dilluns, 25 de setembre del 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLSI JORDÀ (37)

Plomatge d'un picot verd. 


L'OCELL MORT



UN ocell mort al camí
sembla el nostre esperit a sòl de terra.
Semat de refilets, ja no modula
el so del goig llibèrrim
ni l'impuls d'elevar-se entre el blau verge
de l'aire que estrenava a trenc d'aurora.

    Hem de pensar que la desolació 
té la crueltat silenciada
dels ocells que sobtadament pereixen
robant-nos una mica de música
original, primigènia,
generosament lliure i virginal,
gairebé per tothom incompresa.



Joan Valls i Jordà. Quadern vermell (1986) dins Antologia poètica. Selecció i introducció de Ferran Carbó. Col·lecció Els Quatre vents. Consell Valencià de Cultura, 1995.

dilluns, 18 de setembre del 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (36)

Tinc clar que els poetes poden fer poemes del que vulguen i els fan, no faltaria més, però... però les magranes en estiu no solen clivellar-se, a no ser que els ploga molt intensament, i com passa també amb les figues s'òbriguen. Encara estem a mitjan setembre, les magranes estan a punt de madurar i estan ben tancades. També és veritat que enguany, per ara, han caigut, tret de llocs puntuals, poques tempestes de les que solen obrir les magranes. Per tant aquestes magranes pertanyen a un mes d'octubre qualsevol. En tot cas el poema com la resta de poemes és preciós!


ESTIU

Clivellades magranes somrients de robins
obren l'estació sorprenent. A l'estany
els ànecs fan periples de frescor. Les libèl·lules
juguen a descobrir refugis i nectaris
i les formigues formen escamots laborals.
La suor ens sotmet a un bany de sal humana
- les salines que Déu d'antic ens regalà-
per complir amb la deixa de l'edènic edicte
que amb espasa de foc negava rosa i pa.

La set creix i les pomes resumeixen la dona
que pren un bany de lluna. L'acompanyen el grills
amb el cant més perfecte que contrapunta el món.
No ho creureu però ja molts versaires ho han dit.

El metrònom dels grills promou gaia ciència.
Ritmes d'èlitres polsen la isòcrona cadència
que és un picarol temperat d'infinit.



Joan Valls i Jordà. La rosa quotidiana, a cura de Lluís Alpera. Bromera, 1990.

dilluns, 11 de setembre del 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (35)



LES ROSES REPARTIDES


(Poema de Catalunya)


ÉREM els fills damnats per l'odissea
d'un fat antic que fou trista conjura
dels germans que a hora justa no capiren
l'original volença. Érem el pacte
que no aplegà a complir-se, la reserva
de la fe consanguínia, el signe estrenu
que aixeca l'alfabet inviolable
com bandera en el risc del sacrifici.
Érem el vent i el dogma de la pàtria.
Entre el coratge i l'esperança anàvem
per camins d'orfenesa. Repreníem
el dolç paisatge als ulls amb recança
que cerca mare en cada dol que crema.
Ens van barrar la veu, ens van combatre
la claredat amb foc de codi altívol.
Contra un fulgor d'aurora no rebíem
sinó els tropells irats de la discòrdia.
I el blat creixia a lloure, i el oficis
fornien el destí de l'honradesa,
ofegant a la llar l'oculta llàgrima
que es feia arpegi de cançó futura.
Volíem les paraules en carn d'obra
per mesurar la vida, canviar
el salari per la resposta clara
als grans interrogants de la injustícia.
Però la minva que al deler sentíem
ens clamava a la sang. Érem la pàtria
per damunt de la falsa lluentor,
el verb que sobresurt, la vetlla invicta
cara a la nit que espera en un silenci
mantingut a deshora, com la imatge
d'aquella llibertat mai ben atesa.
I sabíem el vent que ens arborava
amb messiànic avenç. I tots sabíem
- germans al gran col·loqui de la terra-
que sols un crit podia ésser la sembra
contra l'ultratge que sempre fracassa
quan pugna per trencar els sagrats vincles.

  Jo, artesà del verb sense cap signe
de mestria solemne, mal fornit,
quelcom humilitzat per les collites
pacients dels gramàtics, sovintege
les nafres fraternals del veïnatge
que m'acompassa el viure. I ara copse
-de tornada de tantes eixuteses-
els ulls de Verdaguer -fulgors d'Atlàntida-,
plens de volença entre les profecies
que van complint-se i Déu les allibera
de mítiques fumeres, tot per dir-vos
que a Catalunya apleguen navilis
que han de solcar els mars a tota vela.
Si de l'antic exili uns fills ja canten
la gènesi augural, fora temença!
A l'horitzó s'albiren noves rutes.
Campaneja la sang a l'hora clara
i els cors congrien germanors durables
amb ganes de trucar portes propícies,
assabentant tothom de què és vinguda
una mica de joia, una flairança
de roses repartides en silenci
com missatge granat per uns nous homes.


Joan Valls i Jordà. Temps de saó (1979) dins Antologia poètica. Selecció i introducció de Ferran Carbó. Col·lecció Els Quatre Vents. Consell Valencià de Cultura, 1995.

dilluns, 4 de setembre del 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS JORDÀ (34)


HUI, dilluns 4 de setembre, doble celebració. Per una banda ja sabeu que dilluns de cada setmana publique un poema de Joan Valls i Jordà, per altra, aquest dilluns, de setembre, coincideix amb l'aniversari del naixement de Vicent Andrés Estellés. Per això he fet una doble aportació dels dos poetes. Cadascun dels dos amb la seua dama. Per a Joan Valls i Jordà és Sara; per a Vicent Andrés Estellés, Isabel.
 
SARA

Abans el madrigal tenia el signe
del vertigen sonor, de l'entusiasme
compartit amb plenitud. Ara el temps
ens brinda una claror substanciosa
de madurada fruita. Valem més
per la serenor que per la collita,
pel vincle emparador que per la joia.
Tenim l'amenitat com el guany únic
que encarnen amb l'onada del diàleg.
Junyits i alliberats del fosc proïsme,
escoltem en silenci, remorosa,
la paraula abismal, la que congria
vivència, costum il·luminat,
o siga amor a punt d'atzar translúcid
que ens transparentarà per sempre. Jo
diré el teu nom com un desig final
d'intemporalitat enamorada.

Joan Valls i Jordà. La rosa quotidiana, a cura de Lluís Alpera. Bromera, 1990.