Des de feia temps, o millor dit, anys, cobejava un desig. Un desig poques vegades formulat en veu alta —i ja se sap que el que no es diu, no existeix per a la resta de mortals i pot morir tan en silenci com a vingut—, amb tot, si alguna vegada havia gosat dir-ho, havien titllat la idea de descabdellada. A saber, desitjava que em pintaren un mural dins de casa, tota una paret o un sostre. Aquest desig era sobretot per al sostre de l’escala de la casa d’Aiora. Finalment, mai no a arribar al cap.
El cas és que acabada la reforma de la casa familiar d’Otos, només ens quedava repintar la façana. I com que el meu cap mai no para de traginar idees, de sobte em va tornar a vindre el pensament aquell desig, tant de temps guardat al fons de l’ànima, de veure pintat un mural i vaig dir-me: ara o mai. Per dins, impossible, la casa és menuda i queden poques parets que ho puguen permetre, però hi ha tota una façana per realitzar un dibuix. Ara que... el repte estava en trobar a la persona que ens poguera fer el mural. Actualment, per tot arreu trobem murals pintats a les façanes però, també és veritat que qualsevol cosa no s’hi val. I com ja coneixereu Otos és el poble dels rellotges de sol. En un mateix carrer en pots trobar més d’un, sense anar més lluny la casa del costat i la de d’enfront nostre tenen cadascuna el seu rellotge solar a la façana, però la nostra, tot i que mira a llevant, queda una miqueta de gaidó i el sol a penes pega unes hores pel matí. Massa rellotges, vaig pensar. Cal idear una cosa diferent, i a més que siga original, que faça parlar a tot el que passe per davant i alce el cap per fer qualsevol comentari.
Vaig començar a pensar a veure a qui podia preguntar i, si he de ser sincera, la meua recerca va acabar prompte. Vaig recordar que feia poc de temps que, per Twitter, havia vist que Manuel Baixauli penjava una fotografia d’una pintura que acabava de inaugurar en Sueca. Em vaig dir, i per què no? Si no pregunte, no puc endevinar la resposta. El no, ja el tinc, i si és que sí, millor. I sí, la seua resposta fa ser afirmativa. Així que, va posar mans a l’obra. Primer de tot, vaig enviar una fotografia de la façana i a continuació em va enviar uns quants esborranys mentre decidíem quin de tots ens agradava més. Per fi ens vam decantar per un ser alat, però quin? Amb Baixauli, això poques vegades es pot saber. Primer de tot és el que el imagina, després està el que la resta de la gent que ho mirem anirem imaginant. I així és i així serà, perquè cadascú que passa s’afigura una cosa diferent, la qual cosa ho fa molt divertit i te n’adones de l'imaginari de la gent.
Però bé, havent acabat el pintor de pintar la façana i aprofitant la mateixa plataforma, Baixauli va prendre el relleu i... plataforma amunt! En un no res i amb Isabel, d’auxiliar, comença a donar forma al seu dibuix: des de l’amidament de la paret, les primeres ratlles i el perfilat del dibuix, en carbonet. I tot seguit, els pots de pintura comencen a destapar-se i els pinzells a acolorir paret. Jo, pel meu compte, ja m’havia preocupat de fer un dinar senzill que no em destorbara d’anar resseguint tot el procés de la pintura.
En un tres i no res el dibuix va estar acabat, encara que, això és un dir, perquè quasi va ocupar mig matí, en un dia ben calorós dels que ens està sorprenent aquest abril. Ara quedava el refrany per escriure i això va ser el que més em va cridar l’atenció. Va ser un moment màgic, preciós. Baixauli de cara a la paret, mirant-la fixament, la mà alçada amb un pinzell de pèl fi, com un director apunt de donar l’entrada als músics, i, tot seguit comença a escriure sense marques de res, sense dibuix previ.
I sí, la veritat és que puc dir que ha quedat preciós. I voldria agrair a Manel Baixauli la gentilesa que ha tingut. I els pocs problemes que ha posat. O millor dit, no hem tingut cap problema. Tot ens ha vingut bé. I és d’agrair.
Ai!,
per cert, l'arrós al forn, de primera. A l'hora en punt va sonar el rellotge i tots a taula.
Mentrestant, les anècdotes van succeint-se. N’hi haurà de totes classes i colors.
Com sabeu Otos rep moltes visites per a veure els rellotges de sol. No passa dia que no ens trobem gent que recorre els carrers per descobrir-los.
Sense anar més lluny, fa uns dies, vaig escoltar un comentari que em va omplir d’alegria. Havent acabat d’entrar a casa, quan encara estava prop de la porta, passava per davant de casa una parella amb un xiquet.
—I això? vaig sentir dir a la dona que devia mirar cap a la pintura de la façana.
—Baixauli.
Va contestar, l’home.
Conversava amb el guixaire que ens ha estat arreglant les humitats d’una habitació que li havia semblat el dibuix de la paret de la façana.
—Uf!, no sabia que Bernardo —el pintor— a més de parets també dibuixava tan bé.
