divendres, 25 d’abril del 2014

Abril abrilet molta feina per un sol mes

Un any més ens vam ajuntar un bon grapat de gent en Rafelcofer que ens agrada la poesia, i a més, no cal dir-ho als que tornem any rere any, ens agrada l'ambient que es respira en el Rebrot. Que dir de l'acte, cada any es superen en organització i en enginy, açò darrer es déu al fet que hi ha pocs diners, i amb voluntat i ganes es fan moltes coses i amb èxit. Un gerronet amb flors, una botelleta de mistela del país, un grapaet d'ametlles fregides per anar fent boca, uns tovallonets col·locats en forma de ventall, tot ben amanit mentre, embadalits, mirem l'espectacle.

Hi ha anys que les paraules que m'envien per a escriure el poema troben de seguida el seu lloc, i això és el que em va passar enguany. Nyas cabàs! en un tres i no res se'm va fer la llum i va florir la màgia feta paraules. Però, no va ser un sol poema, en van ser dos, i cadascun pensat des de contextos diferents.

Però tan poques paraules, menys de trenta, un dels requisits del concurs de minipoesia que des de fa huit anys convoquen, molt sovint volen dir més del que s'escriu, i de fet és el que m'ha passat. El primer poema ve a ser com un esbós en art, una imatge convertida en paraula, el croquis de moltes nits, quan després de sopar anem a passejar. Més d'una nit de lluna nova he clavat el peu on no devia, per això intueix que les nits de lluna plena treuen a la llum els perills amagats, que venen a ser les trampes d'uns camins que tenen un nul manteniment. Mentrestant, ací i allà, se sent el cant del mussol, uns reclams aguts i forts que es confonen amb el miol d'un gat, però de felins no n'hi ha cap, el que fan aquestos ocells és marcar territori, i es llancen crits els uns als altres en senyal d'avis tot dient-se, jo sóc ací, i jo ací, i jo també, a veure qui mana en aquest racó, doncs un concert en clau de mussol molt divertit. 
 
Hi ha nits en què la lluna convida a passeig.

Les enclotades del camí s’enllumenen, rateres

sense el formatge d’esquer. De lluny,

el miol d’un gat. Festeja el mussol. 
 

El segon poema el vaig escriure en homenatge a la il·lusió, a la màgia, a la fantasia, a la seducció. Fa dies que tenia escrites aquestes ratlles, però hi trobava un estranyament que no acabava d'endevinar, quin era el problema doncs?. La veritat és que quan vaig escriure aquestos versos per alguna estranya raó la frase Grills esmolen ganivets a trenc de por em rondava pel cap. Un títol que des que el vaig descobrir, m'ha encisat i em té captivada, més d'una vegada m'he trobat repetint-la en veu baixa en una sonsònia, tal vegada perquè la repetició del títol em fa traspassar l'espill d'un món que tot i estar a la vora fa que coste de travessar, com anar a la recerca del tresor amagat, que, si existeix o no, tampoc té massa importància, allò que importa és que m'ha fet mirar el món amb ulls nous. El 1973, Joan Navarro va guanyar el primer Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés amb aquest poemari i jo vaig tenir el plaer de presentar-lo una vesprada de juny en Otos. Des d'ací el meu agraïment més sincer. També es veritat que aquestes darreres ratlles no les haguera pogut acabat d'escriure sense la lectura de l'article de Francesc Calafat en el Quadern d'aquesta setmana, de sobte he comprés el perquè em ressonava tant aquest títol.

Els poemes de Joan Navarro i de Salvador Jàfer sorprengueren per la ràbia i les convulsions que hi campaven; un univers que s’alimentava d’una imaginació irracional, generada, si no m’erre molt, per un còctel explosiu que barrejava Rimbaud, Salvat i bona dosi de surrealisme, tot adobat amb gotes del deliri de la psicodèlica”.


És la lluna, l’espill, on s’emmirallen cada nit,

com dos tascons de formatge, les ninetes

vigilats dels teus ulls felins de gat.


Al capdavall el millor de tot és, que cada poemeta, tot i ser molt i molt curtet amaga moments màgics, plens de sentiments que es queden per sempre guardats en els ulls de la ment.

Totes les taques negres que es veuen són reparacions que es van fer fa temps. Sobre les mateixes reparacions es tornen o fer novament clots, una miqueta perillosos, tan per anar a peu com en cotxe. Fa uns anys vaig fer un treball en què havia de fer una sol·licitud a l'ajuntament del meu poble sobre el que creguera pertinent. La meua reclamació tenia a veure amb el camí, aleshores de terra i enclotat, al cap de poc ens el van enquitranar. A veure que passa ara?

dimarts, 15 d’abril del 2014

27a. TROBADA D'ESCOLES EN VALENCIÀ: Beniatjar/Otos/Bèlgida.

Els carrers de Bèlgida
Dissabte passat, dotze d'abril, el darrer amfitrió, Bèlgida, posava punt i final a la Trobada d'Escoles en Valencià de la Vall d'Albaida, que enguany ha tingut com a organitzadors, com ja sabeu per les darreres entrades que he fet, el CRA Castell de Carbonera. Han sigut tres caps de setmana en què ens hem trobat pares i xiquets en els diferents pobles de Beniatjar, Otos i Bèlgida i hem pogut tornar a intercanviar impressions i continuar coneixent-nos un poc més, amb uns vincles que ja duren vint-i-set anys, i això, permeteu-me dir-ho, confereix a les coneixences un lligam d'amistat que ja no es desfà mai de la vida. Amb tot, també és veritat que aquestos vincles s'accentuen i es reforcen molt més cada vegada que per altres motius ens tornem a trobar en altres pobles, la música, les festes o simplement anar de compres o a passejar.



Des d'Otos, la setmana passada en el Premis Sambori.
Com diu una de les estrofes de la cançó que van tornar a cantar els xiquets de les escoles organitzadores,

Molt emocionant escoltar novament  la cançó que ja comença a ser coneguda.

Beniatjar obri la porta
i Otos vos diu que passeu.
Bèlgida posa la casa,
i tots junts vos convidem.

Ja ho crec que la convidà va ser bona. Bona és poc, ha sigut meravellosa, extraordinària, fantàstica, genial, tots els sinònims del repertori són pocs per enumerar-los. Però, però, sobretot, hi ha un detall que m'ha emocionat profundament, i m'ha deixat un sabor de boca dolç. El conte que ens han contat els nens de l'escola,


Un conte preciós.

Conten que en un poble poblàs on ningú tenia nas, vivien dos germans anomenats Clara i Ferran, eren dos beniatgins que tenien onze i cinc anys. Tenien quatre amics que també vivien a la falda del Benicadell amb qui compartien escola i afició. 
 
Marc i Blanca vivien a Bèlgida, tenien deu i huit anys i tocaven el clarinet. D'Otos eren Josep i Mar, que també formaven part d'aquesta colla d'amics i tenien nou anys. 
 
Josep i Clara tocaven la trompeta i el trombó de vares respectivament i sovint els feien tocar junts a les Maratons Musicals de la Vall. Tan sols Mar, com que tocava el violoncel, havia de fer sempre un solo a les audicions i, tenia moltes ganes que a Ferran li donaren un instrument que l'acompanyara bé.

Els sis amics, tot i viure en pobles diferents, feien moltes coses junts, doncs es trobaven a les excursions, a l'escola de música i, a més, els seus pares eren amics. 

continua... 

Mireu quin dibuix més bonic
El conte no s'acaba ací, sinó que ben bé acaba de començar. Aquestes ratlles només són un tast.

dimecres, 2 d’abril del 2014

TROBADA D'ESCOLES EN VALENCIÀ A LA VALL D'ALBAIDA

Mireu quanta feina feta i els quadros que queden per enganxar i cobrir la tanca de cap a cap.
Un dia, el diumenge passat 30 de març, molt i molt emotiu. Semblava que anava a ploure, només van ser quatre gotes de pols en suspens que van embrutar el cotxes en aquest racó de la vall, que no van espantar la gent que vam acudir a Beniatjar. I una de les coses boniques és aquesta lletra de la cançó que van interpretar els xiquets. 



 Fa goig de veure quants xiquets hi ha que parlen en valencià.

És la Festa de la Llengua

Lletra: Sergio Sampío/Música:Jacobo Ferrer


Ve el bon temps i ve l'estiu.
Benvinguts a la Trobada!
Passegem el nostre idioma
per l'ombria del gran cim.

A la serra hi ha un castell,
unes restes que no moren:
el Castell de Carbonera,
als peus de Benicadell.

Tornada I: És la festa de la llengua,
de l'escola valenciana.
Visquem i parlem en ella:
és la nostra, estimem-la!

Dóna nom a un col·legi
composat pels nostres pobles.
Al cor de la Vall d'Albaida
vos cridem amb estes notes.

Tornada II: És la festa de la llengua,
de l'escola valenciana.
Visquem i parlem en ella:
és la nostra, estimem-la!

Beniatjar obri la porta
i Otos vos diu que passeu.
Bèlgida posa la casa,
i tots junts vos convidem.

Tornada III: És la festa de la llengua,
de l'escola valenciana.
Visquem i parlem en ella:
és la nostra, estimem-la!

Tornada IV: És la festa de la llengua,
de l'escola valenciana.
Visquem i parlem en ella:
és la nostra, estimem-la!
és la nostra, estimem-la!
és la nostra, estimem-la!
estimem-la!

Amb quines manualitats florals van decorar les cases de Beniatjar.