dimarts, 21 d’abril del 2015

D'ANTONI FERRER FESTEGEM LA BACHIANA I - VARIACIONS GOLBERG

Lamente dir que no sé el nom d'aquesta planta que omple les voreres dels camins aquestos dies, potser agrairia una ajuda per obrir-li una fitxa.


Diria que no hi ha setmana que no haja de passar per la llibreria Ambra de Gandia a recollir alguna comanda. El cap de setmana passat m'esperaven uns quants exemplars que, darrerament en no tenir temps d'acostar-me havia anat acumulant; un d'ells,Variacions Goldberg. Ària amb variacions per a la recreació de l'esperit. Sis bachianes d'Antoni Ferrer, sembla que la distribuïdora encara no havia arribat quan vaig anar unes setmanes abans, o potser jo m'havia avançat?. Ara estic esperant el volum que s'ha editat en l'homenatge que li han fet, Els déus no abandonen Antoni.Homenatge a Antoni Ferrer que tampoc no tenen. És veritat que quan no tinc més remei acabe demanant-los a les pròpies editorials, si els venen, però realment m'agrada anar a la llibreria a comprar els llibres, una vegada dins la llibreria m'agrada mirar i remenar, i sempre m'emporte més del que havia anat a comprar. Això no passa quan compres directament a l'editorial que vas per feina i ja està.
Però tornant a Antoni Ferrer el vaig conèixer fa uns anys en aquella bonica i inoblidable vesprada de dissabte a vessar de versos al Palau marquesal d'Otos amb un bon grapat de poetes de la Costera: Antoni Martínez Revert, Consol Martínez Bella, Josep Maria Balbastre, Toni Cucarella, Elies Barberà i Antoni Ferrer, tot un luxe haver pogut ajuntar-los en un tres i no res.
Amb el poemari a les mans, l'òbric i llig els primers versos:


BACHIANA I

No et digues mai que, de cert, és sobrera la vida,
Ni que el pes de la mort trenca els besos de l'Hades,
Ni que el cor del no-res et fa l'albada inútil.
No et deixes véncer mai pel fat que t'incrimina
Ni et vulgues abatut pel tort que ara et provoca.
Declara't el teu dret a ser en glòria incerta
I fes durar la llum de les hores delebles.

Si no haguéssem sigut,
El retorn al no-ser no ens seria desfeta
Ni hi hauria el buidat on la forma es deserta.
Si no haguéssem sigut,
No hi hauria el clamor de callada recança,
Ni la forma es doldria, fantasmal per la riba,
Com qui resta, ja buit, fascinat per l'efímer.

Resisteix! Resisteix i perdura't condigne
Amb els vius que seran i amb els morts que ja foren:
Que la teua pietat salvaguarde de greuges
Tant l'agram verdejant o el gemec del cadell quan
l'infanten
Com l'alé que se'ns fuig orfe i últim perfent-nos,
Com el fum que rebusca en voluta a les palpes la forma
indeleble:
La flama que hem sigut, certa i extinta.

Estiu de 2009


El poema «Bachiana I» concebut com una evocació de l'article seté de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948, més avall transcrit, ha estat encarregat i compost, juntament amb obres de diversos generes i autors, per a un homenatge col·lectiu al Club d'Amics de la UNESCO, de la ciutat d'Alcoi, amb motiu del seu quaranté aniversari.

Declaració Universal dels Drets Humans, article 7: Tothom és igual davant de la llei i té dret a obtenir-ne la mateixa protecció contra qualsevol discriminació que viole la present declaració i contra tota provocació a una tal discriminació. 
 
Amb una primavera plenament desenvolupada és un goig contemplar aquestes estipes onejant amb el vent que jo sempre compare amb la mar, que no tinc a la vora.

dimecres, 15 d’abril del 2015

La humil i secreta bellesa dels foscos fanalets de les fritil·làries

Hem passat la Setmana Santa i els dies de Pasqua en Aiora com els darrers anys. Des que Diego i Andreu van deixar l'horari escolar, nosaltres també vam deixar d'eixir com havíem anat fent sempre en la setmana que en diuen de la primavera, o siga en les vacances escolars. Darrerament ens quedem en casa, quasi sempre en Aiora, aprofitem eixos dies per arregussar el jardí. Així que, com que el temps ens ho ha permès, hem estat llevant brosses, agranant, replantant i ordenant una miqueta l'exterior de casa, ara que anem de cara a l'estiu, encara que també hem aprofitat per fer alguna excursió. Diumenge de Pasqua vam anar al Molinar. És un embassament hidràulic al peu de l'aldea de Villa de Ves en la Manchuela-Albacete, abandonat per força major en aquell moment; darrerament alguns veïns van retornant i recuperant les cases, ja que només van ser submergides per l'aigua les hortes i els terrenys de cultiu més fèrtils, que va obligar els seus habitants a canviar de lloc i pujar-se'n cap a la planura cap a les terres de conreu per a subsistir. Mentrestant, allà baix  com a vigilant de les cases buides va quedar l'ermita del Cristo de la Vida. Per internet he trobat més d'un bloc amb bons comentaris, bastant exhaustius, pel que fa a l'itinerari de tot el recorregut. Així que arribem a un encreuament passada la presa deixem el cotxe i comencem a caminar en sentit descendent per anar a buscar el caixer del riu per on transcorre el Xúquer; a un costat deixem el poblat de la Central, on vivien els empleats, hui en dia abandonat, construït en un vessant resguardat i alt des d'on només arriba el soroll de l'aigua per on discorre el riu; un camí, ara abandonat que, en el seu temps, va donar els seus bons guanys. 




Hidroelèctrica Espanyola va construir una de les primeres centrals hidràuliques per a portar la llum a la capital del país, Madrid, estem parlant de l'any 1910, que és quan l'edifici, on arriba el passeig d'aquesta vesprada, es va inaugurar. Arquitectura industrial, per poc temps, ja que les inclemències no perdonen i el deteriorament de l'edifici des que el conec avança a corre cuita









Una de les coses boniques que té aquest racó, que no em canse mai de recórrer, és el paisatge que el travessa, no importa l'època en la que anem, i una altra és que no està massa transitat. En aquests moments la primavera es deixa veure en tots els sentits, pel camí veig timons, espígols, argelagues, esparregueres i un bon grapat de plantes, conegudes de vista i desconegudes de nom, que estan brotant en aquestos dies juntament amb els arbres caducifolis. Diuen que el recorregut és d'uns sis o set quilometres, no ho sé, perquè només observant el paisatge se'm fa curt; de sobte, a mitjan camí, em crida l'atenció una flor a ras de terra, recorde haver-la vist en alguna altra ocasió. Faig unes quantes fotografies, tot i l'emprenyament del vent que no para de bufar que ve a afegir-se a la fragilitat de la tija que subjecta la inflorescència. Només arribar a casa regire tots els llibres que tinc fins trobar el seu nom: fritil·ària, després de molt repassar i amb un poc d'ajuda del meu fill menut; en la recerca m'he trobat amb una descripció tan bonica del nostre Joan Pellicer en Flora pintoresca del País Valencià d'aquesta flor que m'ha agradat molt perquè en poques paraules descriu la subtilesa d'aquesta flor «La humil i secreta bellesa dels foscos fanalets de les fritil·làries». 



divendres, 10 d’abril del 2015

EL PES DE LA CENDRA

Una de les coses bones d'Internet és la compra online. Dimecres de la setmana santa, a mitjan vesprada, vaig fer una comanda de llibres, el dia següent, dijous, a la mateix hora el repartidor trucava el timbre i em donava un paquet. Oh! els llibres. Llibres, sense haver-me mogut de casa. Com han canviat els temps, en aquest sentit per a millor, sobretot per a mi. I una altra cosa, els llibres els demane a les editorials que tenen botiga virtual, com no. Material per passar una bona temporada, no precisament aquestos dies de mitges vacances; ara mateix estic acabant de llegir Un son profund d'Enric Iborra, i dic acabant de llegir i la veritat és que estic estirant-lo tot el que puc, em sap greu que s'acabe, tot i que sempre el puc tornar a llegir o millor dit a consultar, però l'estic llegint tot fent una mena de repàs d'algunes de les assignatures que fa poc jo mateix estava estudiant, literatura universal o teatre o literatura comparada. Mentre vaig llegint-lo me n'he recordat molt d'unes xerrades, que fa uns anys es van fer en Octubre Centre de Cultura Contemporània titulat Els Grans Llibres d'Occident, a les quals vaig assistir puntualment, alhora que anava llegint els llibres que es comentaven.




I tornant a la comanda, un dels llibres que havia demanat és El pes de la cendra de Vicent Valls. Un poemari amb títol premonitori? va guanyar el XV Certamen de poesia Marc Granell Vila d'Almussafes el 2011, l'autor ha traspassat fa uns pocs mesos, i és ara que, darrerament, me'l vaig trobant i estic coneixent-lo un poc més. Només obrir el llibre llig aquestos versos:

I

Perduraràs en mi com el solatge
d'un cos primer, de la primera urgència,
en la rosa cremada del capvespre.
I viuràs en l'aljub de la memòria
com una arrel obscura, indestriable,
del temps marcit pel vent i les ferides. 
 

o, més endavant, aquestos altres versos:


Ara que agost encén les vinyes del capvespre,
i el teu record, de sobte, com una gran ferida
em crema la memòria,
torne a veure't
com un antic fantasma que traspassa
la paret invisible de les hores.