ESPRIU PARLA DE VINYOLI

 

Salvador Espriu

 

Durant tot el 2013 hem commemorat el centenari del naixement de l'escriptor Salvador Espriu, Arenys de Mar, 1913-2013. A hores d'ara, començat el febrer del 2014 les darreres activitats s'afanyen per acabar, tot i que aquestes coses, ja se sap, mai no acaben si u no vol. Quan va començar el 2013 vaig pensar que a més d'anar llegint poemes de l'autor, també volia llegir l'obra de teatre Antígona. L'Antígona de Sòfocles la vaig estudiar en l'assignatura de La representació teatral, i se'm va quedar el cuquet de llegir la d'Espriu, tal i com ens va dir el profe que férem més endavant, en acabar el curs. Com passa sovint hi ha assignatures que es recorden pel professor, que a més d'ensenyar sap com transmetre els coneixements per mitjà de les seues dèries, en aquest cas, teatrals, cap als alumnes. Així doncs, després de Sòfocles tenia pendent Espriu. I, per fi, li ha arribat l'hora. Ha estat un goig la seua Antígona, sobretot escoltar els diàlegs dels personatges que Sòfocles només insinua. Mentre llegia a Sòfocles el pensament em rosegava per dins preguntant-me perquè ha fet o dit això o allò, en compte de fer açò a allò altre?. En Sòfocles se'm van quedar diàlegs a mitges. Espriu els acaba, això si com ell va pensar que podia haver estat. Per això fa dir en un passatge uns versos en la veu de Creont que són per reflexionar,

CREONT

Convé al poder sorgit d'una dura contesa
vetllar que no es revifin vestigis de caliu
sota la cendra. Cal que dicti cruels lleis
per mantenir en silenci els llavis del vençut.

Després d'aquesta fabulosa Antígona, se'm va creuar pel mig el film Laia, una novel·la de les primeres que vaig llegir fa moltíssims anys, de la qual se'm va quedar gravada la prosa  amb què Espriu la va escriure. 

Joan Vinyoli

Comença l'any Vinyoli. Com diu Xavier Macià al pròleg de l'Antologia poètica d'Edicions 62, que és la que jo tinc de l'any 1999: per la seva banda, Salvador Espriu, ja arran dels seus primers reculls el va considerar “una de les vocacions líriques més pures de la poesia catalana actual” va destacar que “Vinyoli ha sabut veure el nostre país i escoltar la nostra llengua despullats de tot sobrer element en llor especial nuesa: privilegi dels autèntics lírics”.

Doncs, així, amb aquestes paraules Salvador Espriu dóna la benvinguda a Joan Vinyoli. El juliol de 2014 se celebra el naixement del poeta i des d'aquest blog un poema per començar,

RUNA

Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa't com es clivella,
com van esfondrant-se a poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego runa
i novament edifico.

PS: Quan ja havia escrit aquestes ratlles per publicar-les, rellegint Trajecte circular de Vicent Alonso m'he topat amb les paraules sempre amatents i dialogants de l'autor, amb les quals m'he detingut:

Impossible i poc aconsellable, portar damunt un poeta sencer. Els qui ho intenten[...] no neguen d'immediat tota possibilitat de diàleg? [...] Aquest es genera més fàcilment des de la repetició literal d'un sol fragment, d'aquells que, sempre a punt, t'ofereix la memòria.

ESPRIU, ESPRIU

 SALVADOR ESPRIU I CASTELLÓ

 
INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE


                    A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
                              Homenatge a Salvat-Papasseit.


Ara digueu: «La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.»
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: «Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.»
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.»


B., 1965.

Salvador ESPRIU, Obres completes, 1. Poesia, 2a ed., Edicions 62, Barcelona, 1973.

CUGULES QUE JA HAN ESPOLSAT EL GRA.

DE TEATRE AMB SALVADOR ESPRIU

 He copiat aquesta imatge representativa del teatre de la Wiquipèdia.

Com que aquestos dies em trobe immersa en la lectura de l'Odissea, diria que els fats m'han estat favorables i, finalment, després de vora un mes d'haver-me vaticinat entre tres i cinc dies rebre una comanda de llibres, entre els quals estava l'Antígona de Salvador Espriu, m'han arribat sans i estalvis. Això si, després de fer una reclamació queixant-me del retràs en l'enviament, que van contestar dient-me que de vegades no poden complir amb el que han dit perquè bla, bla, bla... M'imagine que és per la mena de llibres que he demanant, no són best-sellers, són els llibres que jo volia, encara que l'empresa s'empenye en dir que ho té tot. Llibres entre els quals està aquesta obra de teatre d'Espriu. Com que només m'ha donat temps que per destapar el paquet, no he pogut llegir res més que unes poques línies del prefaci que el mateix Espriu va escriure el 1947 que, com diu, no va poder veure la llum fins l'any 1955 en què va ser editat, i posteriorment revisat els anys 1964 i 1967. 

 

«Quan els meus personatges varen començar a parlar, una nit de març[...]Vaig llegir la meua obra, tot seguit d'enllestida, a uns quants d'amics. [...] Després, la vaig haver de tancar en un calaix- perquè tots hem aprés que és el lloc on aquestes coses poden madurar millor- enmig d'altres captius [...] Ara que m'assabenten papers i revistes d'un nou i nobilíssim entusiasme per les llengües mortes, miro de treure a la llum el meu exercici[...] Però és comprensible que intenti d'airejar el meu calaix, escolat un temps tan generós de quarantena, i que els pàl·lids personatges surtin a prendre una mica el sol.»

[text extret d'Espriu, Salvador (2001). Primera història d'Esther. Antígona. Prefaci de 1947. Edicions 62, pàg. 69-71]

Hui, 27 de març de 2013 se celebra el Dia Mundial del Teatre.

Enguany, 2013, és commemora el centenari del naixement de Salvador Espriu.

Doncs, la lectura d'aquesta Antígona comença per mi, i més endavant ja en parlarem. 

 

Tot passejant amb Salvador Espriu

 

Enguany, 2013, entre moltes de les cites assenyalades cal destacar la commemoració del centenari del naixement de Salvador Espriu 1913-1985. Darrerament he llegit alguns comentaris que elogien la seua figura i el mestratge que ha exercit en molta gent. Si dic que he llegit l'obra d'Espriu, mentiria, la veritat és que, tot i saber que és un gran escriptor, i d'haver cantat les cançons que Raimon ens ha transmès, he passat de puntetes per la seua obra. Fa uns quants anys, per ser més exactes pels volts de 1992, vaig comprar una novel·leta acabada d'editar, de pocs fulls, que m'havia cridat poderosament l'atenció pel títol que portava, Laia, tot seguit la vaig llegir. Recorde que em va agradar molt, però he de confessar que no vaig entendre'n el sentit, només la vaig llegir. Ara bé, recorde que em va cridar l'atenció la manera com estava escrita, la prosa concisa i bigarrada que contenia per al poc volum de l'exemplar, encara que també em va colpir el personatge de la protagonista, que durant un temps en va mantindre capficada. És hora, doncs, de tornar-la a mamprendre i comprovar si aquesta atracció continua existint. 

 

Anys després, per ser més exactes el 2005, quan cursava l'assignatura de Literatura catalana contemporània II vaig haver de fer un treball i analitzar el poema Assaig de càntic en el temple.

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

El caminant i el mur. Salvador Espriu. 1954

No recorde exactament si la vaig triar jo o em va ser imposada per consultor. Això passa als qui estudiem a poc a poc i sense pressa. Aquestos dies he fet memòria, tot rebuscant pels documents emmagatzemats de l'ordinador i l'he llegida de nou, tant el poema com el que vaig redactar. La veritat és que tot i el respecte que em causava escoltar el nom d'Espriu, no em va quedar més remei que legir el poema, fins que el vaig interioritzar per entendre'l, el vaig fer meu, i és per això que per analitzar-lo vaig fer-me com a lector unes quantes preguntes perquè en la primera lectura només vaig saber llegir el poema. Qui parla en aquest poema?, a qui van adreçats els versos?, quan es van escriure?, com van ser concebuts i per què van ser escrits?. Raonaments que després d'una minuciosa recerca vaig arribar a comprendre. L'Espriu que parla dóna la paraula a la veu d'un personatge fictici a través del qual transmet els seus pensaments i dubtes en veu alta i en dóna la resposta tot i que el poema per mi queda obert. 

 

Recorde molt bé que en acabar el semestre vaig estar buscant obres d'Espriu per les diverses webs de llibres, i vaig trobar poc més que La pell de brau, lamentablement, de vegades, hi ha obres d'escriptors que els seus llibres s'esgoten i no es tornen a editar fins que no hi ha demanda per algun esdeveniment com el que ens ocupa de commemoració.

Aquests dies he obert novament el llibre pel pròleg i he trobat que les primeres ratlles continuen ben vives, com si el temps s'haguera detingut, i és que hi ha textos que semblen intemporals.

“Vaig escriure La pell de brau dintre les dates que figuren al peu del llibre (Lavínia, juny de 1957. Sinera, juliol de 1958). Amb ell em proposava de demostrar, enfront d'unes paraules d'Ortega, que també els homes de la perifèria peninsular érem capaços d'entendre el complexíssim conjunt dels essencials problemes ibèrics, de procurar de resoldre la tan difícil, entrebancosa convivència ibèrica.

Aviat em vaig preguntar, i continuo preguntant-me, si l'esforç valia la pena[...].”

i tot seguit comença el primer poema que compon el poemari:

I

El brau, en l'arena de Sepharad,

envestia l'estesa pell

i en fa, enlairant-la, bandera.

Contra el vent, aquesta pell

de toro, del brau cobert de sang,

és ja parrac espesseït per l'or

del sol, per sempre lliurat al martiri

dels temps, oració nostra

i blasfèmia nostra.

Alhora víctima, botxí,

odi, amor, lament i rialla,

sota la closa eternitat del cel.

I continuant amb aquesta breu passejada personal amb SalvadorEspriu, només afegir que l'any passat mentre cursava La representació teatral amb el consultor Jordi Vilaró - un luxe de professor-, dels que es recorden llargament, quan preparàvem el primer treball en què havíem de triar entre l'Antígona de Sòfocles i la Lisístrata d'Aristòfanes. A l'aula, algú va comentar, que a casa tenia l'Antígona d'Espriu, el consultor va contestar que la guardara per un altre moment, que ben bé podia ser finalitzat el curs, ja que l'obra d'Espriu es desviava una miqueta de l'original. Doncs, a mi se'm va quedar el cuquet de llegir d'aquesta obra de teatre que, de moment, no he trobat al mercat, però que ara, acabat el trimestre, buscaré, bé per les biblioteques més pròximes, bé per les llibreries presencials, virtuals. Siga com siga aquesta peça teatral me l'he de llegir. 

 

I per acabar només puntualitzar que al començament he dit que he passat de puntetes per l'obra d'Espriu, però la veritat és que vaig empassant-me-la a poc a poc, és a dir sense pressa, però sense pausa.