SER O NO SER ORIGINAL: PLAGI, COPIA O SIMPLEMENT COINCIDÈNCIA

LA NEVADA DE L'ANY  2013  VISTA DES DE LA FINESTRA DE CASA, AIORA

Eixes coses solen passar, això és que, un bon dia mentre llig, uns versos del poemari Els temps interromputs de Ramon Ramon que porten per títol

Diazepan

Cada nit, com qui comprova si és fals

l'or d'un anell,

em prenc la pastilla per a dormir.

Ja no sé subornar els meus fantasmes —massa

vells—

prometent-los un cos futur.

Encara sóc el foc, però la tribu que asseguda

m'envolta

ningú canta o es lamenta:

tothom calla com la cendra.

No sé quin llamp va interrompre el ritual:

crepite per a una cort que ja no en tem

el fred de la natura sense somnis.

En silenci, els meus fantasmes s'alcen i se'n van,

s'escampen en la nit arrossegant-se

dins un bosc emboirat que guarda els seus

cadàvers.

Quan arribaran, cada un d'un camí,

a l'hospital de l'alba,

un metge il·lús els donarà de nou

la píndola de la llum.

de sobte, em venen al cap uns versos arrauxats que vaig escriure fa un grapat d'anys,

Un polsim blanc

Al tou de la mà,

un polsim blanc

t’acomiada d’insomnis,

de fantasmes, de monstres,

burlat el tigre, guardià de la nit:

on l'oferiment del bruixot de la tribu,

albergarà somnis blaus d’abellerol.

Al bell mig del rogle: la dansa.

Al seu si,

t’acull benvolent:

et pren, t’acarona,

t’abraça, t’estreny. Et posseeix,

et penetra com un amant.

Aparionats, us foneu.

Et deixes, et deixes, et deixes...

Ets, només per a ell. Ets només per a ell. Ets només per a ell...

Deixa’t, deixa’t, deixa’t...

Per sempre més, per sempre més, per sempre més...

Cada dia, cada dia, cada dia...

Una nit, una nit, una altra nit...

L’endemà, el seu lloc és buit.

Et posseeix. Cada nit. Com un amant.

Primavera de 2006, Instants en ambre(inèdit)

Ja ho deia Paul Valéry "El passat viu d'atzars. Tot incident provoca un record", i sinó, mira com li va anar a Proust i la seua monumental obra "A la recerca del temps perdut" amb el detonant de la magdalena. 

I en aflorar aquest record em ve al cap el que tantes vegades he llegit sobre la voluntat que tenim els humans de ser originals. A hores d'ara, és pot ser original? Diria que poc, però tot i dir les mateixes coses, la gràcia està en la manera de dir-ho i en la forma d'expressar-ho, és a dir en la veu que qui escriu mostra eixa realitat que el lector llegeix. I diria que ací està la clau de l'èxit de molts escrits.

Mestre, quina toquem?, la mateixa però carregada de bombo: Les Muses

Si vaig acabar l’any rellegint poemes de Joana Raspall, un dels quals vaig penjar en el bloc a manera de nadala, en aquella lectura em vaig trobar aquestos versos que em van arrencar un somriure, 

CAP POEMA

El poeta voldria fer un poema.

Diria la frescor del parc en calma...

la sentor de la gespa... de les roses...

el brogit dels infants... i les xerrades

dels ocells enniuant-se dalt dels arbres...

Però els estols xiscladors de gavines,

com sagetes creuant el cel de posta,

li han esbullat els mots.

Adéu, poema!

ai!, la inspiració, vaig pensar, de vegades no és que em desaparega, sinó que el silenci pren possessió; aleshores pense si això de la inspiració serà veritat.

Però l'any començava llegint Els temps interromputs, el nou poemari de Ramon Ramon. I què direu que m’he trobat? Doncs, un grapat d’empremtes, la major part relacionades amb Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012) que no fa massa temps ens va obsequiar i que vaig llegir amb avidesa; per això alguns dels poemes no m'han resultat desconeguts, uns per la firma a peu d’escrit que duen el nom Exeter, estiu del 2009, altres perquè em feien recordar frases i comentaris que havia llegit i que reconeixia de nou «no tinc edat[...]No tinc llengua: en un anglès d’infant vull convèncer la cambrera que puc ser d’on vaig». Imagine que, com sol passar, per l’autor tindran una significació diferent a la del lector, que en donarem una altra, això no treu que ens agrade el que diu i la manera de dir-ho, almenys, a mi, m’agrada aquest llenguatge directe, descarat que de vegades pot resultar provocador o aspre. 

Però bé, al que anava, ara no em va aparèixer el somriure als llavis, ara el meu cap bullia amb pensaments esclaridors. Ai!, la inspiració que va i ve.

No m'importa que els grafiters pinten els murs, però en aquest cas no em va agradar gens, em va semblar que havien vingut a trencar la tranquil·litat i el silenci d'aquest racó al qual m'agrada anar de tant en tant.

  

Musa

Se m’ha mort la poesia:

és un xiquet sangonós que porte en braços

després de l’atemptat.

Vaig copular com un semental jove

per deixar ben prenyada

aquesta paret blanca.

En aquest cementeri els nínxols guardaran

les caixes fosques del sentit

- vaig pensar mentre cantava

el kyrieleison a l’altar.

I vaig assetjar l’Art al meu despatx:

vaig adorar-lo sense llum,

vaig despullar-lo enmig del fred,

vaig penetrar-lo sense els preliminars

que fan de l'òrgan frígid

una música de querubins.

Perquè l’orgasme és el jo.

Perquè l’orgull no té espills: és l’espill.

I de sobte em vaig veure passejant

embarassat de mi mateix

als jardins de la ciutat, entre estàtues i fonts,

a la glorieta on s’esmorteix el so del món.

Encara no sabia que l’Art no és un déu,

que l’Art és l’assassí que no perdona

els qui no pensen com ell.

ARA QUE N'HI HA, MENGEM-NE: Poesia de la bona

 

El meu Cap d'Any del 2017 va començar amb una excursió al surar de Pinet. Un racó meravellós que amaga moltes sorpreses. Algunes de les quals la immensitat d'aquest pi i un retall de cel, blau. 

Els temps interromputs

Estem de pas en temps interromputs:

algunes portes s’obren al record,

n’hi ha que amaguen els desigs més bruts,

d’altres donen als camps de la dissort.

Tenim un llit per als amors perduts,

un balcó obert a les brises del port,

un jardí que celebra els bells minuts,

un lavabo per a rentar la mort.

Cap d’Any comença com un bes final,

es perd la fe mirant cap a l'estel,

l’oblit és una duna sense arrel

que avança pel present, que és forestal:

quan des del bosc es veu un tros de cel

plana la fam, voltor universal.

Ramon Ramon. Els temps interromputs. Edicions del Buc, 2016

PER QUÈ T'HE ESCOLLIT A TU: LLIBRE!

La raó o el motiu per triar un llibre o un altre de vegades és fa difícil d'explicar. En ocasions és una ressenya que potser he llegit, altres és l'observació que m'ha fet alguna amistat amb qui coincideixes en els gustos de lectures, això per una banda; també Internet és un gran aparador, i els darrers dies he llegit molts comentaris que han coincidit en el moment de publicació del llibre en qüestió. Finalment, una mena de còctel, una miqueta d'ací, una miqueta d'allà i un bon dia el prens del prestatge de la llibreria a la qual sols acudir de tant en tant, a fer una ullada de les darreres novetats editorials, i aleshores, l'agafes i corres a pagar-lo. Ja el tinc.

Però, i si no coneixes l'autor del llibre? Això ja és un altra cosa. Perquè l'he triat, llavors? No ho sé, pot ser per curiositat?. Sí, és la curiositat de saber que diu. Sobretot si es tracta d'un dietari com per exemple Dins el camp d'herba (dietari 2009-2012) de Ramon Ramon. 

 

Però, la veritat és que no conec l'autor ? Qui és i què escriu? Me n'informe tant com puc. He trobat moltes ressenyes de premsa, en paper i en digital, i en blocs. Se n'ha parlat prou d'aquest llibre en els cercles literaris. També he trobat molts comentaris via Internet en les plataformes de Twitter i Google. 

 

Pel que sembla ara ha sigut un dietari, però també té publicats alguns poemaris, tot i que Internet diu poc sobre aquest nom. Li trobe un paregut amb l'esmunyedís i enigmàtic personatge de Josep Palacios, però més jove?. Bé, no importa. Com vaig comentar en una anterior entrada he comprat un parell de dietaris per llegir-los aquest estiu o quan siga, un és, com acabe de dir, el de Ramon Ramon. Amb tot havia començat a llegir El tramvia groc de Joan Francesc Mira, però la curiositat de saber que mira a través de la finestra i com ho mira el dietarista ha pogut més que resseguir els viaranys del senyor Mira en els primers anys de vida. En això m'he emparat en algun dels drets del lector que fa uns anys Daniel Pennac va proclamar, així que l'he deixat per uns dies i he començat a llegir el dietari. No sóc lectora de dietaris, tant sols he llegit Trajecte circular. Notes d'un dietari de Vicent Alonso, per bé que m'he assabentat per Anna M. Devis que Diccionari per a ociosos també n'era un, ho vaig saber rellegint El llindar literari (Joan Fuster i altres nàufrags: 1940-1970). També he sabut que Fuster mai no va deixar cap empremta personal en els seus escrits, per això mai no m'havia imaginat que formara part d'aquesta mena de lectures. El cas és que hi ha una mena de dietaris que van deixant traces de la seua vida intima al llarg dels seus escrits, i això és la part més morbosa d'aquestes lectures, saber les intimitats dels personatges que les escriuen, indagar en la seua vida mentre parlen de literatura. Així diu Anna Esteve que els lectors de dietaris són llegits pels mateixos que n'escriuen i n'editen, els quals conformen un cercle tancat, encara que sempre hi ha forasters, curiosos, que ens endinsem en aquesta mena de papers i al llarg de la seua lectura trobem que coneixem la majoria de personatges que ixen als seus escrits, i això fa que se'm facen propers, però, compte, només és pura aparença, imaginació personal, perquè al cap i a la fi, com a éssers humans tenim maneres de pensar més acostades del que pensem, sobretot, si les escriptures estan ambientades en col·lectivitats properes, o siga entre un veïnatge pròxim, només això. Cada veí és dins de sa casa i es relaciona amb el seu grup. 

 

Ja sé que costa prou llegir un llibre d'un autor que no coneixes, que no en saps res d'ell. En aquest estat de coses el llibre t'ha de seduir d'altres maneres perquè t'hi fixes. Cal reconèixer que ja l'embolcall de Dins el camp d'herba diu molt del que hi ha a dintre, del que el lector trobarà a l'interior. En resum, l'exterior t'ha de cridar l'atenció, mentre l'interior t'ha d'atrapar només obrir-lo. En aquest cas les tapes són de color blanc. Les lletres, amb pota o serifa, de color negre, tal i com em va quedar gravada l'explicació d'Enric Satué en un article que vaig llegir en Caràcters fa un grapat d'anys, el 2004, des de llavors és aquesta una de les primeres coses en les quals em fixe, la tipografia. Entre el blanc impol·lut i el títol en negre, ben remarcat, una exquisida planta s'enfila cap amunt i ocupa el costat esquerre de la portada. Reconec aquest dibuix, és una de les lectures de premsa de cada setmana, tret de l'estiu, les festes nadalenques i pasqueres: Manuel Baixauli.

 

Ja posada en situació, òbric el llibre. Ni pròleg, ni presentació, ni epíleg. Cap comentari. No hi ha ninguna veu en off que es pronuncie, ni done explicacions de res, només una lletra gran, atractiva, la mateixa tipografia que encapçala la portada em dóna la benvinguda. No reconec el tipus de lletra, però em resulta estranyament provocadora, potser ho fa la mida de la lletra que m'està dient que comence a llegir. Ho faig. Hi ha qui diu que és la primera frase d'un llibre on comença l'encís d'un llibre per continuar endavant. Hi ha qui diu que no és fins la pàgina cinquanta per saber si verdaderament ens agrada o no. He començat a llegir les primeres frases, el primer paràgraf, la primera pàgina, al cap de poc he mirat que anava ja per la seixanta-una. La veritat és que és llig com una novel·la. Em fixe en alguns detalls que trobe interessants, els subratlle. Sé que un llibre m'ha agradat quan en acabar-lo està ple de ratlles, notes i subratllats. Avance pàgines, cada capítol del dietari de Ramon Ramon em reporta a molts moments meus. Un d'ells, és quan parla sobre la repressió de la Guerra Civil i sobre els afusellats al cementeri de Paterna, el meu moment té a veure en aquell II Congrés d'Història al qual vaig assistir en València a l'OCCC. Allà vaig descobrir coses que no sabia gràcies a  ponents com  Vicent Gabarda Cebellán. Hi ha gent que encara que no ens coneixem estem més propers del que es pensem perquè compartim criteris i maneres de pensar, el cas és que potser mai no ens trobarem, així que naixem, creixem, vivim i morim sense saber res els uns dels altres. Només és la curiositat de saber que quan mira a través de la finestra tot i veure les mateixes coses les expliquem de maneres diferents. Em sobta la seua franquesa. És descriu com un personatge esquerp i solitari, capaç de confessar que «té vergonya, que té una crisi nerviosa, una depressió», que s'emociona tot posant noms a les emocions i emociona al lector, lectora en aquest cas, que he decidit llegir-lo. Ara bé també em pregunte fins a quin punt es pot ser franc quan s'ha de publicar un text? Els dietaris són un banc de provés de moltes escriptures, de les personals i de les imaginades, de vegades una barreja de tot, passa també quan contem alguna cosa al proïsme i ho adornem amb les nostres paraules per fer-lo intel·ligible.

Però Ramon Ramon a més d'estrenar-se en aquesta prosa de no ficció, procliu a englobar qualsevol tema que se li avinga a l'autor que escriu, com diu Joan Garí al seu article del bloc l'Ofici de lector, també se li nota que és poeta. I dic jo que és per la manera d'escriure i de descriure molts passatges, també de fixar-se en altres poetes. De fet, a les poques pàgines trobe uns versos que ha escrit de T. S. Elliot.

Regard the moon(...),

La lune ne garde aucune rancune

She winks a feeble eye,

She smiles into corners.

She smooths the hair of the grass.

The moon has lost her memory. (...)

She és alone

With all the old nocturnal smells

That cross and cross across her brain.

Per algun motiu l'autor ha obviat el segon vers escrit en francès «La lune ne garde aucune rancune» aquesta frase m'atrau, tant o més que la resta del poema, me la llig unes quantes vegades. Aquestos versos no són res sense aquest vers, em pregunte perquè Ramon Ramon l'haurà tret? Ves a saber. 

 

Més endavant, a poc més de mitjan llibre trobe un sonet del propi Ramon.

Venc el morter, que ja no sóc poeta,

que al meu solar ningú no construeix:

la Musa, en temps de crisi, és un paleta

aturat que no menja carn ni peix.

Captaire sóc de versos i en porreta

vaig rondant intramurs de mi mateix:

els mercats desconfien de l'esteta

si el PIB de la bellesa ja no creix.

Recorde quan l'amor donava crèdit,

firmava xecs en blanc, sense interès:

de l'edat d'or fluïa el vers encès.

I ho cremà tot. Bitllet fals, sense crèdit,

dins el taüt no m'enduc cap inèdit:

d'un paradís fiscal vaig ser promès.

Acabat de llegir el dietari, ja he recuperat l'autobiografia de Joan Francesc Mira que havia deixat a mitjan. Per a més endavant intentaré la lectura del poemari Simfonia per a un estat de coma que ja he col·locat al prestatge corresponent. Al llarg de les pàgines del dietari Ramon Ramon ha deixat algun rastre que no sé fins a quin punt poden ser útils per al lector que s'arrisque en els versos, però, qui sap...