dimarts, 31 de maig del 2016

TRAGÈDIA D'UNA ROSA dins POEMES DE PENYAMAR


Casualitat o atzar? Alguna cosa voldrà dir quan de sobte un dia ensopegues amb un nom desconegut i et fixes amb ell, i al cap de pocs dies te'l tornes a trobar. Això vol dir alguna cosa, no?. Això mateix vaig pensar. Això mateix pense. Aquell divendres, 7 de maig a Piles, en la Casa de la Cultura, gràcies a la invitació de Manel Arcos i a la presentació del Llibre de Guardamar de la Safor vaig tornar a trobar-me a Maria Ibars i Ibars ara de la mà de Jaume Ginestar, cantautor instal·lat a l'ombra del Montgó que ha posat música i veu als poemes de Penyamar de la poeta. I jo estic encantada d'escoltar aquests poemes. 



Tragèdia d'una rosa


En el jardí hi ha una rosa
que s'embrinca en el tany dret; 
en el jardí hi ha rosa, 
una rosa hi ha només.
Papallones li fan ronda, 
les abelles, rondineig;
i passa dient-li coses
d'altres jardins el ventet.
Al jardí, la trista rosa,
d'altres roses no sap res
i en l'altaria de sa angúnia
ha posat tot embelés.
De ruixim la nit passada 
li han quallat uns cristalets
i ara al cor sent les ferides,
sent les ferides només.
Relluïx com pedres fines,
relluïx com or i argent.
... Ningú no sabrà que és morta
portant al cor un turment.
    


diumenge, 22 de maig del 2016

AMORÓS RUSSINYOL QUE AB TA ARMONIA

Hui, diumenge, 22 de maig, dia de celebrar moltes coses,  personalment m'incline per celebrar el Dia de la Biodiversitat i si no passa res visitar el Jardí del Fondo l'únic dia de l'any que obrin les seues portes. 




Amorós russinyol que ab ta armonia

Amorós russinyol que ab ta armonia
celebras, com augmentas, la alegria
a ta selva frondosa,
quant, ab los ecos de ta dolsa pena,
a ta veu amorosa,
amorosa respon la filomena;
la filomena, amada companyia,
que, en la verda campanya,
ton cant y tas finesas acompanya.
O, felís mil vegades
lo qui, al naíxer la aurora,
adora quan obliga lo que adora,
y la dolsa adorada que lo anima
son cant accepta y son amor estima!
Y, així, saltant los dos de rama en rama,
lo un ama y canta, y lo altre canta y ama.
O, infelís mil vegadas
lo qui en lloch de cantar suspira y plora
la ben sentida y no escoltada pena,
trist russinyol de ingrata filomena!



Text extret de: Poesia amorosa, Nise, Elisa dins La poesia de Francesc Fontanella,I.
Edició critica a cura de Maria-Mercè Miró. Curial Edicions Catalanes, S.A., Barcelona, 1995







Ací teniu una xicoteta mostra de les flors d'enguany que es poder admirar ja què la primavera incerta de cada anys és tot un misteri i la natura va en consonància.    





dimecres, 11 de maig del 2016

APUNTS DE DIARI BLOGUER




Divendres passat, 6 de maig, Manel Arcos tenia una cita amb els seus veïns, pilers i pileres. L'esdeveniment tenia la finalitat de presentar el poemari Llibre de Guardamar de la Safor il·lustrat per Àlex Fuster a partir del que li diuen els poemes que acaba d'eixir del forn de la mà de El Petit editor, una editorial molt menuda que té el seu port a Carcaixent, a la Ribera del Xúquer, al País Valencià. Per a l'ocasió i coneixent a Manel ens vam trobar un grapat de gent per llegir versos, però també i sabent els amics que té pertot arreu, unes quantes veus havien acudit a la cita, per amenitzar la vetlada. I, allí, a l'hora orada, ens vam ajuntar, ben puntuals, a la Casa de la Cultura. 

A mi em va tocar llegir el poema DIARI DE BORD que deixe penjat com un tastet del que reflecteix la resta del poemari.


DIARI DE BORD


He retrobat el destí
on em va abandonar
la primera i única vegada.
Segueix igual, nu,
com ahir, com sempre,
com la fulla de l’arbre
que mai caurà i morirà.
Retirat prop de la mar
en un lloc antic com el vidre,
ja no espera tornar a veure
el vaixell sense pàtria ni llei,
ni déu ni clemència, que pilotava
inconscientment, improvisadament.

He retrobat el destí
quan els rellotges de sol
ja no marquen les hores.
La natura ha alterat
els costums del temps
des de llevant a ponent.
Tot és voluble i relatiu.
La foscor domina i amenaça
encara que no mossega ni lladra.
Afortunadament, els gossos són
els millors companys de la solitud.
Tigre em recorda des del passat:
—“No vivim per a menjar,
mengem sols per a passar.”
I tant, benvolgut amic. I tant.
Ara és Diana qui m’acomboia,
qui llepa la pell del meu crepuscle.
I jo camine, reflexione i decidisc
perquè cal assumir riscos i explorar
els versos solts que s’han d’inventar
i els camins que ens duen a la veritat.

He retrobat el destí
abans d’obrir nous interrogants.
La realitat és una altra
sota la capa d’una falsa il·lusió.
Potser. O pot ser que no
si s’ignoren els errors absoluts
i els arguments més comuns.
Enmig de tanta confusió,
el poeta para d’escriure
mentre el silenci desvela
la màgia i tots els encants
de les paraules de la nit.
Les petjades de la tardor
es dissipen entre la quietud
que regna al carrer del Molí.
El fum i l’hivern s’enlairen
des de les poques ximeneres
que exalten la divisa intacta
de cada racó de Guardamar.

He retrobat el destí
per a no deixar-lo mai més,
per a no deixar-lo d’estimar.


 Quin goig conèixer tanta gent, poetes i cantautors, i trobar tant de caliu com el que Manel Arcos contagia.

dimarts, 3 de maig del 2016

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Josefa Contijoch






Sense alè

Sense alè, de Josefa Contijoch, ha estat l’obra que hem comentat el mes de març en el Club de Lectura de Banyoles. Aquesta vegada ens hi ha acompanyat l’autora. No caldria dir que les trobades solen ser especials quan hi ha l’escriptor. Aquest dia no érem massa colla, a diferència de la que havíem fet el mes de setembre de l’any anterior amb Jaume Cabré i el seu Jo confesso. Aquella tarda la sala se’ns va fer petita. És la injustícia que pot provocar la popularitat. Cabré és molt conegut, Contijoch, menys, tot i que tots dos hagin aconseguit el premi Crexells en anys consecutius (Cabré per Jo confesso i Contijoch per Sense alè) i siguin bons escriptors, encara que amb estils molt diferents. 

Val a dir que amb Contijoch vam fer una trobada molt profitosa, amb moltes intervencions i un ric diàleg autora-lectors on es va establir una forta complicitat, cosa que no va succeir amb Cabré. Aquest escriptor imposa i poques persones es van atrevir a obrir boca aquella altra tarda. Va ser una interessant classe magistral per part de l’autor però, de fet, el col·loqui pròpiament dit sobre Jo confesso, encara el tenim pendent.


I ara parlem de Sense alè. A banda del premi Crexells, que atorga l’Ateneu Barcelonès a la millor obra de narrativa en català publicada durant l’any anterior, Contijoch també va guanyar els premis Serra d’Or i Ciutat de Barcelona. L’autora, a Banyoles, va admetre que estava molt orgullosa d’haver obtingut aquests guardons, perquè tots són premis dels bons, dels que s’atorguen a obra publicada: els que satisfan tant a un escriptor, ens va dir.  

Sense alè és una novel·la difícil de classificar, tant pel fons com per la forma, una esplèndida barreja entre literatura i vida. L’autora hi utilitza un fil conductor: ens hi explica una mort violenta, la d’una amiga seva a mans de l’amant. I en fa diferents versions, com si, en oferir-nos diverses possibilitats, volgués trobar un perquè a l’assassinat, a l’absurd d’aquella forma de morir. Enmig d’aquestes explicacions, hi intercala la pròpia vida entre els anys cinquanta del segle passat i els nostres dies. Això acosta l’obra al gènere memorialista, a l’autobiografia. I d’una forma en què bona part dels lectors s’hi poden veure reflectits en molts moments. Sovint al llarg de la lectura podem constatar que els seus records coincideixen amb els nostres. I és que en realitat el que ens hi explica són vivències col·lectives d’aquest període de temps.

En el club de lectura, Contijoch va comentar que havia estat set anys treballant en aquesta obra i que ella la classificaria com a literatura del jo. Va reconèixer que es va esbravar escrivint-la. Que es va deixar endur per l’escriptura. Va dir que els records que hi ha són els seus, però que, a voltes, poden no ser coincidents amb el que podem entendre per realitat. També vam estar molta estona parlant de la qüestió de la mort de la seva amiga, un fet que la va trasbalsar profundament. De primer moment, no tenia ni tan sols la confirmació que fos morta. Després de tenir-ne la certesa, no va deixar de somiar-hi fins que no va tenir enllestit el llibre. L’amiga –una persona molt alliberada i que anava al límit en tot, sense alè– pel que sembla no va morir de cap de les maneres que planteja l’autora en la novel·la. 

Sense alè, un relat ple de records comuns, compartits, encara que no sempre viscuts de la mateixa manera; ple de poesia i d’interessants reflexions. Un llibre per tenir a prop i poder-lo rellegir per fragments, a estones perdudes, com si es tractés d’un bon poemari.

Pilar Castel Soler


Sense alè. Josefa Contijoch. Edicions de 1984. Barcelona, 2012.


L'autora Josefa Contijoch i el conductor del Club l'Albert Torrescasana


El grup del Club de lectura de la Biblioteca Comarcal del Pla de l'Estany amb l'autora, al centre, i a sota mateix, Eva, la bibliotecària, que ens ha cedit la publicació de les fotografies.