïts del xinès per Shi Bo. Amb cal·ligrafies de Shi Bo. Traducció catalana de Núria Periago. Publicacions de l'Abadia de Montserrat(2005)

dimecres, 5 de desembre del 2012

El nom fa la cosa. Símbol & títol.

Jo sóc jo i les meues circumstàncies. Circumstàncies que no visiten a domicili. No és meua la frase sinó d'Ortega i Gasset, però m'ha vingut com anell al dit per exemplaritzar el meu cas. No em queixe però.... darrerament els llocs més visitats en els pobles d'arreu de la meua comarca i les limítrofes són les biblioteques, les llibreries i els centres culturals. Segons com es mire és una sort i n'estic ben contenta.

La veritat és que gràcies a sant Google, ara vaig directa al lloc sense necessitat d'anar preguntant als vianants que tant malament s'expliquen, amb la pèrdua de temps que suposa i sense perdre'm que ja és un avantatge.


 Passaven cinc minuts de les huit de la vesprada del divendres passat, 30 de novembre, quan entre a la Llibreria la Costera de Xàtiva, i m'endinse cap endins, fent-me lloc entre la gent que escolta, tot intentant apropar-me cap a la primera línia dels oients. Al cap damunt dels escalons que hi ha al final de l'establiment Jon López de Viñaspre ha començat la presentació del poemari Ulls, budells, cor d'Elies Barberà, el protagonista, que roman al costat ben seriós. És a Xàtiva, el seu poble, que l'Elies Barberà ha volgut presentar el seu darrer llibre, i així ens ho diu als que estem allí, de la mateixa manera els xativins li ho paguen, la llibreria està de gom a gom.

L'editor i presentador d'Ulls, budells, cor primer de tot ens glossa les peculiaritats del poemari, ens convida a examinar el llibre, en això he recordat el meu professor de Poesia Catalana Actual, Sam Abrams, que deia que quan prems un llibre el primer de tot és dedicar-li un temps als elements intertextuals, és a dir a agafar-lo, mirar-lo per dalt, per baix, per davant, per darrere, llegir el títol, comprovar el disseny que dit de passada pot ajudar a comprendre el que es trobarà a dintre. Una vegada regirat, olorat, toca obrir-lo i començar a llegir des de la primera pàgina: pròleg, cites, portadelles, cobertes, notes, dedicatòries, finalment els poemes, que són els elements textuals. L'aventura que ens ha proposat l'Elies, estic segura que com en els anterior poemaris no ens defraudarà. Per això el títol sembla expressar tot un símbol, tot un repte que accepte. Tal i com ens ha dit i recalcat Jon López de Viñaspre i l'Elies Barberà. 


La veritat és que em vaig alegrar molt de tornar-lo veure després d'un temps bastant llarg, i em vaig apropar amb el llibre a la mà perquè me'l dedicara.

Aquests dies tranquil·lament a casa l'òbric. Trec el CD de l'interior del darrere de la portadella. Comença la reproducció. Llegim a l'uníson. L'Elies i jo. I una música ens acompanya. 
 

  


la iaia era coixeta
(diria que de cama esquerra)
per una malaltia estranya
que va patir de joveneta.
mentre el iaio servia en guerra
de muler al front de Granada.
sense anestèsies li obri
el genoll el cirurgià;
unes gomes l’hi va sargir
a torna de tendons boixats.
la iaia dugué de per vida
la genollera baix la mitja.
[...]

dijous, 22 de novembre del 2012

Som maletes


Foto Mercè Lloret: Sardenya juny de 2012

El passat dissabte, dèsset de novembre, al Saló de Corones del Palau Ducal, Elvira Cambrils comentava, com a convidada en la Nit de contes al Palau, que va començar a escriure en sentir-se angoixada, fa un temps, quan estàvem en plena bombolla constructora, en veure el que ens venia a sobre, impotent de no poder fer res per controlar el que tenim en aquests moments, la crisi que diuen els del més amunt. Tots ho sabien menys ells. Doble per als peninsulars, que suma la global, més la immobiliària, particular. Nostra i només nostra.

En èpoques de crisi, personal o global és quan afloren els grans pensaments. No dic que el meu pensament siga gran, però si que és veritat que Elvira m'ha fet comprendre que hi ha moments que no convé callar, ni empassar-nos les tristeses cap endins. També resulta interessant el que fan els mestres d'arts marcials, tancar un puny i arrufar les celles amb la intenció de treure tota la ràbia que tinguem a dintre i colpejar el no-res, primer amb un puny després amb l'altre, i buidar, buidar, buidar, o fer com ha fet Elvira Cambrils, escriure, escriure, escriure.

Som maletes

Dos quarts de nou, pronuncia la veu suau de la locutora. Sona un fragment de La Suite dels Planetes de Gustav Holst (1874-1934). Esmorze. Allà, segons els càlculs horaris que he inserit al mòbil són dos quarts de quatre de la nit-matinada. Me'ls imagine dormint de pressa, han de recuperar el temps perdut de la darrera jornada, sis hores de decalatge, afegit a l'estrès dels darrers dies, tot preparant a corre-cuita el viatge, finalment, encuriosits han contemplat el nou paisatge que els rep a vol d'ocell.

Bon viatge, i la mateixa sort que un dia, nosaltres, quan vam fer les maletes, vam encabir la nostra vida a dintre.

Ara, dues maletes comencen una venturosa aventura.

Bon viatge i estimeu la terra que us acull com si fóra la vostra.

(text inspirat en una frase de la pel·lícula Nirgendwo in Afrika i en solidaritat amb la darrera concentració del jovent a València)




divendres, 16 de novembre del 2012

Fem País. Oi! que sí...


Fa cosa d'unes tres o quatre setmanes vaig rebre una invitació per anar a la presentació que Pep Alfonso feia del seu poemari ENVERS en la Societat Coral el Micalet, a la capital del regne, en companyia del també poeta Vicent Penya.

Això passava el passat dimecres 31 d'octubre!!!!

Lamentablement no vaig poder ser hi. Però li vaig desitjar molta sort i molts ànims.

Aquestos dies n'he rebut una altra per al divendres 30 de novembre de 2012, es preveu un encontre a l'editorial Germania per celebrar la posada en circulació de la col·lecció de poesia Mil poetes i un país que l'editorial ha fet l'esforç d'editar en els temps que corren.

Diumenge passat comentava amb una amiga que tinc la impressió que hi ha temporades que tenim una sobresaturació d'activitats i amb ganes d'acudir a tantes coses, el resultat és que continue anant a les mateixes que sempre he anat, perquè jo tampoc em puc transmigrar com deia el ministre d'educació Wert, a mi, particularment em dol no poder anar a tot el que m'arriba, ni que no fera altra cosa que anar d'ací cap a allà sense parar-me a fer altra cosa, tampoc no arribaria, amb tot pense que això és bo encara que jo no puga anar, per què demostra que el personal té més interessos que els que volen que tinguem. Això sí, amb les noves tecnologies que hi ha per la xarxa: Internet, feisbuc, tuiter, les propostes arriben a cabassos. Ai! Quina triar?

De moment fem boca amb aquest poema del Pep que parla del record i a veure si hi puc anar.


Foto Mercè LLoret: la vara de Moisés

R

RECORD

hi ha estances
i records buits
igual que les paraules
i estances com grans paraules
i records plens d'estances
buides igual que les paraules.

La intimitat ompli les paraules
com la confiança les estances
de bones converses
per a aprendre
el sentit de les paraules
sentides per a retrobar-se
a gust a les estances.

Recordes?, escoltes?
Doncs ja no en fan falta
més, de grans paraules.


Josep Antoni Alfonso i Diaz (2012) Envers. Germania.

dijous, 1 de novembre del 2012

El crisantem, la flor de la Tardor


Trobe que la primavera i la tardor són les millors èpoques per reposar plantes al jardí, encara que els vivers i les botigues disposen d'un aparador exquisit i variat tot l'any. De fet, quasi tots anys cal que en repose alguna que altra al jardí de casa, unes per què envelleixen i altres perquè s'assequen. 

Foto: mercè lloret
 
Aquestos dies, a casa, com un naufrag surant al bell mig d'una tempesta, tinc un preciós crisantem en plena floració que vaig comprar la tardor passada, i que ha aconseguit sobreviure al infernal estiu dins d'aquesta antiga gerra d'oli convertida en jardinera. Trobe que és tot un esforç de subsistència a l'adversitat, i també un metàfora per la vida que l'ha empès a sobreviure. Quin exemple més bonic, he pensat. 
 
Però, la veritat és que quan veig la diversitat de plantes que existeixen no puc evitar, i sempre caic en la temptació de comprar-ne alguna llampant i de colors exòtics, que al cap de poc ha desaparegut per què no s'ha aclimat al lloc. Diuen que l'experiència val més que res, per això finalment vaig decidir que només posaria les plantes que donava el terreny, i trobe que ha estat la idea més encertada de totes. 
 
Pel que fa al crisantem, com molta gent i jo mateix, sempre havia relacionat aquesta flor amb els difunts, però la veritat és que aquest és el moment en què aquesta preciosa planta floreix i ompli de bells colors la tardor, és per això que es veu més a tot arreu. També la recerca per Internet m'ha fet conèixer molts detalls al voltant d'aquesta planta que desconeixia i trobar que, per a altres cultures, el crisantem té i ha tingut connotacions diferents a la nostra, occidental i cristiano-catòlica. De sobte m'ha vingut a la memòria aquesta bellíssima cançó de Carles Dénia que el nostre poeta alzirenc Ibn Khafaja va escriure i que Josep Piera ens ha ofert en paraules d'ara. I per més informació, també darrerament el Servei de Publicacions de la Universitat de València ha publicat un interessant llibre que porta per títol València àrab en prosa i en vers (estudi, selecció i traducció) que les arabistes Ana Labarta, Carme Barceló, Josefina Veglison han fet a través del rigor, la professionalitat i l'esperit crític, paraules aquestes darreres de Ferran López Abad en la ressenya feta a la revista Caràcters del darrer núm. 60.


Foto:mercè lloret


Flor estranya, el crisantem se'm desfulla seductor.
Com hauria desitjat que la llum se'm tornés ombra!
El desig m'han despertat uns cabells blancs,
cosa de vell, com quan em despertava de jove.
n'he sentit l'olor i, com un regal,
la primavera llunyana m'ha saludat generosa.

IbnKhafaja / J. Piera.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Àngel el nét del "tio Pipo"




la mirada del somni:Foto Mercè Lloret


(L'Olleria, la Vall d'Albaida, 1991)


Ens atrauen intensament,
viuen dels nostres somnis,
de fer-los malson.

Recordes aquella nit,
quan vam deixar de ser Eva i Adam
per ser tu i jo, nosaltres?
Recordes aquells passejos estellesians,
sols, sota el cel de què em volies allunyar
interessadament?
Ara has deixat de ser àngel,
t'has enrogit, t'has infernat.
A cas no portes el trident malèvol?

"Desert d'amics",
que un altre Jordi cantava.
Aïllat, sol, trist i desemparat.
Com tu ho anhelaves.
Te n'has anat somrient,
mostrant-me un ull tancat.
T'has soterrat enèrgicament;
què té el teu nou Sant,
que a mi Déu no m'haja dat?

Però no tinc por, no,
ara ja no.
Puc lluitar contra el teu exèrcit
de lladres sentimentals,
de mercenaris frívols.
Em convertires en no-res,
i així com l'ocell de foc,
he reviscolat, he revifat.
I m'has fet nàixer.

Aprecie cada materialisme
i cada hora que corre
en l'imparable rellotge del temps.
M'has fet aprendre a valorar
les banalitats vitals.
Si plore, és d'alegria.
Si bote, d'il·lusió.
Em respecte i em respecten,
i tu, què tens?

Sé que algun dia t'adonaràs
de la teua metamorfosi,
de la teua conversió
en l'ésser maligne que t'has fet.
O potser no.
Potser seguisques amb les ungles
llargues, negres i afilades.
Amb aquell poder fictici que dius tindre
per moure el món al teu parer.

Però et quedaràs on ja estàs,
al pou, a la superficialitat més amarga.
Mentre jo trobe una criatura més dolcíssima,
un jo que em lleve la son amb besos.
M'abrace sense parar la mà
i em mire amb un afecte julietista.
Que em remoga la panxa i
que em faça somiar despert.
Ella serà ella, però formarem un tot.

I aleshores no creuré en sants,
ni en bíblics fantasmes.
Confiaré en les persones,
en l'amor i en l'altruisme.
I ho faré des del primer moment.
Passaré estones als núvols,
als seus núvols.
I em taparé les orelles quan el vent
porte amb ell les veus del dimoni.

Per sobre dels núvols.Foto:Mercè lloret

diumenge, 21 d’octubre del 2012

In memoriam



Foto:Mercè Lloret

Aquest cap de setmana s'ha commemorat el 30 aniversari de la pantanada de Tous, esdevinguda el 20 d'octubre de 1982. De sobte m'han plogut imatges a sobre que tenia mig oblidades, i he recordat, sense voler recordar, perquè hi ha moments de la vida que deixen empremtes inesborrables i ixen a la llum en el moment més inesperat. Déu meu! ja han passat trenta anys d'aquell dia fatídic, i aquest cap de setmana m'he sentit malament, molt malament, perquè he comprovat de primera mà el poc o nul ressò que van tindre algunes noticies, encara que en els primers moments unes es van superposar a les altres per la magnitud, però els anys no els han recuperat.

 

El cas és que, fa deu anys, per les mateixes dates, quan es commemorava el vintè aniversari vaig escriure una carta a la premsa, per ser més exactes al setmanari El Temps, que no es va arribar a publicar, sense que mai haja sabut si és que no va arribar o no la van voler editar. La qüestió és que han passat deu anys d'aquella carta, i hui, m'ha vingut a la memòria aquell escrit que he recuperat entre les carpetes oblidades de l'ordinador per publicar-la sense més, sense necessitat d'enviar-la a ningun mitjà de premsa. Només per què algú la puga llegir i no es torne a quedar en una carpeta amb documents antics que fa temps havia deixat de consultar.

Aquest cap de setmana ha estat plovent, no tant com aquells dies. Però, hui, quan ha escampat la plujat he anat a visitar el monòlit que es va col·locar en memòria dels desapareguts. He passat mil vegades pel lloc on està ubicat i mai no l'havia vist. És un racó amagat, on els cotxes passen a bona velocitat sense ni adonar-se'n. Al peu, unes ramells de flors donen fe. In memoriam...

 

La cara oculta de la pantanada de 1982.

Els altres. Els oblidats.

Aiora, 25-10-2002

EL DRET AL RECORD DE TOTES LES VÍCTIMES DE LA RIUADA DEL 82


Feia poc més d’un any que vivia en Aiora quan van tenir lloc els dramàtics esdeveniments de la riuada del 1982, des de llavors, només he sentit que parlar de la pantanada de Tous, amb tot el drama que va suposar el trencament de la presa. Mai però no he escoltat una sola paraula referida al territori valencià que hi ha més amunt, a la capçalera dels rius que conflueixen i naixen en la Vall de Cofrents, on es va fer l’aportació més gran d’aigua per al desastre que va ocasionar el trencament de la presa. Sembla com si l’aigua haguera sorgit per art de màgia d’un lloc puntual i prou. En l’article publicat “La pantanada de Tous, un drama de 20 anys” núm. 957 només s’esmenten els 546 litres que es van arreplegar en Enguera, l’aigua d’Enguera no va passar per Tous. Doncs no, l’aigua venia de més amunt, de la Manxa oriental, i sobretot de la vall de Cofrents, on el Xúquer és la conca principal, i on van a parar tots els barrancs que conflueixen en les gorges del Xúquer, en la vall de Cofrents i la Mola de Cortes, on s’hi aboquen rieres i rierols amb una fort desnivell i amb un ímpetu desmesurat, quan, aquell dia, el cel es va trencar de cop. Aquella nit fatídica del dia 19 s’excediren amb escreix els 600 litres, (segons van anotar els responsables de controlar la meteorologia a la C.N.C) que podia marcar el pluviòmetre, no es va poder comptabilitzar el total exacte, però ja es podrà imaginar l’aigua que va vesar el pluviòmetre ja que la seva capacitat de mesura era de fins a 600 litres/m2.

Tanmateix, ningú no se’n recorda, ningú no ha fet memòria que aquell matí del dia 20 un autobús amb treballadors d’una empresa de contractació de la C. Nuclear de Cofrents que sortia de treballar, del torn de nit, a les sis del mati, nit fosca encara, va ser arrossegat en un gual per la força de les aigües del rierol Cautaban, que transcorre per un barranc gairebé sec, 500 metres abans de la confluència amb el Xúquer. El cabal del Xúquer, resultava frenat pel Cautaban i d’altres adjacents. Hores després, en fer-se de dia, se'n van poder rescatar alguns de les aigües, però nou van ser arrossegats. Alguns dels companys van veure com es precipitaven riu avall, per la antiga presa d’Embarcaderos, sense poder fer res. Tampoc no es poden oblidar els morts que hi va haver en Aiora. On una rambla que creua el poble va taponar de runa La passarel·la que, finalment, va rebentar, enduent-se tot el que es va trobar pel camí. Les víctimes, un xiquet desaparegut que intentava desguassar un patí, va ser tragat per la rambla, i una dona d'edat avançada arrossegada per la tromba d’aigua des de la porta de sa casa, el cos de la qual va aparèixer en el caixer del Xúquer 23 Km. riu avall al cap d'un temps. Tant d’un lloc com de l’altre se’n van recuperar poques víctimes d’aquella tragèdia, els quals només queden en el record familiar. És per això que després de llegir tants articles en premsa trobe que falta un petit recordatori per a unes víctimes que ningú no ha esmentat.


Foto: Mercè Lloret

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Colofò en dues parts i dos


Continuem estiuejant amb 
Josep Sanchis

Enguany, l'estiuet de sant Miquel ens ha dut calor per aquestes terres. I tanta, que n'ha dut. També ens ha clavat en un pantà baromètric, on no es mou ni una fulla.  Tot resta parat, ni tant sols una briseta, ni un mal ventet amb que treure'm la calor sufocant. 

Mentre espere l'aigua que han promés els meteoròlegs, aprofite per contemplar codonys, magranes i aquestos dos deliciosos poemes que fan goig de mirar i llegir.





Sol com el vellut de codony sens melar,
entre l'estretor de l'herba i el llenç,
amb les mans buides i l'amor en cistella,
brollant la font al jou del barranc.





Enyor de magrana obert de suc i roig,
sol en la boira alimara en mà,
caliu de llenya a l'albir del foc,
a la llar d'esbarzers atiant la fum.


Josep Sanchis (1995). Tast de solitud. Germania.


dissabte, 29 de setembre del 2012

Colofó en dues parts i una

Estiuet de sant Miquel.
Josep Sanchis un poeta per l'estiueig.

Pomes de ciri: Foto Mercè Lloret

Diuen que per sant Miquel, el temps pot ser plujós, però no fred, i que, passat sant Miquel torna a fer calor o a baixar calor del cel. Enguany el refrany ha resultat ben cert, així els dies que vindran tornarà a fer caloreta. Demanava aigua i aigua que ha caigut, a cabassos, com sempre passa en aquesta banda de la Mediterrània. A pesar de les destrosses que l'aigua ha fet per on ha passat el gruix del temporal, quin goig veure ploure i escoltar el so de l'aigua que colpeja la teulada, nit i dia sense parar, fins que se'm clava el soroll al cap i com un exercici de relaxació em quede trasposta.

És diu que a sant Miquel se li encomana la pluja amb mesura. Ai! volia aigua i la demanava, però amb tantes qüestions en dansa que m'ocupen el pensament els darrers mesos, he oblidat fer la rogativa al sant. Mentrestant per alegrar un poc aquestos dies he trobat uns poemes molt bonics que mereixen ser donats a conèixer.

Que és pot dir de la poesia de Josep Sanchis?, un poeta de ben a prop, Ontinyent, que descriu la natura del seu entorn d'una manera particular, o almenys així em sembla. Llegir la seua poesia em transporta per una banda cap a les seues arrels d'infantesa que de vegades compartisc, i també em fa de guia en un passeig pel territori que li és conegut. M'agrada tindre'l per companyia i anar de la seua mà perquè em duga per aquestos paisatges.



A cau d'orella,
a frec de canyar


Me'n recorde de la senda de l'Ametlla,
de l'horta a la Canal i els codonys,
de l'ombra als caquiers, d'aquella frescor natural,
del capvespre i els núvols llargs,
de les pomes agres i el melonar.
Del calbot al conill, del tast ritual del fetget,
de la taula parada i el plat descantellat,
del pessic de sal, d'aquell acollidor davantal,
de la marialluïsa i dels cants,
i de la queriguilla...
I del senyor rector Don Vicent,
al queixer, a l'humil braçal.
Me'n recorde del canyar,
entre niuerets i gafarrons,
entre caderneres i verderols.
El braçal, aigua avall...
Encara sent la remor del futbol,
l'olor de la cassalla i el fum dels canyots.
Enyore les cançons de Pasqua i els bonegons,
i el magraner, les pomes de ciri i el favar,
la plena serena de la nit.
De la fons dels Brulls bec l'enyor.
De la pensa penja la curiola del pou,
aquelles vetles del vent.
La vida passa a glops per un sedàs.


Josep Sanchis Carbonell (Ontinyent 1957)
Amæratge, Ontinyent, Edicions Víctor, 2000



dijous, 20 de setembre del 2012

De lectures. De l'estiu. De Poesia i III

 
L'exuberant codonyer, el codony sensual i 
el llaminer codonyat.
El Setembre de Josep Piera. 

Codony, collita 2012:Foto Mercè Lloret
  
En setembre, tot i que encara queda estiu, comença a fer-se evident la minva d'hores de sol, els dies són més curts. Pels més matiners puc dir que és nota més la fosca al matí que a la vesprada, però la veritat és que hi ha tantes hores de sol com de foscor, la qual cosa ve a dir que estem a parts iguals entre nit i dia. Ara bé, tot i que la calor encara la tenim a sobre, els raigs del sol han anat canviant de posició, ara cauen de manera diferent, és a dir entren més dins ma casa que modifica la coloració de l'interior com si els donara vida pròpia. En canvi la pluja, tot i els desitjos que en tinc dins meu, i apel·lar als vells refranys, com el de hui mateix «Llebeig, aigua veig o El llebeig el mou i el llevant el plou», no ha fet acte de presència per aquestes terres, per bé que la natura, que és sàvia, ha començat el seu procés de canvi, encara que la data fixada per la tardor fins a finals de setmana no es proclamarà. De fet, des que el setembre va començar, l'estiu davalla lenta però progressiva, és a dir imperceptiblement va començar a moure's, i ho dic per pròpia experiència i el meu aparell digestiu sensible als canvis estacionals. Aquest detall i la placidesa en l'ambient són algunes mostres del canvi d'equinocci que s'apropa. De sobte, les fulles d'alguns arbres prenen tonalitats distintes, i en això sembla que acompanyen la natura en la maduració de les fruites, així comença una de les estacions més boniques de l'any. Aquest cap de setmana, com cada setmana des de fa molts anys, la meua vida es repartisc entre Otos i Ràfol de Salem, m'he deixat caure pels bancals, i he anat de cara a veure els codonyers per comprovar en quin procés de maduració es troben els codonys i anar preparant els estris de fer el codonyat.

Ai, però no voldria ser pesada, tot i que fa molts anys que faig codonyat, sempre em ve de gust llegir noves receptes, i si de cas fer alguna innovació que puga millorar la meua, així és que he tornat a obrir altra vegada el llibre de les melmelades que vaig comprar aquest estiu a Sardenya – he de tornar altra vegada - i que, darrerament, em resulta tant productiu pel que fa a melmelades com per trobar o retrobar poetes i poemes.

Abans de llegir les receptes del codonyat hi ha una xicoteta història d'aquesta fruita que inclou els poetes que l'han cantada. Qui no coneix el codony?, una fruita de formes exuberants i aromes encisadors que el codonyer, arbre de branques tortuoses i flexibles, que molts veïns com jo cultivem per a consum propi, que darrerament se'l veu com un fruit exòtic a les botigues, però no cal que ens enganyen, les varietats que es cultiven tot i ser més vistoses només aprofiten per fer codonyat, i això en aquests temps que corren, de menjars preparats als aparadors, porta la seua feina i el saber fer. 

codonyer, collita 2012: Mercè Lloret

 I comencem pel poeta àrab Imru Al-Qays que va viure al segle VI d.C. que compara la seua enamorada amb el codony, fruita que la cultura mediterrània simbolitza amb l'amor. Aquest poema com el següent només els tinc en la traducció feta a l'italià, però després de llegir-los unes quantes vegades la musicalitat d'aquesta llengua se'm contagia i pràcticament s'entén el sentit de l'enamorat. Era massa, demanar més traduccions ràpides, una vegada bé, però dues, demana una planificació de treball per al bloc que de moment no tinc previst.

LEI HA IL GUSTO DI MELA COTOGNA

Con gli occhi di gazzella, sui
collo una vena pulsa,
e i capelli sciolti ondeggiano
sulla schiena;
Il suo viso ha la luce della spada tagliente
da un fabbro forgiata fino alla cecità, forse.
La sua mano è abbellita da dita de frange
lentamente tornite, di seta profumata.
La curva del polso è tanto perfetta
che la guardi senza stancarti di ammirarla: è agata.
Verso l'uomo dal suo letto si china come la duna
con fianchi di sabbia lentamente inclinati.
Come una antilope viene a pascolo di erba,
come una gazzela se ne va, saettando l'aria.

També és el cas del visir Chafar ben Utman al-Mushafi de l'Andalusia del X d.C., que va dir:

"E di color giallo, quasi portasse una tunica di narcisso, e profuma come muschio di penetrante aroma,

Dell'amata ha il profumo
e la stessa consistenza del cuore,
ma dell'amante appasionato e macilento ha il colore.

Il suo pallore è un prestito al mio pallore,
il suo odore il respiro della mia amica

Quando un giorno si tu maturata sul ramo
e le foglie le ebbero steso manti di broccato

Protesi soavemente la mia mano per coglierla
e posarla come un bruciaprofumi
al centro della mia sala,

Indossava un vestito de lanugine cinerina
svolazzante sul liscio aureo corpo

E quando nuda restò nella mia mano
priva anche della sua camicia di narciso

Mi fece rammentare quel che non posso dire,
e l'ardore del mio fiato
la fece tra le mie dita avvizzire."

Indagant una miqueta per la xarxa, i amb l'ajuda de la magnifica pàgina web que gestiona l'Eduard J. Verger des de fa molts anys, he trobat que també els nostres poetes han glosat aquest fruit tan provocador i sensual, 
 
diu Marià Manent, La ciutat del temps, Barcelona, 1961.

A MITJAN SETEMBRE
[...]
Amb cent ulls grocs ens mira el codonyer
quan el reflex de l’aigua se’ns apaga.
L’argent de l’albereda té el primer
tremolor d’un or vague.
[...]

o Josep CARNER, Obres completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1968. 
 
ELS CODONYS TARDORALS

Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,
té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
i corre, embriagada de tanta jovenesa,
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.

Però ja saps com elles es tornen malgirbades
per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
i amb cara tediosa caminen desmarxades
i són codonys, diries, el fruit més boterut—.


I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,
nosaltres rondinem, esgarriant les passes,
i flagel·lem el dia amb folles amenaces,
saturns a la memòria del goig mal escampat.


Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
i si l’amorosim al caliu de la llar
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.

Ara bé, en clau de proximitat, no puc deixar de banda un dels nostres poetes actuals per excel·lència com és Josep Piera, que té un grapat de versos dedicats al codonyer i als codonys escampats per tota la seua obra, que va tindre l'amabilitat de deixar-me uns versos preciosos– inèdits- en què la veu potent i personal de Piera expressa en poques paraules tot el que jo he intentat escriure al llarg d'aquestes ratlles i que titula

SETEMBRE

Per a mi, antic com sóc,
setembre és el mes més dolç de l’any,
el temps d’or del raïm, quan daura
el cor dels melons, i les figues
insinuen una gota assolellada de mel;
quan s’acotonen de groc olorós els codonys,
i les magranes, ai, les magranes
volen esclatar vermelles de goig.
Setembre és l’estiu madur,
no l’inici de cap trista tardor.


Codonyat a punt de menjar del 2011:Foto Mercè Lloret

Mentre gaudisc d'aquests versos i d'un bon tros de codonyat que em queda de l'any passat, he confiat la traducció dels versos àrabs en bones mans, com va fer també en l'esplèndida traducció de El Jardí llunyà.