HUI, FEM FESTA GROSSA, DE POESIA

Banner i banderola del Dia Mundial de la Poesia

Hui, dia 21 de març se celebra el Dia Mundial de la Poesia. Una celebració que des de fa dotze anys es festeja des de qualsevol lloc del món, i que la Sra. Irina Bokova, Directora General de la UNESCO en el seu discurs comença tot dient que la poesia és una de les expressions més elevades de la llengua i la cultura, de la qual emana una força tan gran que ella mateixa ja ho és tot: és llibertat, creació, identitat personal, abraça la música, la dansa i les arts plàstiques. En essència, enalteix les llengües i crea vincles culturals.

La poeta Zoraida Burgos

Doncs bé,per totes aquestes coses, que nosaltres sabem, enguany, entre nosaltres, la llengua catalana, ha triat la poeta Zoraida Burgos (Tortosa, Baix Ebre, 1933) poeta i narradora. Diplomada en Biblioteconomia per la Universitat de Barcelona, que ha exercit principalment de bibliotecària. Ha estat, durant molts anys, l’única veu femenina de la literatura de les Terres de l’Ebre i forma part —juntament amb Jesús Massip, Manuel Pérez Bonfill i Gerard Vergés, entre altres— de la generació de la postguerra catalana a Tortosa. La seva trajectòria literària s’inicia l’any 1970 amb l’obtenció del premi Màrius Torres pel poemari D’amors, d’enyors i d’altres coses. Cal destacar també la seva obra en prosa(L’obsessió de les dunes, 1993) i la publicació de diversos llibres de narrativa infantil.

NOMÉS LA VEU

Emmudit el vent,
inventem el silenci, l’equilibri.
Només la veu, el poema,
atansa espais oberts,
acull el temps
–arena que sense pietat
llisca i no es detura–,
arrela l’instant, tan fràgil.
Només la veu, el poema,
desxifra la clau, el somni,
el so profund dels morts,
els signes ara obscurs de la mirada,
la ferida encesa dels amants,
la vermellor dels núvols
a trenc d’alba,
els contrallums opacs dels paisatges
i les llunes surant sobre les aigües.
Només la veu, el poema,
dissol els temps dels verbs,
sotmet l’oblit.
El vers reté als dits el gest,
el calfred intacte de la pell.

Zoraida Burgos

Pel que respecta a la meua elecció personal, he triat un poema de Maria Mercè Marçal, un dels primers poemes que vaig analitzar en profunditat en un dels primers treballs que vaig fer en l'assignatura de Teoria Literària de la Llicenciatura en Filologia Catalana, estem parlant de l'any 2004, al poc de començar, i d'això com es veu veu fa un grapat d'anys. El poema és titula El sis de març de mil nou-cents vuitanta i pertany al poemari Sal oberta que Ed. 62 va editar el 1993. Jo l'he llegit en El meu amor sense casa, llibre-disc amb la veu de Cinta Massip qui tria els poemes, i la música de Toti Soler, editats per Proa (2003).

El sis de març de mil nou-cents vuitanta,

plegats, i sense esment, insectes de l’incert,

calàrem foc al fruiterar dels núvols.

Caigué la fruita viva sobre l’herba.

El freu, de sobte, se sembrà de plomes.

Les ones s’esponjaren amb l’embat del creixent

i s’inflaren les sines de la duna.

Tota la fruita vingué a la meva falda.

Guaita’m dreçada a l’hort de la quimera.

Collita sóc, sense orri ni graner,

i un sol nocturn m’ha acolorit les galtes.

I tu —que lluny!— esborres rastre i fulles

que fan camí fins al sorral on grana

el desconcert amb averany de festa.

La poeta Maria Mercè Marçal. Fotografia que he pres de Josep Bargalló i del seu esplèndid bloc.

INTERPRETACIÓ DEL SENTIT DEL POEMA

Per a poder fer una interpretació del poema, en primer lloc ens hem de preguntar què diu el text i com ho diu. 

 

Tot el poema és un símbol i una al·legoria per a relatar l’enamorament de la parella, l’acte sexual, la concepció, la solitud de l’embaràs amb dubtes i pors i la posterior separació o allunyament del company. 

 

Aquest sonet format per dos quartets i dos tercets, ens relata la historia d’un fet. 

 

En el primer quartet el poeta comença amb la data de l’esdeveniment al primers vers. Al segon vers podem apreciar que utilitza l’adjectiu plegats i al tercer la primera persona del plural nosaltres amb el verb calàrem, cosa que ens dóna a entendre que es tracta de dues persones. La interpretació que es dedueix d’aquestes frases són que els dos junts i sense pressa com uns insectes voleiant que no saben a quina flor anar a xuclar el nèctar, és a dir que fa un símil amb els insectes. Al tercer vers Calàrem foc al fruiterar dels núvols, el núvols són comparats a la fruita d’un arbre abans de collir-la, alhora que en sentit metafòric tenim calarem foc que vol dir encendre amb una flamarada i amb aquesta flamarada endevinem que els fruits estan al punt òptim de maduració i bons per a la recol·lecció. Al quart vers Caigué la fruita viva sobre l’herba comprenem que la fruita madurada ha caigut al terra però que ho ha fet sobre herba cosa que indica que no s’ha espatllat i no s’ha fet malbé.

Al segon quartet la història continua. Si busquem al diccionari la paraula freu trobarem que significa pas estret entre dues illes. És un mot exclusiu del català, però més propi de la parla Oriental i de Mallorca. Desconeixem si el seu ús és generalitzat o és d’àmbit reduït a la parla més culta, amb tot és una paraula que per la seua pronuncia resulta clau per al ritme del vers. Des del primer vers El freu, de sobte, se sembrà de plomes... fins al quart Tota la fruita vingué a la meva falda és una al·legoria de l’acte sexual, on les metàfores se succeeixen una darrere de l’altra per exemplificar la predisposició de la dona a rebre la llavor que engendrarà un nou ser, des de sembrar de plomes l’estret canal per on ha de passar, esponjant-se les ones amb l’embat del creixent lubrificant-se per preparar el pas, per finalment s’inflaren les sines de la duna on la llavor, l’embrió en el primer estadi de vida, ha començat a viure. Tota la fruita caigué a la meva falda, és a dir tot ha acomplit la seua funció.

Al primer tercet la figura del jo poètic convertit en el jo de la història reflexiona i li diu Mira’m dempeus a l’hort de la quimera, o dit en altres paraules en l’hort on només es cullen somnis. L’acte amorós ha estat consumat i donarà el seu fruit però s’enfronta a la indecisió del futur, que li depararà. El tercet acaba amb una frase incongruent i un sol nocturn m’ha acolorit les galtes. Tots sabem que a la nit no hi ha sol és la lluna la que ocupa el cel però el poeta el veu i és el que li dona color i li obri un bri d’esperança al futur. Per a Maria-Mercè Marçal la lluna en els primers reculls esdevé imatge privilegiada d’una certa identitat femenina ideal per contra a la tradicional llum solar, ací en canvi ja pensa més en el sol que en la lluna tot i ser la nit amb la lluna, el sol nocturn, la lluna i l’ombra, el reflex de l’incert i del desconegut s’atreveix en aquest vers a perfilar un futur amb esperança.

Finalment, el segon tercet el jo poètic invoca a la segona persona el tu que podem prendre o bé pel desdoblament del jo poètic que reflexiona a partir del canvi que ha sofert el seu cos o bé per que se s’adona que l’altra persona que formava part en el primer quartet del plural nosaltres ja no està al seu costat per resseguir un camí que promet ser de gaudi.

CONCLUSIÓ

 

Tot el text és una al·lusió constant per a expressar l’amor a través de la poesia i el lirisme. Aquesta constant del poema queda patent amb el simbolisme de la fruita que ocupa el paper preponderant d’aquest cicle que comença amb la pol·linització de les flors per part dels insectes i acaba amb la maduració del fruit. Un procés que ompli d’incerteses, de por, on la sorpresa converteix en festa.

Acabe dient que m'ha agradat molt tornar a llegir aquest treball meu, i també aquest poema que considere un poc meu.