ARA I ACÍ

Aquest matí lluïen tan boniques pels camps, les calabruixes. Fa anys que m'he fixat en elles i cada vegada m'agraden més. Encara tenien gotes d'aigua de la pluja d'aquests dies.

Decididament la música ho és tot per a mi, no puc viure sense música: clàssica o no, de qualsevol part del món. Una de les primeres coses que faig quan m'alce pel matí és posar la ràdio: primer de tot, noticies, i, a continuació, música. La música em mou, m'inspira, em relaxa, em fa viure. Aquest matí he engegat la ràdio per escoltar un dels darrers podcasts de DeliCatessen, es titulava Música per al relax, només he escoltat la primera cançó del programa: Julia Holter - Hello estranger, en eixe mateix moment un raig de sol apuntava per la serralada. Un raig que s'agraïa després d'uns quants dies de pluja que han sigut molt benvinguts, sense pensar-m'ho massa he triat uns bons calcetins i m'he calçat les sabatilles. Al carrer, Pruna, la gossa, sempre s'alegra quan em veu que porte calçat de caminar, però sap que jo mai no me l'enduc, així que s'ha quedat asseguda mirant-me. He tancat la porta de la tanca i he començat a caminar amb un pas molt lleuger que de seguida s'ha convertit en una marxa més ràpida. Còrrec, sí, còrrec. No sé que m'ha empés a córrer, perquè la veritat és que diuen que no dec fer-ho, per problemes d'esquena, però ningú m'ha dit que no puga fer-ho uns metres, i, hui, després de la pluja i amb aquestos raigs de sol matiners m'han entrat ganes de córrer. Bé, també ha tingut molt a veure la música.

Tan boniques i tan punxegudes: les argilagues.

Ara i ací

Ara i ací, el dia es desempereseix de les boires que l'abraonen. Em deixa al descobert i em mostra aquest caminoi: ara dret, ara amb revolts, amb pujades i baixades, amb clotades i asfalt corromput.

Ara i ací, tot d'ametllers amb el brancam agrumollat de perfumades flors. I el terra entapissat de blanc com de neu.

Ara i ací, argilagues vestides de groc no volen anar al teatre perquè diuen que dóna mala sort.

Ara i ací, un xiprer solitari.

Ara i ací, passe pel costat de la figuera, encara dorm. No es pot dir que guarde rancúnia dels qui li van voler fer mal, calant-li foc. Ans al contrari, ha rebrotat des del terra amb bordalls esponerosos, i, tal vegada, enguany, torne a donar aquelles figues tan bones i sucoses amb què ens delia quan passàvem, a finals d'estiu i bona part de la tardor, a poqueta nit, pel seu costat.

Ara i ací, arran de terra, una calabruixa petita solitària, o en xicotets grups s'empinen per albirar un enllà que es desperta.

Ara i ací, a sobre d'un tossal s'enlaira el que resta d'un castell. Una entrada sense porta. No hi ha camí. El temps se l'ha menjat i una algepsera: els senyors marquesos ja no poden entrar ni eixir amb el seu carruatge; tenen casa per presó amb seient de carrara.

Ara i ací, coscolles, romers i ginestes recullen i acullen entre el seu matollar: botelles de vidre i de plàstic; pots de cervesa i begudes diverses; garrafes; gots grans i menuts, grossos i prims, de plàstic i vidre; una roda de camió o de tractor; tubs d'oli de mescla; papers i cartons; tot un escampall de cartes, de baralla francesa, regirats cap a tots els costats: cors i diamants i piques i trèvols. També trobe més d'una bossa, sencera o en tires, enganxada entre el brancatge que oneja com un estendard.

Ara i ací, un ocell de mida respectable travessa el barranc, desconec el seu nom. Ha alçat el vol alertat per la meua presència. Algú teuladí, més d'un gafarró i un solitari pit-roig  m'acompanyen entre oliveres i ametllers; també  la pròpia alenada i la compassada petjada juntament amb el tic tac del batec. La resta encara no deuen haver-se despertat.

Ara i ací, les vinques de Proust han pres força i llueixen a grapats les flors blaves.

Ara i ací, la primera rosella de l'any, en un racó ben abrigat, acaba d'obrir la poncella.