dimecres, 28 de desembre del 2016

A MANERA DE NADALA

 

El cor

 

Cel enllà, deu haver-hi un país
sense guerra, ni odi, ni mal,
on tothom és amic i feliç...
però el cel és molt lluny i molt alt!

No ens caldria pensar en altres mons
ni altres cels. Si ens volem preservar
de misèries i dol i canons,
sols cal viure amb el cor a la mà.

Ai, el cor és covard, pobre cor!
S'ha volgut protegir amb cuirassa 
de triomfs, d'avantatges i d'or...
i per dur-lo a la mà... pesa massa.



46 poemes i dos contes. Joana Raspall amb  il·lustracions d'Àfrica Fanlo. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2013.

dimarts, 13 de desembre del 2016

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Khaled Hosseini



Khaled Hosseini

Khaled Hosseini, afganès nascut a Kabul l’any 1965, va deixar el seu país quan només tenia onze anys. El cop d’estat comunista de 1978 i la invasió soviètica de l’Afganistan el va sorprendre, a ell i la seva família, a París. Ja no van tornar a la seva terra. L’any 1980 van demanar asil polític als Estats Units i, allà, Hosseini es va graduar en medicina i va començar, també, a escriure. L’any 2003 va publicar la seva primera novel·la, El caçador d’estels. Per aquelles dates l’Afganistan era notícia de rabiosa actualitat i la urgència i la curiositat em van dur a llegir la seva obra en una edició en castellà d’Ediciones Salamandra (la traducció al català no es va publicar fins al 2008). L’he rellegida la primavera passada amb el Club de Lectura de Serinyà, un poble de poc més de 1100 habitants, però amb molta inquietud lectora. En la primera lectura que n’havia fet em va semblar notar-hi el punt de vista d’un afganès que viu i s’ha educat als Estats Units, una visió molt americana... Quan l’he rellegida (aquesta vegada en l’edició catalana d’Ara llibres), no m’ho ha semblat tant, potser per allò de la perspectiva dels anys passats. Ara hi he vist, sobretot, un deix d’enyorança idealitzada per part de l’autor per l’antiga societat i per la cultura afganesa perdudes, i molta reivindicació per les injustícies i els abusos que ha sofert el seu país i, sobretot, la gent que hi viu, al llarg de molts anys. Aquí caldria esmentar, també, que Hosseini, a banda de ser escriptor, col·labora amb l’ACNUR (l’agència de refugiats de la ONU), ajudant refugiats de diferents conflictes bèl·lics.
 

En El caçador d’estels, un cru relat que comença el 1975 a Kabul i acaba l’any 2002 als Estats Units, l’autor hi fa una impactant i commovedora passejada per la història de l’Afganistan i la seva gent al llarg d’aquest període de temps, amb l’amistat, la fidelitat, i també la traïció, entre dos pares de classes socials diferents i els seus dos fills (Amir i Hassan), com a qüestions de fons. En aquesta novel·la, gairebé no hi trobem dones. De fet, la dona, a l’Afganistan, no hi té –ni històricament hi ha tingut– massa paper, tot s’ha de dir. Potser per reconèixer una mica aquest greuge, o també com a homenatge a la castigada població femenina afganesa, Hosseini escriu, l’any 2007, Mil sols esplèndids, que abasta més o menys els mateixos períodes de temps que la seva obra anterior. Aquí sí, dues dones: Mariam i Laila, la primera amb poca cultura i filla il·legítima d’un home de bona posició econòmica i social i la segona molt més instruïda, filla d’un professor i educada en una família de mentalitat més oberta i moderna del que era habitual al país, prenen el protagonisme en un món ja tradicionalment tancat i classista, i difícil per a les dones, que va evolucionant cap a un tancament encara més profund, angoixant i que els lectors podem arribar a veure gairebé sense sortida per a elles. Enmig de tot això, sorgirà una profunda amistat entre aquestes dues dones, d’edats molt diferents, i també hi trobarem una bella història d’amor que se’ns plantejarà, en alguns moments del relat, complicada o fins i tot impossible.



En aquesta segona obra el cop d’estat comunista i la invasió soviètica del país, el conflicte bèl·lic posterior amb les cruentes intervencions dels senyors de la guerra, l’arribada al poder dels talibans amb l’aplicació extrema de la xaria o les repercussions per a l’Afganistan dels atemptats de 11 de setembre de 2001 als Estats Units són tractats per l’autor com pinzellades introductòries, com una mena de presentació del que acabaran representant per a les protagonistes. Tots aquests fets les afectaran, d’una manera o altra, en una clara escalada cap a pitjor, encara que amb un bri d’esperança (que desitgem que no només sigui una mena de treva...) al final.



En l´epíleg de Mil sols esplèndids, Hosseini, potser deixant de banda la visió d’escriptor i més des de la perspectiva de l’home que vol ajudar a millorar la situació de la gent del seu país, ens recorda que “fa 30 anys que la crisi dels refugiats afganesos és una de les més greus del món”. Ho sabem i també veiem, malauradament, que el problema no afecta només l’Afganistan, sinó que s’ha estès a d’altres països. Per això la lectura d’aquestes dues obres és molt recomanable, perquè aquests trenta anys els trobem descrits d’una forma impecable en aquestes dues esplèndides novel·les, que ja podem entreveure que no són només interessants a nivell literari. 

Pilar Castel Soler



Hosseini, Khaled. El caçador d’estels. Ara Llibres. Badalona, 2009.
Hosseini, Khaled. Mil sols esplèndids. Ara Llibres. Badalona, 2008.

divendres, 9 de desembre del 2016

BESTIARI DE PERE QUART


Els darrers dies rellegia un dels poemaris de l'escriptor Joan Oliver de qui enguany se celebra el centenari (Sabadell,1899-Barcelona,1986), es tracta del Bestiari, una delícia de poemes que fa somriure mentre el lliges per les encertades descripcions que fa.


COLOMÍ


L'home voldria tenyir

les teves ales de sang.

No et paris, colomí blanc.

No paris blanc, colomí.


He triat aquest poema per manifestar el meu desacord en la carnisseria d'animalets que fan els caçadors. Des que ens hem mudat a viure en el Ràfol de Salem, cada dijous, dissabte i festes, en clarejar el dia, escopetades a tort i a dret. L'única cosa que em ve al cap quan els sent és: fugiu, fugiu, fugiu. Ja sé que més d'un no arriba a temps, però els esperone a fugir.

dimecres, 30 de novembre del 2016

XARAGALLS ESTIUENCS_3

Enguany, com des de fa uns quants anys, entre setembre i octubre, el consistori d'Otos ha coordinat la setena edició de la Nit de Poesia al Palau, aquesta vegada s'ha fet recitant Poemes per la Pau. Des de la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament  n'havien fet una selecció, tot i que va haver recitadors que, com jo mateix, vam optar per un poema que no estava en la llista proposada. Personalment, en vaig triar un de Marc Granell que porta per títol La pau
 

LA PAU

A Marga

No és
només
una paraula
sobre un paper.
No és
només
una enyorança
sense un perquè.
No és
només
una balada
que se'n du el vent.
No és
només
una esperança
buida en la ment.

És la més alta
flor del verger
que naix i s'alça
en cada bes
i que és regada
per cada veu
que crida i canta
el seu om bell
i la treballa
contra tot vent.


Però bé, en aquestos set anys ha passat molta poesia, poetes com Joan Guerola, o Jaume Pérez Montaner, i un bon grapat de versos; i, tot s'ha de dir, també ha sonat molta música; músics i cantautors com Esteve Amat, junts o per separat, han interpretat i han cantat la seues músiques o les d'altres, o l'espectacle de Josep Sou. Tampoc hem d'oblidar, els voluntaris que han eixit a llegir. En conjunt tota una festa al voltant de la poesia.

dimarts, 22 de novembre del 2016

DEU ANYS DE POESIA EN RAFELCOFER



Pels qui no ho us vau assabentar; pels qui no vau poder anar-hi; dissabte, 12 de novembre passat, en Rafelcofer van celebrar el desè aniversari del Festival de poesia. Gràcies a l'Associació Cultural el Rebrot, gràcies a Maria Alcaraz, la veu del Festival, i gràcies a tots els qui col·laboren en què no falte cap detall. Deu anys ininterromputs de minipoemes; això és, tres paraules a l'atzar i versos amb menys de trenta paraules, inclosos articles, noms, adjectius, verbs, pronoms, tot suma. I, enguany, per a celebrar aquest esdeveniment han volgut fer-ho rodejats de quasi tots els poetes que any rere any han assistit a aquesta cita. Per suposat no m'he volgut perdre aquest esdeveniment que a més tenia com a artista convidat Carles Dénia. I, com cada any, a l'acolliment no li cal res més: taules amb el detall d'unes flors, uns llibres editats per a l'ocasió amb els poemes de cadascun dels poetes, unes ametlletes per entretenir-se i una misteleta; al redós, públic i poetes, i, sobretot els qui esperen rebre el premi pel seu poema. Una vetllada perfecta. 

 





diumenge, 13 de novembre del 2016

XARAGALLS ESTIUENCS_2



Com ja vaig publicar en el seu dia, el 25 d'agost passat, des de Saforíssims, Societat Literària van proposar un recital poètic i musical per commemorar el 80 aniversari de la mort del pare Francesc M. Miret. Nascut a Beniopa l'any 1901, va morir el 1936 a mans de la FAI. Des del CEIC Alfons el Vell, van editar-li un poemari inèdit que duia per títol Esclats poètics, més endavant per celebrar el centenari del seu naixement es va editar un compendi de la seua producció dispersa amb el títol Francesc M. Miret, l'últim poeta romàntic (2001). La veritat és que, per a mi, el pare Miret va ser una gran i grata descoberta, encara m'emociona recordar tant els poemes que es van recitar, com el lloc on ens vam reunir tota aquella gentada; dalt, en el terrat del Centre Social de Marxuquera, amb la serra Grossa de fons, com una ombra xinesa, que el sol acabat de pondre's ens projectava, mentre la lluna venia a ocupar el lloc protagonista.

Cant a Marxuquera

Dessota els peus pelosos d'un fort cinyell de serres
-immobles sentinelles que guarden de ses terres
     el pa, la fe i virtut-
s'estén aixoplugada, tranquil·la, humil, fecunda,
bressada pel silenci solemne, que la inunda,
     d'augusta solitud.

Darrere, l'alt Montdúver, que da la mà feresta
a la Solsida, serra que arriba cresta a cresta
     fins la blava Safor;
enfront, la Falconera de Beniopa, i l'alba
planura de Gandia; a un costat, el de Cotalba
     castell de l'antigor.

No sé que té la terra rogenca de Marxuca,
que a ses tranquil·les portes jamai el mal hi truca
     ni es sent de passió el bram;
ací sol hi ha silenci, remor d'arbres dolcíssima,
d'ocells xiuxiueig tendre, cançons de pau santíssima
     dels fills colrats del camp.

Oh, els sagrats efluvis d'amor a la Terreta,
que lluiten per a eixir-se'n -com de fornal estreta-
     d'aquells encesos cors!
Oh, les cançons austeres, prò prenyades de vida,
que surten de la rella, quan l'enfonsen ardida
     els punys dels llauradors!

Sovint sovint em llance gorets avall a oir-les
-assedegat de pàtria- per al pit esculpir-les
     (voldria fer-ho ab foc,
car sóc un fill de l'horta i tinc el pit de ferro
i el meu bressol santíssim ha estat de flors un gerro
     arrelat al cor d'un roc!)

i veig ací la rella com el goret trosseja
i, en xocar contra terra, brunyida guspireja
     ab xiscle amorosit,
i com cada guspira que en trau és colp que mata
la fam, la por i el vici, i un raig d'amor que esclata
     per dar vida i delit.

Ah, sí! Que el vell aladre, ferint la dura terra,
és arma que ensagna; no com l'arma de guerra
     que branden els cabdills
ab llum de mort, que omplena les cases de tenebres,
de dol el cor i els ànims, de plors -ai!- les palpebres
     de pares i de fills.

Oh vell forcat que brilles com ceptre d'un imperi
d'amor i d'esperança, de fe sense misteri,
     de pau i de progrés;
bé està que brolle vida, al so de cançons fondes,
Marxuca, ton aimada, que tu ardorós fecondes
     ab inefable bes.

Per xo plau-me mirar-te, catifa vermellosa
a claps, a claps brodada de la plata cendrosa
     que et dan els olivars,
i d'eixes muntonades superbes d'or dolcíssim
ací i allà escampades, com un tresor riquíssim
     penjant dels taronjars.

Per xo plau-me sentir-les, les parles enternides
que diuen les pinasses, vibrant amorosides,
     als corcats garrofers,
i vore com la vinya els sarmentosos braços
allarga, per a estrényer entre rullosos llaços
     els troncs dels ametlers.

I quina esgarrifança de pler sent en mes venes
quan naix la primavera damunt de tes carenes,
     vestint-les de coscoll,
i deixa en la vall ampla de nostra Marxuquera
brodats de flors i brosta, de fruits tendra renglera
     i blans llits de fenoll.

Llavors, són les vesprades totes un foc de pórpora,
i curruqueja tendra dins del pinar la tórtora,
     i plora la puput,
i en el fenàs cloqueja i en el sembrat la guatla,
i la perdiu i llebre pasturen en l'espatla
     del tossal conegut.

Llavors, es sent brunzenta remor de les abelles
que bresquen incansables les floretes novelles
     dels aspres romanins.
Llavors, oh goig de l'ànima, com altre eixam, rumboses
vénen les fadrinetes a berenar gojoses
     la mona sota els pins.

És Pasqua, i ben florida! Ja els capollets esclaten...
(els capollets tendríssims dels amorets que maten
     van rumbejant als cors,
i, un temps febles flametes, s'aixequen, giravolten
després, i creixen, creixen, i un dia també es solten
     florint humanes flors...)

Ninetes, dolces nines, guardeu vostra innocència,
que sou la clariana de l'horta de València,
     l'amor d'aquesta vall!
Ninetes, dolces nines dels ulls de vostra mare,
balleu, canteu “taranes”; més, ai!, no us desampare
     la candor en el ball.

Llauradorets formosos, que sou fe i esperança
de nostra Marxuquera, ballant ballant la dansa
     guardeu eixa candor;
llauradorets formosos, cors feels, pits per la lluita,
guardeu eix ponzellatge, que ha de dar rica fruita
     quan vinga l'estior.

Ja arriba l'estimada, brumint per la Marxuca:
els blats granats onegen, la vinya els pàmpols suca
     dels grans raïms al pes;
pagesos de ma terra, al puny la falç roenta
segueu raïm i espigues -pa vostre i sang brusenta-:
     Déu vos en fa mercés.

Colliu les blanques perles dels ametlers, les pomes
nacrades, els topazis dels garrofers, que comes
     cobrixen fins al pla,
les vermelles cireres, els albercocs sucosos,
les peres sadollades, els melons farinosos...:
     són besos que Ell us da!

I després beneïu-lo, i al cant de la cigala,
que naix i mor en l'arbre, feu-li, cantant, la gala
     de cor, ànima i seny
des d'eixa vall sagrada de nostra Marxuquera,
vostre bressol i tomba, tranquil·la i encisera,
     que sempre a Déu empeny.

Ben prompte ja, les pluges saonaran l'oliva,
puix la tardor  s'acosta, i els grans bargins la viva
     almàssera ompliran;
vostres suades aspres, vostres faenes llargues,
ab l'oli de la joia ja no seran amargues,
     ans dolces se us faran.

Oh símbol de la vida, oliva sadollada,
que entre feixugues pedres ets fortament premsada...
     i dónes oli suau!
Oh vida austera i dura dels fills dels camps submisos,
de fe i amor reblida, que els fas a tots feliços
     i els dónes forta pau.

Oh llum de nostres pares, sagrada fe,  que banyes
la vall de Marxuquera i els cims de ses muntanyes
     i els cors dels llauradors!
Oh solitud immensa, quietud de benaurança,
remor de les pinasses, cançons de la llaurança,
     abelles, nines, flors...

Oh escut de nostra Pàtria, Marxuca, vall rogenca,
quan la tardor les fulles i flors sobre tu trenca
     i et fa esgrogueir...
jo vull bressar mos somnis, jo vull bressar ma vida,
jo vull banyar mes penes en ta pau beneïda,
     jo vull en tu morir!


Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, maig de 1930.


A mi, només em tocava llegir una de les estrofes del Cant a Marxuquera, per això la llista dels que vam participar en la lectura del poema era abundant, abans, però cadascú havia de llegir un poema, bé de producció pròpia o d'algun poeta de la contornada. M'ho vaig repensar molt, finalment, vaig decidir llegir-ne un meu, escrit fa un temps. Com que la gràcia rau en el fet que és un poema visual ningú el va poder veure. Carai! no havia pensat que la solució la tenia al meu abast,



  Allium
                            A
                          q
                        u
                       e
                      s
                      t
                     a
                    pri
                    ma
                   vera  
                                             voreres i marges  semblen
               centres florals  de disseny exclusiu.  
       Peces úniques   que cap col·leccionista
           no pot fer seues    sinó a còpia de
                convertir-les    en imatges
                                      estàtiques o
            transfor-
            mar-les
           en pa-
           rau-
           les.
Al bell
 mig,
cama
enterca,
s’alça
la flor
més
delicada.
En
 pocs
dies,
gosarà
mostrar
el seu
 tresor:
embolcall
d’organdí.
Esfera,
rosadenca,
èbria
 de perfum,
m’espera.

Mentrestant,
encisada,
l'aguaite.



Les torres, abril de 2006 (inèdit)