Veure'm publicada l'obra completa de Joan Valls i Jordà, enguany que es commemora el centenari del naixement del poeta? Encara
estem a temps i confie que així siga. I dic això perquè desconec qui se n'haja de fer càrrec d'aquesta
tasca, allunyada com estic dels cercles commemoratius del poeta i de la pròpia
ciutat dels ponts. Mentrestant he pogut llegir, ni que siga un tast, la recent
publicada biografia novel·lada, Enterreu-me en batí i en sabatilles, que
l'escriptora i periodista, Ester Vizcarra, ha publicat enguany, mentre
presentacions i actes diversos van donant a conèixer les peripècies del poeta,
una de les quals en la Casa de la Cultura Mario Silvestre d'Alcoi a la qual vaig assistir.
 |
|
I dic que confie veure publicada la seua obra completa, perquè durant tot l'any
he fet servir una Antologia que casualment vaig trobar—a un preu irrisori, tot
siga dit— que devia quedar pels magatzems on guarden els sobrants de llibres
que si no es venen en un temps prudencial acaben triturant per convertir-se
altra vegada en pasta de paper. També me n'he aprofitat de les darreres
edicions que els darrers anys han anat publicant a títol personal, i que he
anat comprant conforme les trobava.
Pel que es desprèn de les primeres pàgines del pròleg i els agraïments de
l'autora, Ester Vizcarra, Adrian Miró va escriure fa un grapat d'anys una
biografia del poeta, molt més extensa, que a banda de relatar vivències del
poeta, també n'aborda i n'avalua l'obra de Valls. De fet al poc de començar la
lectura Ester ens resol de seguida la qüestió que acaba de plantejar «què hi ha
de nou al meu llibre?», a la qual cosa ens contesta tot seguit que «El
de Miró és un pou de saviesa i erudició pel que fa a l'avaluació de l'obra de
Valls, aspecte sobre el qual mai no m'atreviria a clavar-me. El meu pren la
direcció de la vida i incorpora dades noves recollides de moltes altres
persones» I això significa que estem davant d'un escrit coral que ha aprofitat
les moltes anècdotes que circulen encara de persones que han conegut el poeta per
afegir detalls que no ixen en la biografia de Miró.
La lectura de la biografia de Vizcarra fa de bon llegir i el lector comprova
que la vida i la poesia de Valls van de la mà. Això m'ha permès comprovar que l'Antologia
editada pel CVC es quedava coixa, si el que es pretenia era resseguir la seua
vida a través dels poemes. Com tota biografia, comença l'any del naixement de
Joan Valls, el primer de maig de 1917, i es va agrupant per capítols que donen
compte de fets i situacions viscudes pel poeta. Així, hi veiem que tot i que no
comença a escriure fins als anys de la Guerra Civil, amb dihuit anys, ja des de
menut apuntava maneres. Si el detonant va ser la infantesa condicionada per la
malaltia que va patir de menut conjuntament a l'aïllament dels afers propis de
la resta de xiquets, això no ho podem saber, però si que:
Joan
era un xiquet molt especial. No ho era[..]perquè la malaltia l'haguera fet
xicotet i contrafet. Ho era perquè veia les coses d'una manera diferent de la
majoria. Veia foc al sol que s'amaga, veia llum a l'aigua d'una bassa, veia la
bondat a l'alè de les persones, veia el cansament a la suor dels homes, veia el
barranc del Cint com una impressionant boca que engolia les estrelles les nits
clares d'estiu, encara que, de moment, no sabera explicar totes aquestes coses.
I als
ulls del cervatell esbalaït
cabia
tot el joc de l'infinit
mesurat
en pacifica esplendor.
«Ressò
d'infantesa». Les hores vives (1978)
Continua
amb la llarga i fosca postguerra, el Franquisme, la Transició. I acaba en la dècada
dels 80, l'època en què els homenatges de la ciutat, d'Alcoi li plovien per totes
bandes.
Una de les coses que més m'han cridat l'atenció en la manera de narrar la
biografia de Valls, d'Ester Vizcarra, és que ha sabut captar i transmetre en el
seu relat el punt d'humor que emparava el versaire, no debades el títol
de la biografia "Enterreu-me en batí i sabatilles" ho corrobora:
Que l'adéu
siga sense cap problema
sempre he
volgut al meu camí aquest lema:
tindre a
mà les bonesses més senzilles.
Sols demane
un lligam d'intimitat:
quan muira
no voldria anar mudat,
enterreu-me
en batí i en sabatilles.
Les hores vives (1978)
Ja veieu que Joan Valls era un mag de
la paraula, sabia com transformar els contratemps en els versos més delicats i
bells.
DE VIDA I VERSOS
SECRETA febre aquesta d'alçar mots
per reviure la vida al vers escrit
joia amarga del temps reflectit
que transparenta els tràngols més remots.
Rumina el sentiment allò que alcança
a recordar en fred el que ha viscut.
Un solatge pregon de solitud
és tot allò que resta en galivança.
Volenterosa flor, claredat pura
regia la febrosa criatura
que era jo, delicadament vital.
I ara, en la llunyania descoberta,
faig recompte d'enyors i tinc desperta,
encesa en mots, la vida marginal.
Joan Valls. Les hores vives (1978)
El cas és que de seguida em van començar a sorgir molts dubtes que no
tenien resposta. Amb aquelles quatre ratlles explicatives del llibre, no en
tenia prou. I no m'agradava la idea d'anar molestant l'autor del llibre-mètode
amb les meues preguntes. I és així com vaig començar la meua personal recerca
per la xarxa, i com vaig comprovar que tenia raó quan deia que el món de
l'harmònica està mancat d'uniformitat per a l'aprenentatge, un fet que el va
portar a unificar una xicoteta porció per poder iniciar els xiquets en aquest
instrument tan divertit. La veritat és
que vaig trobar un grapat de pàgines que parlaven d'aquest instrument que, a
mi, se m'escapaven de les mans. Buf!, així no faré res, hauré de continuar amb
les cançonetes del mètode —vaig arribar a pensar—. Bé, val més això que no res.
Continuaré amb Plou i fa sol, Caragol treu banya o La lluna, la pruna. 
Encara que, no tot són flors i violes en aquest xicotet instrument. Pel que he
anat informant-me ací i allà, m'he assabentat que hi ha algunes notes, com per
exemple les del segon i tercer forat, "Sol" i "Si" aspirat que demanen, tot i les martingales que alguns mestres aconsellen, un
cert temps per que isquen amb la sonoritat que els correspon. Sembla que molta gent ha retornat l'harmònica tot pensant-se que estava
espatllada. Doncs, no, l'harmònica està en perfecte estat: som els aprenents
d'harmònica els qui no la fem sonar correctament. Nyàs, coca, no passa res!, a
mi, no m'ha agafat per sorpresa. Hi ha la resta de notes per anar practicant.
Encara que les dificultats no s'acaben ací: sense anar més lluny hi ha els
bendings o notes alterades, que ixen modificant la manera d'aspirar. Molt fàcil
d'explicar en un vídeo, però no tant a la practica. Seguirem practicant, com
aconsella sempre el profe virtual, Angel Vera. Mentrestant vaig assajant alguns
dels sons característics dels harmonicistes professionals: el tren, els refilets, els trèmolos, el Wah-wah, ritmes de blues, encara que hi ha alguns que encara ni
me'ls he plantejat. I, per cert! també vaig aprenent a desmuntar i netejar
l'harmònica. 
