L’altra, de Marta Rojals
La
novel·la, ambientada a Barcelona i algunes platges del Maresme o la Selva, es
mou entre el febrer i l’agost d’un any, molt proper als nostres dies, que
podria ser perfectament l’actual. L’autora, però, hi fa constants anades al
passat, llunyà o més acostat, de l’Anna, la protagonista, i el seu entorn, fins
a un punt una mica excessiu i que, a voltes, pot arribar a confondre els
lectors i a obligar-los a rellegir fragments per tal de poder seguir bé el
relat. Està narrada en tercera persona, amb molts de diàlegs intercalats, cosa
que la fa molt àgil. Aquests diàlegs solen ser molt acostats a la parla
quotidiana d’avui en dia. Està escrita en català, però l’autora hi usa –editades
en cursiva– força paraules, expressions o frases senceres en castellà, segons
qui sigui el personatge que parla, un recurs que considero ben emprat en
aquesta ocasió. També hi ha molta presència d’eines informàtiques i nous
sistemes de comunicació, però utilitzats d’una manera lògica i justificada, bé
per motius de necessitats laborals, bé per a una millor entesa sobretot entre
dos dels personatges.
L’altra
podria ser útil d’aquí a uns anys per entendre la vida actual–marcada per la
crisi econòmica, social i de valors–a la nostra zona,com passa –sense cap ànim
en absolut de comparar les dues obres– amb el Quadern gris, de Josep Pla, que ens transmet la història en detall
de dos anys concrets del segle passat, 1918 i 19.
La
novel·la sorprèn i enganxa des del principi, per l’estil fresc i el llenguatge que
utilitza Marta Rojals. Al final, els lectors arribarem a conèixer una mica més
la protagonista, l’Anna, una dona de prop de quaranta anys, marcada per uns
fets concrets que li han passat en diferents èpoques de la vida, i que li han
anat consolidant el seu caràcter reservat, introvertit. L’Anna no és dolça, ni
li agraden les mostres d’afectivitat amb altres persones. És poc social, vaja. En
algunes ocasions, ella mateixa recordarà aquests fets que han modelat la seva
manera de ser, i així els lectors l’anirem entenent més.
A
banda de la protagonista, la novel·la té altres personatges interessants.
Personalment, em quedaria amb dos: la Cati i en Nel. La Cati, la dissenyadora
per a qui treballa i que la tracta com si fos la seva pròpia filla i en Nel, el
fidel i sofert company de l’Anna –i reconegut per ella com l’autèntic amor de
la seva vida– que acaba de perdre la feina en el diari on treballava i s’ha
quedat a l’atur en mal moment. Ell li aguanta tot i ens mostra que sí que hi ha
persones que estimen de debò una altra. Al llarg del relat podrem concloure, de
fet, que tant la Cati com en Nel són bons exemples de persones que saben estimar.
Els
animals també hi tenen presència, en la novel·la, dos gossos, concretament. El
Bord, un gos veí que l’Anna, de petita, estimava molt, i la Bruna, amb qui, ja de
gran, es farà molt amiga. De fet, la comunicació amb els animals sempre li ha anat
millor que amb les persones: no parlen...
I un
últim personatge essencial: en Teo, el jovenet que la farà tornar boja.Un noi
de vint-i-un anys, sord arran d’un accident.Aquest fet li anirà la mar de bé a
la introvertida Anna: moltes de les converses amb ell seran per escrit, per
mòbil, no de paraula. Per molt que ella pensés que un cop i prou, que la
relació amb el Teo seria només una flor d’un dia, ja es veu a venir que la cosa
no anirà així, tot i que també s’entreveu que, a la llarga,tot plegat no serà
res més que un desig irracional, que per força ha de tenir una durada finita.Si
bé he dit fa un moment que la novel·la enganxa, a poc més de la meitat del
llibre, quan veiem que les trobades amb en Teo no només no cessen, sinó que s’incrementen:
“alguna cosa no estava funcionant”, perquè la relació semblava que tenia tendència
a estabilitzar-se, la història se’m va començar a fer pesada. Les trobades
clandestines i la por de l’Anna a ser descoberta s’allargaven massa. Al final,
però, hi he entès el motiu: l’autora ens havia d’explicar molt bé, extensament
i amb detall, l’addicció que havia representat per a la protagonista la relació
amb en Teo, perquè poguéssim entendre el seu autèntic problema. I no us en dic
res més: si us ve de gust, llegiu L’altra!
Pilar Castel Soler
