No sé que em porta a tu

Em sembla que pocs ens lliurem de les càries, 

doncs Josep Lluis Roig ho sap molt bé.

 Foto modificada per mi sobre el títol de la portada del poemari.

He arribat o potser hem arribat, en aquesta passejada poètica, fins al poble d'Oliva amb l'Àngels Gregori, i no puc passar de llarg. M'he de detindre un poc més, o millor dit, un temps prolongat, això és el meu propòsit, en tant que sovint passen coses que em desvien. Perquè Oliva..., Oliva és... un poble ple de poetes. Jo només en conec uns pocs, però sé de bona tinta que n'hi molts, més dels que jo conec, és a dir que els habitants d'aquest poble per alguna estranya raó estant tocats de la poesia. Doncs, que té Oliva que no tinguen altres localitats, no ho sé, però allí la poesia és una ànima que deambula sense que els veïns ho sàpiguen, un caliu que cal covar per que no s'apague. 

 

Duia intenció de parlar de Josep Lluís Roig, però pense que és millor que vaja directament al tema en qüestió, o siga a la seua veu poètica no siga cosa que m'embranque en disquisicions que no venen al cas,

Tant de temps després

i tens les dents tan blanques

per a parlar del cel, del fred que fa.

Però sabem que hi ha d'altres mots per sota,

com un corrent subterrani

com una caries secreta sota l'esmalt perfecte.

Fa tan de temps però és un temps congelat,

innecessari.

Me n'aniré demà

i un espai entre tots dos quedarà glaçat:

no ha passat ni un segon

des que fa un any i mig

vam acabar bevent-nos la nit i les paraules.

Càries. Premi Ibn Jafadja. Ciutat d'Alzira 2007. Ed. Bromera.