dimarts, 31 de desembre del 2013

ELS DARRERS MOMENTS POÈTICS DE L'ANY

Les darreres hores de l'any conviden a mirar enrere per veure com ha estat l'any que s'acaba, però per descomptat no me'n vull penedir de res del que he deixat de fer, sinó per comprovar que, com una formigueta he anat fent raconet, i he afegit un grapat de poetes en la cua. Aquest cap de setmana i darrer de l'any que acabem de passar he tancat el colofó de l'any poètic. Divendres, 27, vaig tindre el goig d'assistir a una de les darreres presentacions de l'any, en Beniatjar, a tocar de casa, de dos poetes, desconeguts fins ara per mi, que he d'afegir a la meua llista de poetes, l'un, Marc Gomar de Beniatjar-La Vall d'Albaida amb No escriuré més poesia; l'altre, Miquel Herrero de Gandia-La Safor amb Un cau de lletres fondes. Títols que s'afegeixen a la colecció Mil poetes i un país de l'editorial Germania. Com podreu suposar no els he llegit, però en la pròpia presentació se'n va fer un tastet que feia venir ganes. Ja tinc feina per al nou any que començarà d'ací a no res. Però també com deien a la presentació sobre els poemaris, els llibres de poemes no es poden llegir, tot seguit, com una novel·la, la poesia demana llegir-se a poc a poc, en xicotetes dosis, assaborint-la, paladejant-la, amb tastets intermitents, només quan tenim tots els poemes llegits es pot fer una lectura completa per veure el conjunt.





Però no solament són aquests dos poemaris els que ara mateix tinc a sobre de la taula, fa no res que vaig comprar El temps trobat de Josep Piera i Quan érem divendres d'Àngels Gregori que encara no he pogut obrir; també aquesta passada setmana he rebut un paquet postal amb els darrers dos títols que acaba de publicar Edicions 96, Sala d'espera d'Iban L. Llop, i Després del diluvi i altres poemes d'Antônio Moura que Joan Navarro ha traduït al català. I encara, encara... me'n queda un per afegir a la llista, es tracta de L'home aproximatiu de Tristan Tzara que el professor Vicent Alonso ha recuperat, sembla que estava exhaurit, i el setembre passat va veure la llum la segona edició de la traducció que fa temps havia fet a través de l'editorial Lleonard Muntaner. 


 

Però la veritat és que l'any es clou amb un altre esdeveniment. Diumenge, 29, a la Casa de la Cultura del Ràfol de Salem es va celebrar, amb tota probabilitat, el darrer dels actes al voltant de Vicent Andrés Estellés, el nostre més gran poeta des d'Ausiàs March, tant pel que fa a la proposta de sopars que l'escriptor Josep Lozano va llençar fa quatre anys, com el que l'AVL ha volgut fer-ne el 2013, l'any per excel·lència del poeta de Burjassot. Totes dues sendes han confluït cap a un de sol i més ample. I aquest darrer passeig estellesià ha tingut com a guia al nostre benvolgut i estimat poeta Salvador Jàfer. Una vetllada magnifica que va reunir veïns i forasters atrets a través del feisbuc. I que va comptar amb la participació d'un bon grapat de veïns i amics per tal de fer ressonar els versos d'Estellés en moltes veus, que vam pujar a l'escenari amb la il·lusió de donar-los a conèixer.




A mi me'n va tocar un que desconeixia, perquè ja se sap que en la poesia de Vicent Andrés Estellés sempre quedarà un raconet al qual no s'ha arribat. Sempre hi haurà un vers que ens pot sorprendre, o qui sap, si és, que un vers ens ha passat de llarg en algun moment, i una nova lectura ens el descobreix?.


PER EXEMPLE

Entre aquests dos estats és tot lo poble
e jo confés ésser d'aquest nombre.
Ausiàs March.

Els anys de la postguerra foren uns anys amargs,
com no ho foren abans els tres anys de la guerra,
per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres,
per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.
La postguerra era sorda, era amarga i feroç.
No demanava còleres, demanava cauteles,
i demanava pa, medicines, amor.
Anys de cauteles, de preocupacions i tactes,
de pactes clandestins, conformitats cruels.
Ens digueren, un dia: La guerra s'ha acabat.
I botàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem alegres damunt tota la vida.
Acabada la guerra, fou allò la postguerra.
S'apagaren els riures estellats en els llavis.
I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.
S'anunciaven els pits, punyents, sota les teles.
Un bult d’amor creixia, tenaç, a l'entrecuix.
Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor;
brutalment s'imposava sobre fam i cauteles.
I fou un amor trist, l'amor brut, esgarrat.
Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa
que vàrem perpetrar, innocents i cruels,
plens ja de cap a peus d'obscenitat i fang.
Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra...
¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure.
I després de palpar-nos feroçment, brutalment,
arribàvem a cas i dúiem les mans buides,
i encara ens mirem ara les mans buides a voltes,
i ara sentim l'espant que llavors no sentíem
i plorem per aquella puresa que no fou,
per aquella puresa que mai no hem pogut viure,
que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.


Llibre de meravelles


BON ANY 2014



diumenge, 22 de desembre del 2013

PER NADAL, RIC I POBRE MENJA GALL


Tot i la foscor del dia que, com es veu al darrere, és ple de núvols  negres, el pinsapo que tinc davant de casa es va enllumenar amb el darrers raig de sol i se'm va apareixer com la millor imatge amb què es podia felicitar els Nadals.

S'acosten els Nadals. Abans, quan ens enviàvem felicitacions, aquestos dies suposava una feina extra pels carters que a banda havien de repartir les cartes de cada dia; ara, cartes i felicitacions han quedat pels romàntics, la bossa els ha minvat, tot i que ara arrosseguen carro, tot s'ho enduen les multinacionals que gestionen les línies per què ens puguem felicitar les festes nadalenques.  I ací en el blog amb unes línies felicite a un munt d'amics, coneguts i demés que  tenen a bé fer una ullada. He de reconèixer que en algunes coses hem millorat, i això m'agrada. Així és que, a tots Bons Nadals, i si no ens veiem Bon Any 2014. Bons àpats i molts torrons, i si pot ser molts regals tan per qui celebre sant Nicolau o qui ho faça pels Reis Mags d'Orient. Jo com sempre repartisc al cinquanta per cent.

En aquesta ocasió no podien faltar uns versos en forma de cançó que Sanchis Guarner va recollir al Cançoneret Valencià de Nadal. I així ho diu

«El dinar de Nadal és el més copiós i ric de tot l'any. Tothom sacrifica algun animal de ploma. Moltes cançons fan referència a la immolació nadalenca de l'aviram:



Diu el gall

el dia de Nadal:

- Jo estic mal.-

Diu la gallina:

- Jo estic lloca:

a mi no em toca.



Ja ve Nadal,

tremola el gall.

Diu la gallina:

- Ai, quin mal dia!-

Diu el pollastre:

- Seguim el rastre.-

Diu la lloca:

- A mi no em toca.-

Diu el pollet:

- A mi no em pertoca

que sóc xicotet.



Ara ve Nadal

matarem el gall,

i a la tia Pepa

li'n darem un tall.»



M. Sanchis Guarner. Cançoneret Valencià de Nadal (1960). Editorial Torre.


En la paret nord de la casa es recolza un momumental grèvol que cada dia em dóna els bons dies per la finestra i que cada any ens delita amb els seus fruits rojos i cridaners. 

divendres, 13 de desembre del 2013

SANTA LLÚCIA, EL DARRER TRETZE, DE L'ANY DOS MIL TRETZE




La capsa dels fils de cosir amb un coixi d'agulles que vaig comprar-me l'any passat  en la fira de la mel d'Ayora.
Quan aquest mati m'he llevat, la primera cosa que he fet ha sigut guaitar el dia per la finestra, més que res per saber com acarar el nou dia. Encara no són les set del matí, el cel ha perdut la foscor de la nit i la serralada del llevant perfila unes formes ondulants fins on la vista em deixa mirar. La penombra del carrer i de la casa – els primers minuts vaig a les fosques fins que m'espavile- no em permet comprovar el que el termòmetre m'ha assenyalat quan l'he consultat, de tres a quatre sota zero. Quin fred! Quina sorpresa trobaré quan clarege el dia?. He mirat de nou el rellotge, però no per comprovar l'hora, sinó per veure en quin dia estic. Hui, és divendres, tretze de desembre de dos mil tretze. L'últim tretze de l'any, i a més, hui, és santa Llúcia, patrona dels cecs i també de totes les treballadores de l'art de l'agulla. Tot seguit m'han vingut al cap alguns refranys que he sentit dir a la gent, amb tot per cerciorar-me de la meua subtil memòria he anat a consultar El costumari català de J. Amades que de tant en tant, en dies assenyalats, com el de hui, em fa goig de repassar,

Per santa Llúcia,

s'escurça la nit i s'allarga el dia.

O aquest altre també molt conegut, encara que més la primera part que no la segona,

Per santa Llúcia,

creix el dia

un pas de puça;

no creix

ni disminueix,

fins que el nen Jesús

no creix.

Tot i que el que més m'ha agradat ha sigut aquest, perquè al cap i a la fi, afegeix un altre tretze a la llista dels meus tretzes de l'any.

De santa Llúcia a Nadal,

tretze dies per igual.

Doncs, a punt de començar amb els preparatius dels Nadals, una de les coses que tinc pendents, com tots els anys, fer pastissets de moniato. Se'm fa la boca aigua només de pensar-ho.


Només de veure'ls ja fan ganes de menjar-se'ls. Els hauré de fer.

dissabte, 7 de desembre del 2013

JO ME'N VAIG, TU TE'N VAS, ELL...




El passat mes de novembre vaig fer una escapadeta a Roma. Posada a passejar-me en cotxe, com faig normalment, ara tocava canviar de mitjà de transport per l'avió. El viatge ha anat perfecte, poques esperes, gens de demora, ni llargues cues com de vegades diuen les noticies. Això si, ningú s'escapava d'arrastrar maletes, més grans, més menudes, segons les circumstàncies, alguns s'atrevien tot espentant carretons a caramull, altres que preveien un viatge llarg i atrotinat optaven per plastificar-les.

Tot veient això m'ha vingut a la memòria una entrada recent de Calcetins desparellats que es titula Només una paraula: partir

La veritat és que aquest xicot sempre em sorprèn. Basant-se en una de les històries de la seua pròpia novel·la Últimes existències, Jovi torna a bastir una altra història des d'un altra perspectiva, descriu una situació massa sovint repetida darrerament com és el que molta gent es veu obligada a anar-se'n allà on hi troba feina. De fet a l'aeroport hi havia maletes de mà com la meua, però també hi havia enormes maletes que encabien una bona porció de vida.

Tot això ve a compte per paral·lelismes amb fets semblants, ja se sap que la ment va i ve sense parar i d'una cosa se'n passem a una altra per associació. La qüestió és que, aquest estiu, un dels llibres pendents que tenia per llegir a la tauleta de nit era Ultimes existències. Quan vaig passar pel relat Intent de literatura rosa al país de la novel·la negra em vaig quedar amb una frase que em va despertar un cuquet adormit.

«No sé realment què és el que enyore, però el meu país, si t'he de ser franc, no entra dins de la llista d'enyorances. De fet, si un se'n va de casa ha de deixar-se la nostàlgia fora de la maleta. Com a llast, pesa massa.»

Jovi Lozano-Seser (2012) "Intent de literatura rosa al país de la novel·la negra". A:Últimes existències. Ed. Bromera.

Potser aquesta frase hi donaria per parlar molt, però la veritat és que aquestes paraules em van suggerir altres paraules que pretenien ser una contestació a aquest comentari d'un dels protagonistes del relat. Unes paraules que després d'escriure-les vaig deixar oblidades a l'ordinador i que he recordat aquestos dies, quan Jovi ens tornava a il·lustrar amb aquest altre relat i posava com a exemple un vídeo penjat al YouTube d'una persona que torna a casa. Ja veus, he pensat, uns van, altres venen.





ME'N VAIG ANAR
Me'n vaig anar amb una maleta per equipatge.
La casa al coll, com un caragol.
Amb una carretada, a caramull, torne.
El principal embalum de tot aquest temps
en són els instants ensobrats,
cabdells de memòria cap al record
que vaig teixint.

En la duana m'escorcollen les maletes,
i em diuen que on vaig amb tota aquesta càrrega.
En l'aeroport em fan pagar un càrrec per excés d'equipatge.
I en l'estació del tren
no em deixen pujar en veure amuntegats tants fardells:
cistells de transport per a l'ocell, els gats, el gos,
en la bossa de mà viatja la tortuga,
i els peixos, pobres, els he deixat a uns veïns
que els estimaven.

Per si de cas, em sobrevé un contratemps,
per les butxaques, ben plegats, m'he guardat,
grapats d'il·lusió: efectiu per sobreviure fins el retorn.



En aquesta dèria de maletes i viatges; aeroports o carreteres en som més d'un. Amb el permís de l'autor, Joan Jordà i Sanchis, un poema ple de nostàlgia, i molts ànims des d'ací per pair-ho.


TE’N VAS

Ara; que te’n vas de casa,
que deixes qui t’ha vist fer-te
i vols veure des de tu
els dies que esperen vindre,
sentim el teu pas pels buits
que deixes: el teu somrís penja a
les parets i als nostres ulls,
hi ha converses no acabades,
la teua veu s’escola alta
i el silenci no és resposta.

Te’n vas. T’emportes qui ets,
vas a cercar què et faràs.
Mous el pas del que vindrà,
emprens camí per trobar
un destí –no saps per on–
i aprens que no tot és dret
i cal anar per travesses.
Vas. Prens el pols al demà i
jugues fort en la partida.
Ves avant, t’esperem sempre!

El Verger-Cocentaina, 2-5 de setembre de 2012


diumenge, 1 de desembre del 2013

Homenatge a Estellés



M'alegra moltíssim comprovar com la proposta de celebrar amb una festa al nostre més gran poeta Vicent Andrés Estellés que va lleçar fa quatre anys Josep Lozano es consolida any rere any. Potser no tots poden fer-ho en les dates proposades en un primer moment, però em sembla que no resta importància al fet que cada vegada es vagen conscienciant més i més pobles, i que aquesta consciencia s'estenga com una taca d'oli – oli que quan s'escampa ho impregna tot i no se'n va mai. Per la part que em toca m'alegra veure com la iniciativa d'Otos en el primer any organitzat a corre-cuita, ha anat proliferant amb Salem, Beniatjar, i, aquest cap de setmana en Castelló de Rugat. Segurament en són més els pobles, però ara mateix no em venen al cap. Després estan altres iniciatives com la de l'AVL o la col·laboració que se'm proposa des de la Coalició Compromís per València. Diumenge no podré estar als Jardins dels Vivers però el meu cor hi estarà, i també el poema que he triat per la confecció del mural.





PER LES TERRES ALTES DE CASTELLÓ,
ON EL VAGABUND JUGAVA AMB ELS
RIUS QUE LI EIXIEN AL CAMÍ COM SI
FOSSEN ALEGRES GOSSOS SENSE AMO


7


A la flor honesta que hi ha
entre les pedres, a la vorera;
a la flor de la carretera
que no sap mai el temps que fa.

La flor humil i al sa i al pla
que no espera la primavera,
que únicament, tímida, espera
la brusca, trista i pobra mà.

A la flor disposta i discreta,
la que creix sense cap secret,
que ni tria brisa ni lloc...

La contempla tendre, el poeta,
i va i li dedica un sonet
en el lloc d'honor del seu bloc.

Vicent Andrés Estellés (2012). L'inventari clement de Gandia. Edició a cura de Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig. Edicions 96.