dimecres, 28 de març del 2018

UNA CANÇÓ PER AQUELLS



CHANTER POUR CEUX


Celui-là passe toute la nuit
A regarder les étoiles
En pensant qu'au bout du monde
Y'a quelqu'un qui pense à lui
Et cette petite fille qui joue
Qui ne veut plus jamais sourire
Et qui voit son père partout
Qui s'est construit un empire

Où qu'ils aillent
Ils sont tristes à la fête
Où qu'ils aillent
Ils sont seuls dans leur tête
Je veux chanter pour ceux
Qui sont loin de chez eux
Et qui ont dans leurs yeux
Quelque chose qui fait mal
Qui fait mal
Je veux chanter pour ceux
Qu'on oublie peu à peu

Et qui gardent au fond d'eux
Quelque chose qui fait mal
Qui fait mal

Qui a volé leur histoire
Qui a volé leur mémoire
Qui a piétiné leur vie
Comme on marche sur un miroir
Celui-là voudra des bombes
Celui-là comptera les jours
En alignant des bâtons
Comme les barreaux d'une prison
Où qu'ils aillent
Ils sont tristes à la fête
Où qu'ils aillent
Ils sont seuls dans leur tête

Je veux chanter pour ceux
Qui sont loin de chez eux
Et qui ont dans leurs yeux
Quelque chose qui fait mal
Qui fait mal
Je veux chanter pour ceux
Qu'on oublie peu à peu
Et qui gardent au fond d'eux
Quelque chose qui fait mal
Qui fait mal  

Quand je pense à eux
Ça fait mal
Ça fait mal 



dimarts, 27 de març del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Antònia Vicens i Picornell (28)



ANTÒNIA VICENS I PICORNELL





Arrels

A la memòria li han sortit arrels. Els records
són minúsculs com les monedes d'un cèntim. Cal
tenir-ne les butxaques plenes per poder anar al forn
a comprar pa.

El pare sempre m'ho deia:
Amb les butxaques buides perds l'equilibri.
El pa omple un home.
L'orgull omple una camisa.

Caminava satisfet pels passadissos del supermercat sota
els neons.

Escopia el lleu d'un verd alga devora les pomes i les taronges.
Escopia flegmes d'un groc rovell davant la parada del peix.
La gent fugia de la seva cara de la Mort amb pebres
però ell tornava a casa amb una bossa plena de raïm
content de sentir-se alat.

M'ho deia sempre:
Als deu anys
vaig conèixer la mar gran.

Als dotze anys
vaig conèixer els temporals.
Els dofins. Els paranys dels horitzons.

No s'ho treia del cap:
Una vegada vaig perdre la roba i el rellotge.
Escrivia Joan
en l'aire
quan la barca es va enfonsar. No
volia ser un negat anònim.
*
I deia la mare:
Camina empinat. Com si governés el vent. 
Llàstima que no sàpiga guardar la seva roba. Tu
has d'anar més viva Antònia
no amollis mai allò que és teu.
I el camí dels llavis li regalimava pel mentó
igual que la sang
regalima
per les cames de les dones.



a la xarxa... i més... i més... i més...

dimecres, 21 de març del 2018

EL DIA DE LA POESIA: amb Marc Granell






La poesia

 
És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l’alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d’àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria
que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.

dilluns, 19 de març del 2018

CONXORXES LLIBRESQUES



Ja més relaxada, mentre compleixes els dies de repòs que el metge t'ha recomanat, has ensopegat amb la pel·lícula, Tierras de penumbra. La recordes de manera vaga, ja fa un grapat d'anys que la vas veure o mig veure o ja no saps que és el que vas fer però, hui, t'has disposat a visionar-la de nou, tranquil·lament, sense interrupcions. Ara no saps si una de les coses que més et van atraure de la pel·lícula va ser l'actor, Anthony Hopkins, del qui procures no perdre't cap pel·lícula. Mentre la veus has recordat que, en una de les prestatgeries, guardes algunes obres del personatge de què tracta la pel·lícula, C.S. Lewis. Només acabar-se, t'has alçat —sense el permís del metge— i amb l'ajuda de la crossa has recorregut els dos metres i escaig que et separen dels estants, i en un obrir i tancar d'ulls has ensopegat amb la lletra de l'alfabet i d'allà al títol que busques Un dol observat, el prens i ja que estàs, com que tens les imatges fresques de la pel·lícula, t'asseus per fer-ne una relectura. Abans, però, lliges a la coberta posterior que la pel·lícula està basada en el text que Lewis va escriure quan es va morir la seua dona H. Aleshores penses que, segurament, aquest llibre el vas llegir, poc més o menys, els anys que es va estrenar, d'això ja fa uns vint o vint-i-cinc anys. Per aquell temps a casa només havien entrat El príncep Caspian. Més endavant com que ja havies entaulat un certa coneixença amb l'escriptor vas comprar, Un experiment de critica literària, quan es va publicar. 

Per cert! No has dit que la causa del repòs recomanat pel metge té a veure en un accident. Diríem domèstic?, laboral?, o laboral en l'àmbit domèstic? Ai, dubtes, i no saps com l'hauries d'anomenar. Bé, un xicotet contratemps quan has anat a obrir un armari. Buscaves un llibre, 46 poemes i dos contes de Joana Raspall, que no trobaves i que feia poc havies fullejat; havies obert l'armari per enèsima vegada, tot i que no era eixe el lloc on hauria d'estar, quan de sobte una cosa pesada amb punta d'acer t'ha caigut i en compte d'esquivar-lo has volgut fer, golejada, d'una puntada — això li has dit al metge—, tot i que l'objecte en qüestió era una llançadora de teler, però estaves segura que d'haver dit el que era, segurament no hauria sabut de quin objecte es tractava. I mentrestant, els 46 poemes i dos contes, el motiu de tot aquest enrenou no ha aparegut, i has decidit deixar de buscar-lo. Ja eixirà del seu amagatall on l'hauràs col·locat sense adonar-te'n. O qui sap si és què ell s'ha amagat per fer que et trobares amb els dos textos de Lewis. Ves a saber de què parlen els llibres tot el temps que romanen tancats dins dels armaris.

D'aquella lectura d'Un experiment de crítica literària et va quedar present que la primera lectura d'un llibre només és una posada en contacte entre l'obra i el lector, per què les lectures en profunditat requereixen moltes relectures. I ara, com qui no vol se t'ha presentat l'ocasió.


 

divendres, 16 de març del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Carme Karr i Alfonsetti (27)



CARME KARR I ALFONSETTI 



CARME  KARR ALFONSETTI,
LA UR-FEMINISTA CATALANA(1865-1943)

Ho tenia tot per ser una perpètua "de" i, en canvi, va arribar a ser Carme Karr, i tan catalana, posem per cas, com Caterina Albert, i tan barcelonina com Montserrat Roig o Rosa Leveroni -de cognom que ja és inici d'un poema, que diria la Capmany, una altra indubtable barcelonina-, a desgrat de gentilicis forasters. Anem per parts. Per començar el primer cognom alemany, Karr, li venia de Baviera, d'un músic muniqués i el segon, Alfonsetti, d'Itàlia passant per l'Alacant marina(cabotatge). Ara podrien començar ja els "de". Per exemple, era neboda "de" l'escriptor francès Alfonse Karr, famós a l'època i tot un personatge. Era filla "de" un pare enginyer dedicat al ferro, de quan es practicava l'arquitectura del ferro, des del barceloní monument a Colom fins a les baranes públiques i privades, passant per Mercat del Born i l'Estació de França, que tant enyoro. Podem suposar, per tant, que el negoci del ferro era un bon negoci a l'època. Sempre si pensem en la Barcelona on va nàixer ella. A França, l'empresa familiar del ferro fins i tot havia construït la columna de la Bastilla! Ferros a part, el pare era vicecònsol francès a Catalunya, mentre que, per part materna, Alfonsetti, per tant també un havia un viceconsolat.

Marta Pessarrodona. Donasses. Protagonistes de la Catalunya Moderna. Destino, 2006.

 

a la xarxa... i més... i més... i més...

dimecres, 14 de març del 2018

MENTRE QUEDEN ELS TEUS POEMES, NO ET DIREM ADÉU



La goleta "Jack London"

Kwaidan


Des que va néixer va viure la guerra.
L'eterna guerra li donà renom.



Mort el seu dàimio, la casa assolada,
les collites cremades, Riki-Baka,
el samurai, rebutja altres senyors
i es retirà a una vila muntanyenca
on convisqué amb els pagesos i els monjos,
amb els poetes i els comerciants;
petita vila perduda del món.
Conservà sempre una gran dignitat, 
rebent arròs per protegir els vilans
de les ferotges urpes de la guerra.
De nit tenia amors amb l'esperit
del bosc, esglai dels pagesos, la dona
de gel; de dia llegia poemes,
i n'escriví qualcun de matusser
que no gosà penjar com altres feien
del centenari cirerer del pati.
Passaren anys: fins que s'acabà
la guerra eterna; passaren molts anys
i el cirerer es cobria de poemes
i flors obertes, fins aquell hivern
que començà a assecar-se. El samurai
va treure estora i espasa; vestit
de blanc, faixat de roig, pregà i seguí
perfectament el ritu, com calia.
El cirerer el recorda amb dues flors,
roja una, blanca l'altra, d'un miler. 



És una història que conten els vells
i que recullen monjos i roders,
mentre la dona del gel viu l'enyor.




Al nord la nit és curta.
Melmoth vol breu l'insomni
i emproa les mars fredes:
so de gebre als estais, 
so de plom a les veles. 


Amarat de tot el que va rodejar: viatges, lectures, cinema, Barcelona, Otos i qui sap quantes coses més. La setmana passada, dia 8 de març, Joan Antoni Martínez Schrem ens va deixar, però com bé diu el titular, mentre queden els teus poemes no et direm adéu.


dimarts, 13 de març del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Teresa Costa-Gramunt (26)



TERESA COSTA-GRAMUNT




Capsa de jade


No es perdrà, l’amor,
si el deses en una capseta de jade,
verda cristal·lització del primer brull.
Teníem vint anys, quan hi somiàvem.
Però van passar-ne vint més
abans l’arbre gemmat
no ablanís
els límits del cor.



Colors


Aquell dia,
quan et cenyia
amb el braç,
t’imaginaves una illa,
una platja lluminosa,
un descans blau.
Pupil·les roges: has plorat.
El cos a l’ombra,
als ulls un morat.



 
El mirall de Circe, Barcelona: Editorial Comte d’Aure, 2008.



a la xarxa... i més... i més...

dilluns, 12 de març del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Maria Rosa Font i Massot (25)


  
MARIA ROSA FONT I MASSOT






SENSE LLENGUATGE
 

El que hi ha a fora té un llenguatge
que no se com llegir:
el xiuxiueig del vent
mentre abraça les fulles i el carrer,
els sons de cada insecte,
l'olor de cada pedra,
les paraules dels núvols en aquest mar de cel.
Si miro amb ulls de cec, llegeixo
aquell altre llenguatge que hi ha en mi:
les mans del meu jardí escanyant les heures,
els mil camins de l'ombra,
els límits de la llum,
el silenci de tot el que s'ha escrit
sense llenguatge.

 



a la xarxa...
 

dissabte, 10 de març del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Zoraida Burgos; Maria Josep Escrivà (24)



ZORAIDA BURGOS




"Era el dia més llarg, s'allargassava,
cloents dolçors de l'estació fruital.
Els pàmpols, mòbils, ombregen la calç.
Sobre els llençols el brunzir de les mosques,
desficiós, la tarda. El cos sent, la nit,
el soliguer ardent de les rajoles.
La cançó dels gripaus buida el silenci,
acompassa en frescors el so de l'aigua.
Cauen els astres, simulada pluja.

Fugen les veus. Als vells amagatalls
s'enfila el temps pel forat de l'agulla."

(Del poemari Blau. Barcelona: Columna, 1993, p. 19). 



a la xarxa... i més... i més... i més...



MARIA JOSEP ESCRIVÀ 





Poema d'un sol mot


Vesprada a bosc.
Entre branques, la llum
pinta clarianes d'un groc de febra.
Els amics busquen bolets on a mi 
se'm revelen poemes
d'un únic mot: uns arbustos atàvics
de galzeran.

 
Per a Mercè Lloret i Enric Cerver
Las Eisiás de Taiac, Aquitània.



  a la xarxa... i més... i més... i més...


divendres, 9 de març del 2018

ESCRIPTORES I POETES.UN RECORREGUT: Maria Àngels Anglada (23)



MARIA ÀNGELS ANGLADA


 
EL VENT
 
 
Aquesta nit escolto el vent
on xiula el crit de tots els homes
que ja han mudat la pell d’infant
i ara no poden riure en somnis.
Quin fred –em dic– quan sento el Temps
apilar anuncis de flors tendres,
cremar en focs tebis de tardor
un parpelleig de primavera.
 
 
Anglada, Maria Àngels. “El vent”. Poesia completa. Bellcaire d'Empordà: Edicions Vitel·la, 2009.
 
a la xarxa... i més... i més... i més...

dijous, 8 de març del 2018

DIA MUNDIAL DE LES DONES


Tens clar ja per què hem d’anar a la vaga feminista del 8-m?


Per primera vegada s’ha organitzat una vaga legal a nivell internacional. Es calcula que participaran al voltant de cent huitanta països. El seu objectiu fonamental és demostrar que les dones som imprescindibles perquè el món funcione. Sense nosaltres, sense el nostre treball quotidià (contínuament no-renumerat), res no s’hi sostè.

Reclamem la igualtat real d’oportunitats i els mateixos drets entre homes i dones. Per tant, esta vaga ens inclou a totes. No ho oblideu! Cal que acudim. Ens arrancarem els boços i devorarem els carrers amb el nostre crit. Crit que creuarà l’univers per dir que volem ser les reines protagonistes de la nostra pròpia vida; una existència que desitgem construir plena de possibilitats vitals.

Farem la vaga perquè SOM DONES per damunt de diferències, de races, de procedències, de classes, d’orientacions sexuals, d’identitats de gènere, etcètera i hi deixarem clar que estem fartes de tanta violència contra nosaltres.

SOM DONES que ens han amagat, ens han ignorat, ens han menyspreat, ens han oprimit (als llibres de text de l’ESO no arriba al 8% el nom de dones que hi indiquen com a referents de qualsevol àmbit), en la Història, en les Lletres, en la Ciència, en la Docència, en la Filosofia, en la Física, en la Matemàtica,en la Política, en l’Economia i un llarg etcètera.

En estos moments n’hi ha milions al món que viuen sense viure. Són víctimes de la violència masclista, domèstica, sexual, laboral…Cada dia perden l’alè perquè són maltractades, violades, explotades, ferides, sacsejades, assassinades perquè són dones.  Per això hem de visibilitzar les injustícies d’un sistema que ens condemna a tanta vulnerabilitat de drets i que, per desgràcia, poc contemplen les agendes polítiques.

Us espere el dijous 8 de març. Us vull vives i combatives. Dignes per a les generacions futures.


Maria Rosa Sabater I Soliva

(Text publicat en Som Gandia el 5/03/2018 amb el permís de l'autora. La il·lustració és de Salva Vila Peiró) .
 

dimecres, 7 de març del 2018

ESCRIPTORES I POETES.UN RECORREGUT: Maria Teresa Vernet i Real (22)



MARIA TERESA VERNET I REAL



(Caplletra.Revista Internacional de Filologia)

Rarament es troba en els poemes de Vernet una representació idíl·lica de l’amor, ans hi predomina la barreja de joia i sofriment, com en la poesia amorosa de Maria
Perpinyà. Val a dir que en Vernet aquest tòpic literari guanya versemblança i concreció en encarnar-se en escenes i personatges. Aquesta presència reiterada del sofriment en els seus versos, junt amb el fet que la poesia lírica, a diferència de la ficció narrativa, està més associada amb la confessió o la confidència personals, podrien ser les raons per les quals Vernet va decidir deixar d’escriure’n, com sembla deduir-se del poema que clou el segon llibre, «Mot final»:




 

Oh déu de la joia, Vent!
esberla el cristall del plor,
la impúdica voluptat
de sofrir,
la impúdica voluptat
de llançâ al món el ressò
del desig que furga en mi! [...]
Olímpic cantaire, Vent!
dóna’m cuirassa d’orgull. (64)

 

a la xarxa... i més...

dimarts, 6 de març del 2018

ESCRIPTORES I POETES:UN RECORREGUT: Carme Meix (21)



CARME MEIX
 

 PARAULES

M'inundo del bell so de les paraules
mai no dites.
Paraules sonores que resten inèdites
fins que algú en desxifri el sentit.
Que em fan albirar paisatges llunyans,
vols d'estornells dibuixant melodies
i percebre perfums elegíacs.
Paraules que m'allunyen del calze dels meus dies.
Paraules amb la força inquietant del desig.
Paraules que ja no són ni mai foren paraules
sinó ecos perduts en congostos o afraus.
En un principi fou la Paraula.
I en el silenci vindrà la plenitud. 



a la xarxa... i més...
 

divendres, 2 de març del 2018

XICOTETES JOIES DE LA LITERATURA




Ja fa unes setmanes que vaig llegir Pedro Páramo, la novel·la de Juan Rulfo, la vaig comprar farà cosa d'un any que, regirant llibres, la vaig descobrir en una de les prestatgeries de Fan Set, un apartat on de tant en tant es poden trobar títols que han deixat de ser novetats, però que no per això continuen editant-se sense parar. Com que vaig veure que era una novel·la curta no la vaig guardar massa amb la intenció de llegir-me-la el més prompte possible i comprovar de primera mà el que diu la crítica. Me la vaig llegir en un obrir i tancar d'ulls, tot i que quan vaig arribar a la darrera paraula, en compte de tancar el llibre i tornar-lo a la prestatgeria, no m'ho vaig pensar gens ni miqueta, el vaig tornar a obrir altra vegada per la primera pàgina. Potser algú es pot preguntar el per què? Doncs, és que pel camí se m'havia despistat Juan Preciado, el fill que anava a buscar el pare, segons diu aquest personatge només començar la novel·la. En quin moment l'havia perdut? Em semblava haver-lo vist per darrera vegada conversant dins d'una tomba en companyia de Dorotea i altres morts. A partir d'eixe moment he cregut que el tornaria a trobar, però no. La novel·la s'ha acabat i resulta que Juan Preciado no m'ha aparegut. I és que la novel·la de Rulfo tot i l'aparent brevetat demana una lectura atenta, i jo en algun moment, no en vaig estar prou. També potser que estiguera més pendent de la trama que ens estan narrant? Per això he decidit tornar a llegir-la i anar marcant-me cadascuna de les històries que s'entrecreuen dins de la novel·la. I, sí, ara ja l'he retrobat. Aquesta segona vegada he gaudit molt més d'aquesta xicoteta, però condensadíssima novel·la, una de les millors novel·les mai escrites, o almenys això diuen escriptors com Jorge Luís Borges, Gabriel García Márquez. A banda del que hagen o deixat de dir, no diré que passat un poc de temps me la torne a llegir, perquè trobe que encara no li he tret tot el suc que conté.