divendres, 27 de març del 2015

ARA I ACÍ

Aquest matí lluïen tan boniques pels camps, les calabruixes. Fa anys que m'he fixat en elles i cada vegada m'agraden més. Encara tenien gotes d'aigua de la pluja d'aquests dies.

Decididament la música ho és tot per a mi, no puc viure sense música: clàssica o no, de qualsevol part del món. Una de les primeres coses que faig quan m'alce pel matí és posar la ràdio: primer de tot, noticies, i, a continuació, música. La música em mou, m'inspira, em relaxa, em fa viure. Aquest matí he engegat la ràdio per escoltar un dels darrers podcasts de DeliCatessen, es titulava Música per al relax, només he escoltat la primera cançó del programa: Julia Holter - Hello estranger, en eixe mateix moment un raig de sol apuntava per la serralada. Un raig que s'agraïa després d'uns quants dies de pluja que han sigut molt benvinguts, sense pensar-m'ho massa he triat uns bons calcetins i m'he calçat les sabatilles. Al carrer, Pruna, la gossa, sempre s'alegra quan em veu que porte calçat de caminar, però sap que jo mai no me l'enduc, així que s'ha quedat asseguda mirant-me. He tancat la porta de la tanca i he començat a caminar amb un pas molt lleuger que de seguida s'ha convertit en una marxa més ràpida. Còrrec, sí, còrrec. No sé que m'ha empés a córrer, perquè la veritat és que diuen que no dec fer-ho, per problemes d'esquena, però ningú m'ha dit que no puga fer-ho uns metres, i, hui, després de la pluja i amb aquestos raigs de sol matiners m'han entrat ganes de córrer. Bé, també ha tingut molt a veure la música.


Tan boniques i tan punxegudes: les argilagues.

Ara i ací

Ara i ací, el dia es desempereseix de les boires que l'abraonen. Em deixa al descobert i em mostra aquest caminoi: ara dret, ara amb revolts, amb pujades i baixades, amb clotades i asfalt corromput.

Ara i ací, tot d'ametllers amb el brancam agrumollat de perfumades flors. I el terra entapissat de blanc com de neu.

Ara i ací, argilagues vestides de groc no volen anar al teatre perquè diuen que dóna mala sort.

Ara i ací, un xiprer solitari.

Ara i ací, passe pel costat de la figuera, encara dorm. No es pot dir que guarde rancúnia dels qui li van voler fer mal, calant-li foc. Ans al contrari, ha rebrotat des del terra amb bordalls esponerosos, i, tal vegada, enguany, torne a donar aquelles figues tan bones i sucoses amb què ens delia quan passàvem, a finals d'estiu i bona part de la tardor, a poqueta nit, pel seu costat.

Ara i ací, arran de terra, una calabruixa petita solitària, o en xicotets grups s'empinen per albirar un enllà que es desperta.

Ara i ací, a sobre d'un tossal s'enlaira el que resta d'un castell. Una entrada sense porta. No hi ha camí. El temps se l'ha menjat i una algepsera: els senyors marquesos ja no poden entrar ni eixir amb el seu carruatge; tenen casa per presó amb seient de carrara.

Ara i ací, coscolles, romers i ginestes recullen i acullen entre el seu matollar: botelles de vidre i de plàstic; pots de cervesa i begudes diverses; garrafes; gots grans i menuts, grossos i prims, de plàstic i vidre; una roda de camió o de tractor; tubs d'oli de mescla; papers i cartons; tot un escampall de cartes, de baralla francesa, regirats cap a tots els costats: cors i diamants i piques i trèvols. També trobe més d'una bossa, sencera o en tires, enganxada entre el brancatge que oneja com un estendard.

Ara i ací, un ocell de mida respectable travessa el barranc, desconec el seu nom. Ha alçat el vol alertat per la meua presència. Algú teuladí, més d'un gafarró i un solitari pit-roig  m'acompanyen entre oliveres i ametllers; també  la pròpia alenada i la compassada petjada juntament amb el tic tac del batec. La resta encara no deuen haver-se despertat.

Ara i ací, les vinques de Proust han pres força i llueixen a grapats les flors blaves.

Ara i ací, la primera rosella de l'any, en un racó ben abrigat, acaba d'obrir la poncella.  



dissabte, 21 de març del 2015

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

La Unesco va declarar el dia 21 de març, Dia Mundial de la Poesia, per celebrar-ho, la ILC -amb la col·laboració de diverses entitats públiques i privades-, celebra una gran festa de la paraula i les lletres i fomenta tot un seguit d’iniciatives, presencials i/o a través de la xarxa, arreu dels territoris de parla catalana. Es fa la tria d'un autor/a a qui se li encarrega un poema que és traduït a nombroses llengües, mostrant la riquesa mundial de la poesia en un joc de tornaveu poètic de gran extensió territorial (amb celebració d'Alacant a L'Alguer, i de la Franja a Puigcerdà).

Un poema i un poeta per a celebrar el Dia Mundial de la Poesia:


El poeta Jaume Pont.



ILLA ESCRITA


Altra vegada sóc
al mateix lloc on sempre arribo
Joan Vinyoli


La mirada inventa el món, la llum.
Aquí comença el naufragi de l'ombra
o la secreta deriva dels ocells.

Sota la parpella, la matèria blanca
i la llum negra, eternitat suspesa
en l'aire com una música muda.

Invento el temps i el seu viatge:
poema areny i duna líquida tinta
o roca al peu dels núvols emergida.

Altra vegada sóc al lloc mateix
on sempre arribo: la mar on viu
la filla del més damnat dels déus
i d'aquella gran bagassa del dolor
que porta per nom Malenconia.

Tot és un lent ajornar el clam
de la mudesa, tot és callada espera.

Només se sent una vaga fressa d'ales,
el foc blanc i l'aigua negra que bateguen
al cor d'aquesta illa escrita. Només:
en un mar de silencia, la foscúria.


Jaume Pont

dimarts, 10 de març del 2015

Vint anys amb l'Ovidi Montllor en el COR

Hui, 10 de Març, vint anys sense Ovidi, o com diuen, de vacances. La veritat és que tot i ser alcoiana de naixement, entre l'Ovidi i jo només hi ha hagut un punt d'intersecció entre les nostres vides, el del poble d'Alcoi. Mai no ens hem trobat. Però, he de dir que les seues cançons m'han ajudat a viure en la distància,i a veure'm el meu poble amb ulls d'Ovidi. Gràcies. Gràcies. Gràcies Ovidi. 




Té costeres i ponts,
música de telers;
té muntanyes que el volten
i li donen fondor.
Allí fan ser un riu
aigües brutes de fàbriques;
allí fan nàixer boira
del fum brut sense ales.
Eiximeneres trauen
en prova de treball
d'un poble que l'ofeguen
i que no mataran:
el meu poble Alcoi.

Poble d'història d'homes
que han volgut llibertat;
poble tossut i obert,
carrancs, clavillat.
Com un gall matiner
canta i alça la cresta,
com si el seu horitzó
fóra fora finestra.
Hi ha també un raconet
que només el sé jo,
ple de flors a l'estiu,
ple de flors a l'hivern.
El meu poble Alcoi.

Allí hi ha un campanar
que en guerra el van tombar
i que després l'han fet
calcat com era abans.
Per vergonya de tots
i beneït pel clero;
la vergonya de fer-te
anar al teu enterro.
I encara té una font
roja i fresca tostemps;
com ella dóna vida
la primavera mou
al meu poble Alcoi.

Allí fan unes festes
que a molts els dura un any
i que altres les esperen
sense pensar en el sant.
Són moros i cristians
que el cafè els fa germans;
sempre perden els moros
i guanyen els cristians.
Tants amos, tants obrers,
tan dolç i tan amarg;
ballen colors de festa
amb músiques i focs
al meu poble Alcoi.

Amb un Cantó Pinyó,
lloc de cita amb tothom;
amb el Barranc del Cinc
com dos braços oberts.
Allí hi ha una glorieta
que ensenyen als infants
i que els dóna cabuda
quan s'han cansat d'anar;
i els té fins que se'n van
al món millor que ens diuen;
rient pels qui li vénen,
plorant pels qui se'n van
va coneixent-t'ho tot
el meu poble Alcoi.




diumenge, 8 de març del 2015

Tots els dies. Sí. Tots els dies són HUIT de març

Un mostratge poètic per commemorar el Dia internacional de la dona treballadora: Comence amb un poema de Maria Àngels Anglada que em va impressionar quan el vaig llegir fa uns anys i m'agrada rellegir-lo de tant en tant.


UNA RESPOSTA



Ja ho sé: els poetes-pares

fan bells poemes quan neix un fill.

També per a mi hauria estat una joia

quan vaig florir d'infants, cisellar versos,

però era una altra la feina: panteixava

per donar-los la vida, aquest llarg somni.

No puc dir que em prenien

temps, força sang: eren coses tan seves

com els plors de la nit.

Les filles ara es drecen com tres àlbers

i jo us demano, amics, una resposta:

Si canto aquest país que estimo amb ira

per què no puc, no podem infantar-lo.



Maria Àngels Anglada. Díptic, Columnes d'hores, 1965-1990.
Columna, Barcelona, 1990.



I a continuació uns poemes que mantenen una estreta relació entre ells: El primer, de Maria Antònia Salvà que porta per títol A les donzelles de l'any 2000, seguit d'una rèplica de Marta Pessarrodona que porta per nom Les Dones De L'any 2000. Gotham '95, i finalment, un poema de Begonya Pozo, En construcció, extret de l'Antologia de dones poetes dels Països Catalans amb el títol ben explicit de Donzelles de l'any 2000 que dóna compte de com han anat rodant les coses, en aquest cas, la crida poètica que en un principi va fer Maria Antònia Salvà, que ha propiciat aquesta antologia. 
 


A LES DONZELLES DE L'ANY DOS MIL


Oh vosaltres, pressentides flors d'amor i gentilesa que viureu quan mon passatge s'haurà fet esborradís; jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa que s'allunya, de mos versos dins l'esbart voleiadís.



Maria Antònia Salvà. El retorn. Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1948.



LES DONES DE L'ANY 2000

GOTHAM '95



Potser tornarem al llapis,

sense veure de l'altra Roma

les acaballes de nou imperi.



La roda de Duchamp serà

quadrada, i una possessió entre núvols

la casa, a voles, cobejada.



Haurem desat, curoses, el segle

de la crueltat i la despesa,

els ametlles eixorcs de rara poesia.



Executives com de Manhattan

o mestresses de casa insospitades,

flors d'amor i de gentilesa no marcides.



A Maria Antònia Salvà, en homenatge



Marta Pessarrodona. L'amor a Barcelona. Columna, Barcelona, 1998.


Dins Antologia de poesia catalana femenina. Il·lustracions: Eulàlia Sariola. Autora: Carme Riera. 2003. Editorial Mediterrània.



EN CONSTRUCCIÓ



Ni puta

ni bruixa

ni monja

ni mare

dona sóc

senzillament

dona

i també puta

i bruixa

i monja

i mare

totes

em fan

dona

casualment

dona

possiblement

dona

arquitectònicament

dona.




Dins: Donzelles de l'any 2000. Antologia de dones poetes dels Països Catalans: A cura de Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig.

Una antologia on també es pot llegir el pròleg de Montserrat Abelló, que, per cert, m'ha fet recordar un poema que personalment em sembla molt i molt bonic, 
 

SÓC COM UNA OMBRA



Sóc com una ombra

perduda en la nit.

Estimo el raig de sol,

l'oreig de la mar,

la rialla fresca,

el dolç somriure,

la mà forta.



Aquesta tarda d'estiu,

plena de llums

rosades, blaves, verdes,

massa crues.

Però caldrà que em posi,

com cada tarda,

a repassar la roba,

ficar les mans dins l'aigua bruta,

i destriar entranyes innocents.

Cosir botons,

empènyer la planxa.



Només de tard en tard,

puc agafar la ploma.



Em dolc el pit

i de l'esquena,

però diré que aquesta tarda

és rosa i blava,

única, molt tendra

inoblidable.

Perquè l'he viscuda

i és meva.



I això que estic cansada!.



Montserrat Abelló. Vida diària, Al cor de les paraules. Obra poètica, 1983-2002. Proa, Barcelona, 2002.


dimecres, 4 de març del 2015

UN TREN DE VERSOS PER A LA VALL BLANCA

L'autor, Pep Calero, en una fotografia des del blog de l'IEVA. 

El meu primer record en endinsar-me cap a la Vall d'Albaida té un bon grapat d'anys, i sempre ha sigut des del vessant del Comtat-Alcoià. Encara m'hi veig asseguda en l'autobús de línia, l'Alcoyana, per la N-340, tot pujant el Port d'Albaida; en altres ocasions pel port de Salem, camí de Gandia, en la Paloma Gandiense. Anys després, en l'època d'estudiant era el tren d'Alcoi-Xàtiva-València; una vegada passada l'estació d'Agres uns quants túnels per rodejar la Cova Alta, travessar alguns barrancs com el d'Alfafara o el d'Agres, finalment entràvem en la Vall d'Albaida amb parada en uns quants pobles, el primer de tots Ontinyent, després venien Agullent, Albaida, Bufali, Montaverner, La pobla del Duc, i finalment, Benigànim, per passar a la Costera amb Xàtiva, i d'allí cap a València; en canvi Pep Calero en Camins de ferro ha ordenat les estacions a l'inrevés. Sembla que jo he vist les estacions des d'una perspectiva, és a dir en un sentit i Calero les ha vistes des del pol oposat, venint de València o des del seu poble, Benigànim, per això és la seua primera estació. Però també permet comprovar que la seua curiositat l'ha impel·lit a travessar la Vall Blanca, això si, en tren. Tranquil·lament, s'ha passejat, ara una estació, ara una altra, i sense deixar de banda els molts, moltíssims racons que la Vall amaga. Però de moment un tast en vers d'aquestes estacions.



BENIGÀNIM (1a estació)


Entrada blanca:
selvàtiques travesses,
rellotge immòbil
de gleves excavades
per vials sense vida.




POBLA DEL DUC (2a estació)


Es vincla l'arbre,
passa, lenta, l'eruga.
Ningú no baixa,
tampoc ningú no puja.
Cau l'arbre, cau el vespre.




MONTAVERNER (3a estació)


Com una platja,
una estora de fulles
ataconades
xipollegen amb pedres
que es perden com les sendes.




BUFALI (4a estació)


Baixada albada
i un carrell que fa ombra
unes formigues.
Sense xiulet ni cèntims
figuren un tramvia.




ALBAIDA (5a estació)


Les portes verdes
com germanes tancades.
L'andana mira,
decadències velles,
el sol a la façana.




AGULLENT (6a estació)


Camins polsosos
al peu de la carena.
Teules caigudes
visiten sales buides
de records i equipatges.



ONTINYENT (7a estació)


Eixida blanca
des d'un lleu promontori.
La vall teixida
filant els pous i els boscos:
disseminades cases.


Camins de Ferro i Terra Blanca (2014). Pep Calero. Denes.