dimecres, 21 de desembre del 2022

LA DARRERA MIRADA


 

Tindre un gos no és només tindre un animal en casa per jugar, alimentar-lo i passejar-lo. Tindre un gos a casa significa assumir moltes més responsabilitats entre les quals és cuidar-lo fins el final de la seua vida amb totes les conseqüències. De jove tot son jocs, però va fent-se major, els gossos no solen tindre una vida molt longeva com altres animals, els gats per exemple solen durar alguns anys més, i com els humans tenen malalties similars. Però en definitiva tindre un animal, siga quin siga significa pensar per ells, parlar per ells, ser la seua guia fins a l’adeu final. En els vora quaranta anys que hem viscut en Aiora hem tingut tres gosses, Caula, Bresca i Pruna. Totes han sobrepassat els deu anys, les dues primeres es van solapar. Tres gosses que a banda de vigilar la casa, ens han donat moltes alegries, i també algun que altre maldecap. En tots aquests anys hem visitat un grapat de clíniques veterinàries i conegut uns quants veterinaris/es. En totes tres gosses hem hagut de passar pel mateix tràngol, haver de decidir el final. És una decisió molt dura que costa d’acceptar, que et deixa una marca inesborrable. La seua darrera mirada. Un record inesborrable gravat en la memòria. La setmana passada, el set de desembre vam tornar a dur a la Pruna a la veterinària, des de primers de novembre que li tocava la vacuna, fins ara hem anat cinc vegades a la consulta, antibiòtic, analgèsic, més antibiòtic, més analgèsic, el darrer dia ens va dir té moltíssima febre, podem punxar-li morfina a veure que passa. I penses per a què, per a tindre-la una setmana o dues més patint? Saps que no hi ha solució. La mires als ulls, ella et mira i sap que tu faràs, com sempre, tot el que calga per que es trobe millor. Li prens el cap que ella recolza sobre tu tranquil·lament, mentre tanca els ulls. Li dius a la veterinària, morfina, no.

Els dies següents, en casa, tot te la recorda. Comença el dia amb la primera eixida del matí, i quan torna, s’asseu davant teu i a canvi d’uns quants premis et dona el que faça falta, una pota, l’altra, de panxa enlaire; a continuació el iogurt compartit amb el gat. Fins a la següent eixida dormisqueja al sol sempre que es pot, tot esperant el passeig d’abans del migdia, i puntualment rebre alguna sobra del dinar, no importa si son llentilles, fesols o unes pells de poma o uns gallons de taronja. Tot està bo, per a la Pruna, encara que un os és un os, però això ja fa temps que vam deixar de donar-li-ho, darrerament només eren les molles dels ossos i poc més. A mitjan vesprada, segons l’estació de l’any el passeig llarg, córrer, jugar, cansar-se, i en arribar la nit la ració de pinso que demana a l’hora orada, com un rellotge, que devora abans que t’hages girat de cul.

 


 

dimecres, 30 de novembre del 2022

Atenció! nou número de la revista de llibres CARÀCTERS



Acaba d'eixir el número 95 de la revista de llibres Caràcters. Si voleu llegir-la ho podeu fer des d'aquest enllaç o bé baixar-vos l'aplicació al mòbil, a la tauleta o a l'ordinador.  

En aquest nou número m'han publicat dues ressenyes. Una sobre la novel·la de Rafa Gomar, Dissabte, jazz que vaig escriure fa uns mesos i que havia quedat traspaperada sense publicar. La veritat és que el títol ja em va sobtar quan el vaig veure a l'aparador de la llibreria i en llegir-la no m'ha defraudat. Rafa Gomar és un excel·lent narrador com se sap per anteriors novel·les. Així que si no heu llegit res sobre ell, apunteu-vos el títol i si per contra el coneixeu i no l'heu llegida ja teniu un títol més a la llista.

 


Una altre autor que ha publicat els darrers mesos és Joan Olivares. En aquesta ocasió es tracta d'un recull d'històries on trobareu anècdotes de personatges del poble que Olivares ha titulat Els morts de la nostra vida. En aquest títol sembla que l'autor ens ha volgut involucrar a tots, perquè qui més qui menys té algun mort en la seua vida. Però, tot i el títol del llibre, no hi ha morts, encara que de ben segur els protagonistes dels relats ja no estan entre els vius. 

 




divendres, 7 d’octubre del 2022

De la paraula a la música. Uns versos de Mario Benedetti: porque cantamos


 

Diumenge passat, dos d’octubre a l'església de la Immaculada Concepció d'Otos va actuar el Cor de la Vila de Godella. Un concert amb el qual vam gaudir tots, public i cantants. La música sempre omple d'alegria i relaxa l'ànima. De les moltes cançons que ens va oferir el cor, una de les que més em va emocionar va ser el poema que Mario Benedetti va escriure i que han musicalitzat molts cantants i cors de veus. Si mireu per les xarxes trobareu un fum de versions sobre els versos de Mario Benedetti. Jo he triat una de les gravades per aquest mateix cor.  




Porque cantamos

 

Si cada hora viene con su muerte

si el tiempo es una cueva de ladrones

los aires ya no son los buenos aires

la vida es nada más que un blanco móvil

 

usted preguntará por qué cantamos

 

si nuestros bravos quedan sin abrazo

la patria se nos muere de tristeza

y el corazón del hombre se hace añicos

antes aún que explote la vergüenza

 

usted preguntará por qué cantamos

 

si estamos lejos como un horizonte

si allá quedaron árboles y cielo

si cada noche es siempre alguna ausencia

y cada despertar un desencuentro

 

usted preguntará por qué cantamos

 

cantamos por qué el río está sonando

y cuando suena el río / suena el río

cantamos porque el cruel no tiene nombre

y en cambio tiene nombre su destino

 

cantamos por el niño y porque todo

y porque algún futuro y porque el pueblo

cantamos porque los sobrevivientes

y nuestros muertos quieren que cantemos

 

cantamos porque el grito no es bastante

y no es bastante el llanto ni la bronca

cantamos porque creemos en la gente

y porque venceremos la derrota

 

cantamos porque el sol nos reconoce

y porque el campo huele a primavera

y porque en este tallo en aquel fruto

cada pregunta tiene su respuesta

 

cantamos porque llueve sobre el surco

y somos militantes de la vida

y porque no podemos ni queremos

dejar que la canción se haga ceniza.