dissabte, 24 de desembre del 2011

Cançons d'Aguirlando

Un dels capítols més desconeguts i més interessants del folklore nadalenc valencià és el de les Cançons d'Aguirlando.[...]Encara hui, principalment als pobles muntanyencs, la vesprada de la vigília de Nadal, els xiquets recorren els carrers i les places demanant aguirlando. [...] Una colla de xiquets proveïts de carrancs i simbombes - i a la Marina de corn o caragol de mar- , entonen la cançó pidolaire, i l'ama de casa, en aquella vesprada d'eufòria i de bona voluntat general, no sol negar-los un donatiu en espècie, de llepolies humils.


M. Sanchis Guarner.(1960) Cançoneret valencià de Nadal. Editorial Torre.
València.


alguns instruments de demanar l'arguinaldo

Dau-nos l'arguilando
si mos l'hau de dar
que la nit és fosca
i mo'n ham d'anar
al peu de la serra
a fer el sopar:
arròs amb cebeta
i bon bacallar.

les llepolies que he fet:pastissets de moniato i rotllets d'aiguardent



Esta nit fa bona nit
i demà serà Nadal:
uns tindran arròs amb tito
i uns altres mal de quixal.


 
una rosa blanca d'origami


BONES FESTES A TOTS ELS AMICS I SEGUIDORS DEL BLOC!

divendres, 25 de novembre del 2011

Miquel Ferrandiz. El mestre poeta


Amb aquest poeta MIQUEL FERRANDIZ BATALLER (1877-1962)  i amb aquest poema dedicat al seu poble, Aielo de Malferit,  vull donar a conèixer poetes poc coneguts de la Vall d'Albaida que cal no oblidar.
A continuació una xicoteta mostra. En breu la continuació del poema.


Escoles actuals d'Aielo de Malferit

AL POBLE D’AIELO


INTRODUCCIÓ
No estranyeu que vos parle este mestre
que ha arribat a alcançar la vellesa,
i que ho faça en renglons¹ curts o en vers;
perquè ja chocheja² ;
i els records del passat l’atormenten³;
i l’edat aquella
que solia, mogut per l’afecte,
tirar en impremta
algunes fulletes⁴
que m[on] afecte i sentir es diguera,
ara, en temptació,
davant se’m presenta
i m’obliga a posar-me a la crítica
d’esta concurrència,
i que us diga el que sent el meu cor
ara en la vellesa.
Així doncs, (es)comence⁵ implorant
la vostra indulgència
per a aquest(e) mestre
i guillat⁶ poeta.


I
EL XIC
Vaig conèixer un xic en el poble,
quan jo jove era
i exercia ma professió
en l’Escola Vella,
que sentia un afecta tan gran
per Aielo i la seua terreta
que somiava pujar-lo hasta el cel
si en sa mà estiguera.
“Oh que bell⁷ que és el poble on vaig nàixer!”
–ell deia en freqüència–.
“Estic cert que no es troba com ell
ningun⁸ altre per tot el planeta”
“El riu Claria(no),
en ses aigües de gran transparència,
pren sa imatge, gojós,
i l’abraça en delicadesa,
i l’amaga en son curs⁹ i l’arrastra ¹⁰
fins a la Ribera
per a, ocult, gojar-se
en sa gran bellesa”.
“L’Ombria, Solana,
L’Estret, Serratella,
li fan guàrdia a tota hora i el guarden
de maldat o enveja
d’altres pobles veïns que podrien
robar sa bellesa.”
    “El riu i l’Arca(da),
L’horta nova i vella;
els barrancs, juncars,
baladres, la sèquia ;
les cases de camp
i entre elles la Sènia;
vinyes, garrofers
i tanta olivera...
formen un conjunt
de tant gran bellesa,
que em fa perdre el sentit i me posa
en el Cel i de Déu en presència.”
    “Oh que bell ¹¹ que és el poble on vaig nàixer!”
–repetia aquest xic en freqüència– .

------------

¹ Alcover indica que es tracta d’un castellanisme. En un escrit, “ratlles, linies”.
² Castellanisme. “Fer catúfols o caduquejar (un ancià).”
³ Alcover recull el verb ATORMENTAR com a derivat de TURMENTAR.
⁴Diminutiu de “fulla”. En llengua estàndard, en aquest context caldria utilitzar “full”. Alcover, però, recull FULLA “peça rectangular de paper”. Documentat ja a les acaballes del segle xvii (Gazophylacium Catalano-Latinum), en Llorente...
⁵Alcover explica que la forma ESCOMENÇAR és dialectar. S’usa per COMENÇAR al País Valencià i a Tortosa. Documentada, per exemple, en Llorente.
⁶Original, “chiflat”.
⁷Original “hermós”.
⁸Cap.
⁹Original, “cauç”.
¹⁰Alcover indica que “arrastrar” és un castellanisme introduït modernament per ARROSSEGAR. Pràcticament no té incidència en els documents del xvii i xviii.
¹¹ Original “hermós” .


Miquel Ferrandiz. El mestre poeta. Anàlisi i estudi de l’obra poètica de Miquel Ferrandiz a cura de Mª Josep Micó. Col•lecció Homenatges – 3. IEVA,2002.

dimecres, 2 de novembre del 2011

Fem camí. Suagres vigila

bancal de vinya, amb Suagres al fons

Josep Sanchis Carbonell (Ontinyent 1957)


Aquest ontinyentí amb arrels otosines rememora anys d’infantesa al mas de Suagres en Otos. Amb Amæratge, Ontinyent, Edicions Víctor, 2000, Josep Sanchis camina entre el passat i el present, vol retre homenatge a la mare (a les mares). La terra, el paisatge, els topònims de la infantesa, els llocs que abasta la vista, els costums, els petits miracles quotidians, els dolor, la por, la tendresa, la vida callada d’un temps passat, tot plegat, renaix mitjançant un valencià “de ferro, /arrebossat de terra”.

Aleshores
amb barquetes
d’anou
navegàvem
pel riu
al bassó


Tinc el cabàs ple d’enyorança,
i el fenàs entre les mans
que lentament em talla.
Tinc un conhort de recança
que cada instant em somou,
un fresc record d’alcavors
dels màrgens robuts de Suagres,
de pedra ampla i malament reposada,
de pati obert i albarda penjada,
de forcats de fusta esberlada,
de forrellat rovell,
de reixa trencada a l’albarís.
Tresque estius de grans bancals,
veremant trossos d’infantesa
vora la bassa,
com una sagrantana estesa,
enyorant el castell de la plana,
i tu, marenostra, com la mare terra,
al bell mig de la vall,
a aixopluc del Benicadell.
Tinc recança d’oronelles i aixavegons,
de pluja fina i avions de paper,
uns núvols de torre talment donzella.
La infantesa, com la tendresa, com Martí i Pol,
i ara fa olor d’albercoc de galta roja,
de bresquilles i carabassons,
de carabassat i formatge fresc,
de garrofa i codonyat,
de palla al cabàs,
de cardinxes i llepasses,
i rebolcons,
i de sofre a l’ermita,
en aquella era de Suagres.

detall de la porta d'entrada


Un tast de la seua producció poètica:

-A poc a poc el goig, Ontinyent, Ajuntament d’Ontinyent, 1990.
-Pedravella (dins Viure Ontinyent, Ontinyent, Ajuntament d’Ontinyent, 1994).










detall d'una de les cantonades




-Tast de solitud, Alzira, Germania, 1995.
-Amæratge, Ontinyent, Edicions Víctor, 2000.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

MIGUEL HERNÀNDEZ i que fer-ne

Fotografia presa de la Viquipèdia



Fa uns anys vaig llegir en una antologia que parlava de Joan Fuster que, en la introducció a la seua antologia de la poesia valenciana (1900-1950) escrivia de “l’inútil ideal de l’objectivitat” o del fet que “triar és opinar”. Aquesta senzilla frase se’m quedar gravada i l’he tinguda present des que vaig obrir aquesta finestra poètica a l’exterior.

Fa uns dies aquesta frase em va eixir al pas escrita pel crític, historiador i més coses, Manel Ollé, La invenció de la tradició literària. Formació i transformació del cànon, en què a propòsit de les antologies deia que “antologar és triar i triar és opinar. De  manera explicita en pròlegs justificadors i de manera implícita en la tria de noms”.

Al mateix temps un altre historiador, Carles Miralles en l’article Sobre el cànon de la literatura catalana i que fer-ne revista Cultura (núm. 6, 2010) comenta tot referint-se al Cànon, en majúscules, que no deurien d’influir en la seua formació, ni els governs de torn per una banda, ni les idees que els escriptors han plasmat en les seues obres a canonitzar, sinó que es deuria de prevaler l’obra ben feta i escrita per la posteritat,  com l’obra El príncep de  Maquiavel per posar un exemple.

Continuava Miralles tot dient que els cànons de les literatures modernes es van consensuar a partir de les ideologies particulars de cada nació emergent, pels volts de s. xviii. De la qual cosa se’n dedueix que literatura i  política, mal que ens pese van de la mà com un tot indissoluble.
 
Aquestos dies he pogut comprovar amb perplexitat, els mitjans d’informació anaven plens, del greuge a què han sotmès la figura del poeta Miguel Hernández. Deu ser que va nàixer en una mala època, va ser del costat que no interessava, ni llavors, ni ara. Un personatge incòmode per les autoritats. Com apunta E. Cerdan Tato, les caixes encara estaven per desprecintar, no d’aquest govern, sinó pel que sembla de vint-i-cinc anys enrere. Vint-i-cinc anys, caixes i caixes pels magatzems sense saber que fer-ne. Fins que finalment el govern actual l’ha fet fóra. Al carrer. Si no recorde malament l’any passat per aquestos dies es celebrava el centenari del seu naixement Oriola, 30 d’octubre de 1910-Alacant 28 de març de 1942.

Perquè un escriptor arribe a ser canònic cal que passe, per descomptat,  temps, i mentrestant que no se n’obliden de la seua obra i escriguen el seu nom en les llistes canonitzables, que se l’edite, que se’l traduïsca a moltes llengües, que se’n facen estudis, treballs, que s’investigue, que estiga sempre present en la memòria de totes les èpoques. Totes aquestes coses són imprescindibles i indispensables, això Miguel Hernández ho té. Però també cal que les institucions polítiques facen costat, perquè sinó la propaganda que d’això en fan fa molt de mal. Tot i que potser molts, no se n’han assabentat de res. D’això s’encarrega la publicitat dels mitjans que malauradament tenim al nostre país.



Barro es mi profesión y mi destino
que mancha con su lengua cuanto lame.

Soy un triste instrumento del camino.
Soy un lengua dulcement infame
a los pies que idolatro desplegada.
[...]




Llegir aquest poema és una delícia. 
Escoltar-lo posa els pels de punta. 
Que no pare d’escoltar-se aquesta potent veu que és 

Miguel Hernández.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

IEVA-Jornades d’estudi

Des de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida-IEVA


Jornades d’estudi


«la Vall d’Albaida:
Des de Sanchis Guarner i  Enric Valor a l’Edició actual de Llibres»

ii jornada

Agullent, divendres 21 d’octubre de 2011 a les, 20,15 hores
recital poetico-musical:
una mostra de la poesia valenciana dels segles xx i xxi
a càrrec de Lluis Alpera
en l'auditori Josep Maria Bru-Casa de la Cultura


i dissabte en Ontinyent, 22 d’octubre de 2011
Centre cultural de la Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, carrer Gomis núm. 3
 

divendres, 7 d’octubre del 2011

Ep! Encara no se n'anem d'Otos

el meu Melmoth


Després del poema inèdit de Joan Guerola  -Otos-la Vall d'Albaida- , no me’n vaig d’ Otos. Hi ha més poetes i per suposat més poemes. Vull sorprendre els lectors amb un altre poeta. El seu nom, Joan Antoni Martínez Schrem, nascut a Barcelona, l'agost de 1946, com publica la nota biogràfica que apareix al marge dret del poemari 53N / 160W. Llibre que va guanyar el I Premi de poesia Joan Perucho de la Vila d'Ascó l'any 2006. 

Es preguntareu qui és, que fa i quina relació té amb Otos. 

Com molt bé explica el prologuista Ernest E. Marcos al llibre que inclou el poema que transcrit, hi diu:

A 53N/150W, hi apareixen tots els referents culturals i les influències literàries i artístiques que nodreixen la poesia de Joan Antoni Martínez Schrem [...].I Otos també n’és un referent. Per què no? Allí hi passa bones temporades quan no viatja. 

Així que, degusteu  aquest deliciós primer poema que encapçala el poemari. La resta si no voleu imaginar-la, l’haureu de llegir...segur que us ho passareu tan bé com quan el vaig llegir.


I


Llegó entonces el último viaje de Larsen rio arriba.(...) Sabia pocas cosas y rechazaba muequeando a las que lo rondaban queriendo ser sabidas.
J.C. Onetti


Derrotes

- no andes errante
y busca tu camino.
-Dejadme...
ja vendrá un viento fuerte que me lleve a mi sitio.
León Felipe



Desafiant el Mestre,
amb les escotes fermes,
el Melmoth, cabut, orsa.


Cruixen mastelers, vergues:
l'udol del vent reptat.
Em cal aclucar els ulls,
però encara em mou set
de planes i ametllers
que anuncien bessons.
I claps de terra ignota.


Damunt l'estesa blanca,
majestuosa, negra
i or, cantells estriats
de neu, s'alça la porta.


En les llenques de glaç
sols un rupit, com jo
viatger estranya. Anem.
¿Per què la teva melsa?
¿Per si cas els Dioscurs
em seran benvolents?
(¿La meva sang vessada
me'ls propiciarà
o em farà més impur?)
Anem, company, emproa
la porta negra i or.


Passo la nit al pont
arraulit entre pells
i flassades. I tu,
petit rupit. Espero
assedegar-me amb ànsia
de primera claror.


Alba: la sang i els cants
m'han fet vetllar. I la por.
M'emparo a la bodega:
vodka, Conrad, Onetti,
i el que puc de Panero...



dilluns, 26 de setembre del 2011

Joan Guerola

Bon dia! el clarinet descansa una estoneta en la finestra

La banda

La música se m’acosta caminant
em fa una rialla mentre em passa pel davant
i m’omple d’emoció i benestar.
S’allunya i es marceix carrer enllà.
Poc després la música, en forma d’un esbart de clarinets
i de fons el repic del tabalet,
torna per un carreró,
reneix la joia i la satisfacció
en reixes i balcons. 


 i la trompa més llesta es gita en la gespa, ai, que rebé que estic!




dissabte, 24 de setembre del 2011

Un Estellés per a tots els públics


La prova fefaent de l’èxit de la 2a Festa Estellés des de Senija-La Marina Alta.

Com vaig escriure fa dies respecte a la Segona Festa Estellés, cada poble és un món en miniatura,  cadascú se les apanya per fer-la a la seua manera, el refrany ja ho diu tants caps tants barrets. He rebut unes fotos, entranyables, que parlen per si soles, només cal mirar-les.

En la primera fotografia ja s’intueix l’ambient, el cartell fet pel que serà el nostre futur, els xiquets, posa la pell de gallina.  I el poema triat encara més:





Horacianes

V

pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra.

analfabet, és diu això d’una manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l’escolte
i entenc desdenyosament injust

caldria matisar.
hom no pot dir analfabet impunement.

Intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,
més endavant de roma,
i fins i tot em vas permetre anar a grècia.

com t’ho podria agrair, pare.

em recorde.
i tu, dempeus darrere meu.
jo escrivia, assegut a la taula,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los,
no ho sé.
de vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.
no ho entenies, però ho intuïes.
el meu llatí ja no era el teu llatí.

i callaves després.

ara,
mentre escric açò,
et sent al meu darrere, a les meues espatlles,
et tinc o et necessite.

per això he interromput un himne a venus
i t’he escrit açò
molt devotament,
pare.

Vicent Andrés Estellés (1999) Les pedres de l’Àmfora. Obra completa 2. Eliseu Climent, Editor. València. 




El públic com es pot comprovar també va respondre. Voluntaris per recitar no en van faltar, ni tampoc per tocar un instrument, en conjuminació amb l’ajuntament que els ho va agrair de tot cor.



Moltes gràcies i fins l’any que ve. TORNAREM