Dos poetes: Àngels Gregori i Josep Lluís Roig

 

Les llibreteres d'Ambra tenen això, que tan sovint com poden promouen activitats com ajuntar dos poetes olivenses com Àngels Gregori i Josep Lluís Roig i que  Teresa Pascual siga la que els presente. Tots tres noms ben coneguts entre l'àmbit literari de la Safor i més enllà per dialogar sobre poesia. Una vesprada de fabula.

 

 

Una música per a Brines

 

Dona’m una època d’entreguerres.

No hi distribuiré res de nociu

ja saps que tinc un lloc al cor on tu hi caps

i un apartament amb vistes a Salt Lake City.

Allà just ahir vaig somiar

que em  trucaves a deshora en la nit.

Em parlaves d’uns ocells en un vers

que acabaves d’escriure. Sonava la música.

I de sobre Elizabeth Bishop em cantava a l’orella

un poema des de Samambaia, a Petropòlis,

qquell  Salzburg tropical on Stefan Zweig

va viure els últims dies abans del triomf nazi.

Ni una sola mudança. Ni cap cotxe blindat.

Un edifici sòlid, el de la nostra infantesa.

 

Jazz. Àngels Gregori. Edicions Proa. Barcelona, 2023

 

 

21

 

L’arbre no és de la mà                que l’ha talat

sinó del bosc;                   així com no és la mort

de qui mor, ni dels cucs,    sinó dels vius

que poden veure el buit,    com camina en la vida,

el buit, com per inèrcia.     Perquè el cadàver

mai no torna a ser arbre    talat sinó que és bosc

i és de tots però meu,                 també meu dins del bosc.

Així, parlaré d’ell     que és com contar

el buit que habita en mi.

 

La fam tendra. Josep Lluís Roig. Premi Maria Beneyto. XL Premis Literaris Ciutat de València.

 

 

Per l'estiu o per l'hivern, protegits del sol o refugiats al foc. Tingueu sempre a la vora llibres a bondó

Va ser el dia en què em vaig fixar en aquell títol Amb els ulls d'una nena de dotze anys a la llibreria Ambra que no vaig parar fins comprar-lo. Vaig anar-hi unes quantes vegades, el mirava, l'agafava i el tornava a deixar. Alguna cosa em seduïa d'ell, i alguna altra em repel·lia d'agafar-lo. Fins que va arribar l'hora en què el vaig prendre i el vaig deixar damunt del mostrador de la llibreria, en companyia, supose, que d'altres. Ja en casa el vaig deixar al munt dels llibres que esperen ser llegits que si no els compres quan s'editen els perds per sempre. El cas és que de tant en tant el prenia de la lleixa, el palpava, l'obria, llegia les primeres línies fins que el tornava a deixar al lloc on s'hostatjava temporalment, presa d'un sentiment que no sabia com anomenar-lo.

El passat mes de juny em vaig fer el propòsit de llegir uns quants d'aquells llibres que ja feia massa temps que eren a la cua, entre ells Resurrecció i mort de G.T. de Josep Lluís Roig o La sega de Martí Domínguez. Ambdós llibres parteixen de fets verídics per a relatar les seues històries, algunes de les quals han estat i estan encara guardades als armaris.

Resurrecció i mort de G.T. comença amb l'assassinat d'una dona de cent anys, allà a Noruega, una mort sense massa sentit pensa el policia perquè a aquestes alçades de la vida li queden poques tallades de cabells. Però és el punt de partida d'una investigació policial que es retrotrau fins a la Guerra Civil Espanyola en què te n'adones que la solidaritat en temps de guerra, va més enllà de la lluita fratricida al front de batalla. Al darrere s'hi couen moltes altres coses que des de la distància dels anys desconeixem, voluntaris que venien a ajudar a un dels col·lectius que més pateixen en les guerres: els nens.

La sega és la darrera novel·la de Martí Domínguez. És una novel·la plural en molts sentits. D'una banda, narra uns fets que fins fa ben poc s'havien mantingut silenciats, la repressió que van patir els masovers en les comarques interiors de la Plana «Si no et xollen els civils ho fan els bandolers», això fa dir l'autor a un dels personatges, que se saben que «Estem entre l'espasa i la paret». Fins que van haver d'abandonar els masos i a hores d'ara l'enrunament, la desaparició i l'oblit. De la l'altra, m'ha cridat l'atenció la part lingüística que Martí ha elaborat de manera magistral amb un vocabulari riquíssim del parlar d'aquelles contrades que és bo que es tornen a fer sentir, perquè són ben nostres, i també la part didàctica amb eixe mestre, ai! quin mestre, ací es veu la mà del biòleg i els seus coneixements. I jo mentrestant m'enyore dels articles que apareixien cada setmana a El temps on combinava natura amb cultura. 

Duia poc més de mitja lectura d'aquest últim que començava juliol i veia trontollar la tasca estiuenca que m'havia imposat de llegir, Anna Karènina de Lev Tolstoi, perquè duc intenció de continuar amb el curs de literatura de l'Enric, qui a finals de curs ens va aconsellar dedicar l'estiu a les lectures més extenses, entre les quals aquesta novel·la. No passa res. Mentre n'acabe un, en comence l'altre. I així ho vaig fer. Només van ser uns pocs dies en què les lectures es van complementar. I, finalment, tota la meua atenció per a l'Anna Arkàdievna. Si he de ser sincera no m'agraden els llibres tant grossos i aquest ho és, per això quan el prenc no sé com posar-me'l. Ara que, per fi he trobat utilitat a un faristol que mai havia tingut la funcionalitat que li pertocava. Si en un primer moment m'havia imposat una tasca de lectura setmanal per fer camí en la novel·la, potser no calia ja que la lectura avança més depresa del que m'havia imaginat. I així que el text m'atrapa, de sobte apareix el primer destorb. Aquell títol que durant unes quantes setmanes em va tenir capficada Amb els ulls d'una nena de dotze anys de Janina Hescheles. Sí, sí, sí, aquell, aquell... Doncs, hui divendres a les 8 de la vesprada a la plaça de Benifairó «Sobreviure a la Xoà. Un Diàleg en públic sobre les memòries de Janina Hescheles» de la mà de Guillem Calaforra i Josep Conill, uns convidats de luxe i un esdeveniment impossible de perdre's. Allí estaré, com un clau. Per això, des que aquesta setmana ho vaig saber, en un tres i no res, me l'he llegit. De moment no comentaré res perquè encara estic impressionada i commoguda per aquesta lectura. Però si aneu, ens veurem les cares.

No sé que em porta a tu

Em sembla que pocs ens lliurem de les càries, 

doncs Josep Lluis Roig ho sap molt bé.

 Foto modificada per mi sobre el títol de la portada del poemari.

He arribat o potser hem arribat, en aquesta passejada poètica, fins al poble d'Oliva amb l'Àngels Gregori, i no puc passar de llarg. M'he de detindre un poc més, o millor dit, un temps prolongat, això és el meu propòsit, en tant que sovint passen coses que em desvien. Perquè Oliva..., Oliva és... un poble ple de poetes. Jo només en conec uns pocs, però sé de bona tinta que n'hi molts, més dels que jo conec, és a dir que els habitants d'aquest poble per alguna estranya raó estant tocats de la poesia. Doncs, que té Oliva que no tinguen altres localitats, no ho sé, però allí la poesia és una ànima que deambula sense que els veïns ho sàpiguen, un caliu que cal covar per que no s'apague. 

 

Duia intenció de parlar de Josep Lluís Roig, però pense que és millor que vaja directament al tema en qüestió, o siga a la seua veu poètica no siga cosa que m'embranque en disquisicions que no venen al cas,

Tant de temps després

i tens les dents tan blanques

per a parlar del cel, del fred que fa.

Però sabem que hi ha d'altres mots per sota,

com un corrent subterrani

com una caries secreta sota l'esmalt perfecte.

Fa tan de temps però és un temps congelat,

innecessari.

Me n'aniré demà

i un espai entre tots dos quedarà glaçat:

no ha passat ni un segon

des que fa un any i mig

vam acabar bevent-nos la nit i les paraules.

Càries. Premi Ibn Jafadja. Ciutat d'Alzira 2007. Ed. Bromera.