dimarts, 23 de febrer del 2016

DE COM SÓN D’ALLARGADES LES OMBRES: UNA LLIÇÓ DE CLARINET

Acabava d’entrar dins l'església de Sant Nicolau, només vaig tindre temps de fer una ullada al conjunt  de pintures dels seus murs, quan vaig topetar amb una cara coneguda. Instintivament vaig saludar-la, i ella, segurament amb la mateixa sorpresa que jo em va retornar la salutació. Encara que, tot seguit, molt baixet, quasi murmurant, no fora que la gent que teníem al nostre voltant ens escandalitzara amb un ssst! en què l’atenció es desvia de rumb cap als que gosen obrir la boca; mig amb gestos em va dir, la teua cara em sona però…no acabe de recordar de què. Escoltàvem les explicacions que la responsable de la restauració de l’església de sant Nicolau estava fent en aquell moment, li vaig aclarir la nostra coneixença, llavors a més del ahhhhh! que va exclamar, tan silenciosament com va poder, em va fer una salutació, ara si, tot posant-me la mà, amicalment, damunt del muscle. Ja me’n recorde, llavors el seu somriure es va eixamplar de bat a bat. Què tal, i la música i el clarinet?, quan de temps sense veure’ns, vaja, vaja... Posem que faça 25 anys li vaig dir jo. Potser, sí, ben rebé que pot fer això 25 anys o més. Uffff! la música... la música la vaig canviar per la literatura. Mmnnn...  ja veig que continues com sempre. I a tu et trobe igual que llavors, I jo a tu també li vaig contestar. Encara que amb vora tres dècades a sobre vaig pensar dins meu. Ara que jo, li vaig dir, jugue amb avantatge perquè alguna que altra vegada t’he vist, dirigint la banda, en alguna cadena de televisió. En canvi tu a mi no m’has tornat a veure mai més. Així que ja saps per on camine, que estic de director d’una banda. Ja ho crec que si. Doncs, a veure si vens un dia a veure’ns. Això està fet, ara després de la jubilació no és que tinga més temps, sinó que no he d’estar tant pendent del rellotge ni del dia. Ens veiem, doncs en el pròxim concert. Aniré a saludar-te. D’acord. 

Ens vam allunyar, continuant cadascú amb la seua ruta. Una troballa fortuïta que havia durat tant sols uns minuts. Fa il·lusió retrobar-te amb un professor. D’eixos que deixen petjada, si senyor, vaig pensar. Només el vaig tindre un curs, el primer d’instrument, segurament el més important. Reconec que no era ni el moment, ni el lloc idoni per a encetar una conversa sobre la meua vida. Fer-ho en només cinc minuts?, quina temeritat, a més, això és aigua passada. Quin havia estat el motiu del canvi de la música envers la literatura?. Em vaig mirar el dit cor de la mà dreta, tenia forma de botifarró. Un accident fortuït. Però, el dit cor mai no va ser el mateix, ni un anell que li cap. Allò va ser l’excusa de portes enfora, motiu de l’abandonament de l’instrument. No em vaig veure amb cor de tornar-lo a tocar. Però això, diguem que va ser l’excusa, el motiu real va ser aquell altre professor, el nom del qual he oblidat. Era jove i ben paregut. Parlava poc, enderiat com estava en executar escales cromàtiques. Acabava d’aprovar oposicions en dues comunitats a la vegada. Brillantíssim, asseveren currículum i companys. Encara recorde el primer dia que ens vam trobar a l’aula, i el comentari, ets tu l’alumna?, em va dir. Diguem que aquell primer moment ja no va haver-hi empatia. Així que, de l’encontre al desencontre, només un interval breu. La següent nota discordant va esdevenir al cap de poques classes, observació poc encertada en veu alta. L’edat no és impediment per a estudiar. Ni conservatoris, ni universitats. Però el professor semblava que només estiguera interessat amb alumnes avantatjats. Recorde que les classes es van convertir en un suplici, mentre jo muntava el clarinet i el desmuntava, ell amb les seues escales cromàtiques. Temps a venir vaig pensar que devia d’haver-li contestat, jo haguera quedat en pau i ell potser m’haguera mirat d’una altra manera. Així es va créixer, i jo em va empetitir. De les errades se n’aprèn, això ho saps quan reflexiones temps després. Allò va marcar el començament de la fi. Les classes van anar empitjorant, fins que vaig deixar d’anar. Amb els ànims per terra l’estància en la banda no va ser més engrescadora. Però això és temps passat que només val per a l’observació d’uns fets que ens han esdevingut, un rampell dins la memòria que se’n torna al fons; el ara és que al dia següent en alçar-me encara no m’havia pogut treure de damunt les bones sensacions de la vesprada anterior. Instintivament m’he dirigit escales avall cap a l’estança de casa, on han anat acumulant-se restes de mobles que he readaptat per a ser-ne biblioteca: prestatgeries i armaris metàl·lics i de fusta, a més de mobiliari divers és reaprofitat, tot de llibres col·locats per seccions, per afinitats, per temàtiques: ficció, assaig, musica, poesia. D’un racó amagat prenc un llibre menut, de llom prim, em sé de memòria on s’amaga cadascun d’ells. L’he pres, mentre li llisc el títol A propos de ... la clarinette  de Guy Dangain, després l’he obert per una pàgina marcada i he llegit un paràgraf:

Aquest llibret, menut, el vaig comprar fa un grapat d'anys, aleshores tenia trenta i pocs anys, en una fira de llibres de segona mà al carrer, en Gandia. El preu inicial era de 1880 de les antigues pessetes, a mi me'n va costar només que 200. Pel mata-segells de l'interior vaig saber que provenia de Caceres.

Comment faire progresser un élève



L’élève qui nous arrive a fait un choix, souvent motivé par ses goûts: il a choisi la clarinette. Plein du désir de savoir, il se présente à nous, plus o moins anxieux, plus au moins fébrile, selon son tempérament. La rencontre élève-professeur est donc très importante et dés le premier entretien un climat de sympathie doit s’installer; tout au long des cours le professeur y veillera sans pour autant verser dans le paternalisme.


M’ha fet il·lusió retrobar Fernando. El meu primer professor d’instrument en l’escola de música, i qui em va empènyer a matricular-me en el recent inaugurat conservatori d’Almansa.  A continuació he obert un armari i he tret un estoig, l’he obert, a dintre un clarinet, encara té els suros col·locats després d’haver-lo portat a reparar, l’he muntat, he fet una nota llarga, llarga, molt llarga fins esgotar tot l’aire que duia a dintre. Feia prop de dues dècades que no l’obria. De tant en tant el mirava, però una força superior m’incapacitava per obrir-lo, només era capaç de repassar mentalment les escales i fer notes tingudes.


dissabte, 6 de febrer del 2016

ALS AMICS DE TRISTOR

M'agrada escoltar música a totes hores, encara que segons el moment trie una música o altra, això segons ix el dia que també influeix en el meu estat anímic i em demana una música o altra. Uns dies escolte música clàssica, barroca, antiga, d'altres música d'arreu del món. Quasi diria que m'agrada quasi tota la música, tret de certa música paxanguera que en moments puntuals no queda més remei que aguantar perquè no pots fugir d'ella. El fet és que porte el que va de setmana escoltant el darrer disc d'Eva Dénia «Quan abril era abril» que vaig comprar dissabte passat, acabat el concert que, després d'haver-lo suspès el passat mes de desembre, va presentar, ara si, en el Teatre del Raval, en Gandia. 
 
Realment el cap de setmana passat, va ser d'eixos caps de setmana llargs i complets al cent per cent, i si dic llarg és perquè va començar en dijous en el Centre Cultural Mario Silvestre d'Alcoi amb al visionat del documental L'Ovidi: el Making of de la pel·lícula que mai es va fer en el Verkami del qual he tingut el gust de participar, si sou capaços de llegir tots els noms podeu llegir el meu nom en la samarreta.

Divendres vaig tindre el goig d'escolar de nou a Pep Gimeno «Botifarra» amb el grup de metalls, Spanish Brass, en Benigànim, una passada de música, tant l'un com els altres. 
 
Ara bé, el dissabte com ja he dit més amunt no vaig voler perdre'm el concert d'Eva Dénia. Allà que ens vam presentar a l'hora orada. Si bé es cert que el concert em va agradar molt, destacaria per sobre de tot el regust que m'ha quedat d'ell. Un regust que de tant em fa l'efecte de continuar paladejant com si m'acabara de menjar el millor plat del món i encara el tinguera davant dels ulls. Hi ha vegades que sense saber com una cosa m'atrau com se m'entravessa i ja la tenim, en aquest cas vaig trobar deliciosa la simbiosi formada per la parella  Eva i Merxe, la violoncel·lista acompanyant, les vaig trobar ben travades i compenetrades tant que l'una no podia anar sense l'altra, i això em va fer gaudir com una boja. La veritat és que em va costar d'alçar-me de la butaca, i això després d'uns quants bisos. La música ja és bona i ho és venint de la mestria dels seus compositors i arranjadors, però les lletres encara són molt millors, dignes de llegir-se separades de la música que l'acompanyen. Se'm fa difícil triar entre totes elles, però com que ho he de fer triaré la primera de totes les cançons que encapçalen el disc que no és la que li dóna el nom, sinó un poema musicat de la poeta Maria Beneyto 

ALS AMICS DE TRISTOR 

Als amics de tristor, però, els diria
que l’au del pit encara viu i nia.
Que ja vindrà la nit, i la mà freda
refusarà el lleu tacte de la seda

per a cercar d’una altra mà la mida
en allò que potser encara és vida.

Us recomane el sol i l’específic,
la tendra companyia, el frigorífic
on refredar els somnis vells, a cura
del grau de l’escaient temperatura.

I, en cohort xicotet, la frase feta:
Encara queda sol en la torreta”