dimarts, 22 de gener del 2013

Un cap de setmana de bòlit

Fotografia prestada de Vicent Josep Escartí

Dissabte cap al migdia, PV (proves de validació) de les assignatures de Teatre Català i Literatures romàniques europees, com cada semestre en la Seu que la UOC utilitza des de fa uns anys situada en la plaça Verge de la Pau de València. Tot i que estic a les acaballes, encara no m'he acostumat a veure'm en una aula així. No és un examen, però psicològicament en té tota la pinta, i els companys que mai no conec, m'encomanen les pors quan me'ls trobe llegint i rellegint fulls i fulls a la porta d'entrada a l'aula. Sí, a més, he de reconèixer la meua covardia en aquests afers, el desastre pinta malament. Mai no m'han agradat el exàmens, i ves per on des de fa una pila d'anys que vaig. Si tot va bé només em queda un semestre i a pel TFC. 
 
Foto Mercè Lloret: Casa Santonja

Vaig procurar que la tornada cap a casa coincidira pels volts de les sis, i així acostar-me a l'Olleria a veure l'amic Francesc Mompó que presentava en la Casa Santonja, del seu benvolgut poble, el llibre de narrativa El vol de l'Esparver. És un avantatge saber on es troben els llocs on es fan els actes programats perquè m'evite de perdre temps. Aquest edifici és una de les joies de la població que han sigut restaurades que permeten admirar una època, el segle XVII-XVIII, i el moment històric en què va ser construït. A l'hora en punt entrava al recinte, just per saludar els amics que s'hi trobaven i seure'm a escoltar el que Mompó ens volguera dir conjuntament amb Pep Albinyana i Àngel Cano, els contertulians, i l'amenitzadora participació del públic ollerià. Però si en altres ocasions he anat a la biblioteca a les presentacions de llibres, aquesta vegada Mompó no ha triat per triar l'immoble en què ens hem reunit, ans al contrari tot ha estat fet amb premeditació i traïdoria. Res d'atzar. Una manera d'introduir-nos cap al relat. Personalment, anava sense llegir la novel·la i vaig aprofitar per comprar-me-la. Amb tot em va sobtar comprovar que hi havia un bon grapat de públic que l'havien llegida o estaven a punt d'acabar-la i van poder interactuar en la conversa que va resultar d'allò més amena. Però, ai, les set i mitja!. Com se me n'ha passat el temps. De sobte, una oloreta de xocolate que ompli la pituïtària. Gire el cap i una taula parada amb coca de llanda, acabada de fer, esperen els veïns. Boníssima. Mmmnnnnnn...

Eren prop de les huit i mitja de la vesprada. La processó ja havia eixit de l'església de la Immaculada Concepció i en breu passarà per davant de la foguera de sant Antoni del carrer del mateix nom, en Otos. Pels volts de les deu de la nit, la banda de música dóna el tret a la corda dels petards per encendre la foguera. És reparteix coca dolça i el full amb els gojos al sant fet d'enguany. Nyas, pim, pam, pum, pataplum i ja està encesa. Ja crema el ninot que han assegut al damunt. De seguida, els veïns treuen taules, cadires i paren taula per sopar. La comissió reparteix plats comuns per tots els qui han acudit a compartir l'àpat. Encara no han acabat de sopar i la música al carrer fa tremolar els barandats els vidres de les finestres. Per calfar-se no hi ha res millor que ballar i menejar l'esquelet. Res d'adormir-se, carai!.

Foto Mercè Lloret:
La foguera de sant Antoni-Otos
De bon matí xocolate, xurros i bunyols per esmorzar. I al cap de poc el carrer tot net i agranat com si res haguera passat. Això m'agrada que després de la festa tot torne al lloc d'abans. De seguida i per acabar, el mercat dominical s'ha traslladat d'indret. Aquest cap de setmana no es fa a la plaça sinó al carrer de sant Antoni. Artesans, artesans, artesans i artesans. Tot artesans, d'Otos i dels pobles dels voltants. Abans manufactura, hui artesania. Cistelles i cistelliues sarga” vímet. Encara m'agrada més. Sempre s'aprenen coses. Els veïns i els forasters passegen fins l'hora del dinar. Tot seguit cadascú a sa casa. 
 
Foto Mercè Lloret:
Facetes desconegudes de l'amic Joan Olivares-Otos

Les quatre de la vesprada del diumenge, poca gent pels carrers de Castelló de Rugat. La festa de sant Antoni està a punt d'acabar. De la foguera només queda el record d'unes flames allargassades, llengüotes que persegueixen els espectadors, que s'ho miren bocabadats. Cap a les huit abaixaran les persianes, fins l'any que ve, si déu vol i la crisi deixa un lloc per la celebració de les festes populars. Encara he estat a temps de comprar formatge de cabra de l'Heretat de Pere. Una delícia que cal no perdre's. Un artesà més de la Vall d'Albaida. Artesania a la boca. La boca se'm fa aigua. 
 

dimecres, 9 de gener del 2013

QUI TÉ POR DEL TRETZE?

Foto Mercè Lloret: Bruc d'hivern (Erica multiflora)

Acabem d'estrenar el nou any 2013. Els ànims estan encesos, després d'un any tant fotut com el que acabem de passar, d'ací que especulem el que ens espera els mesos venidors, i no és per a menys. Personalment vull ser optimista i veure aquest nou any com un got mig ple, en compte d'un got mig buit, i continuar lluitant per defensar els drets que per moments semblen estar en perill d'extinció. I parlant d'una altra cosa, la xifra del nou any 2013 té unes característiques especials a causa de l'acabament en tretze que genera un ampli ventall supersticiós. El tretze -13- és un nombre primer, però no el 2013 que és divisible per tres, per la qual cosa el que s'acabe així no té perquè influir en pronòstics negatius. Qui tinga interès pot afegir-se a l'enquesta que el diari digital vilaWeb està fent aquestos dies per saber que pensa el públic d'aquest any que encetem. Particularment, per mi, el tretze porta vida, perquè és un número que vaig triar una vegada i no m'ha anat malament, em vaig casar en un tretze de fa un grapat d'anys, més endavant vaig saber que l'onomàstica del meu primer fill coincidia amb un dia tretze del santoral de la tardor, i el meu segon fill va nàixer el tretze d'un mes gelat. Enguany, 2013, seré avia, buscant l'onomàstica del qui serà el meu futur nét, perquè del nom que han triat els futurs pares no en tenia ni idea, ves per on se celebrarà un tretze estiuenc, de manera que avi i nét celebraran la seua festivitat conjuntament, i d'un tir matarem dos pardals. Doncs, bona sort al tretze en què acaba l'any que comença. Un tretze en la vida és una loteria que ja m'ha tocat per endavant, per si no me'n toca mai més. Això si, per a que em toque cal que en compre.