 |
Vista d'Alcoi, des de casa ma mare. Al fons la Font Roja.
|
Després
d’unes setmanes estressants, necessitava llegir alguna cosa que calmara
l’angoixa dels dies passats, i que millor continuar la segona part de la Trilogia del cicle de
Cassana, Temps de batuda, d'Enric Valor que, havent començat a llegir-la fa uns mesos,
vaig interrompre-la, ara no recorde ben bé per quin motiu. Com que encara no
havia llegit massa fulls l’he començada de nou, més que res per tornar a
endinsar-me en els noms i els parentescs familiars, que, a mi, em perden de
seguida. Bé, i dic que necessitava una miqueta de pau i tranquil·litat i no
vaig dubtar a tornar a mamprendre Temps de batuda perquè creia recordar,
en el poc que havia llegit, els llargs passejos per les sendes muntanyenques en
què Frederic, el protagonista, ens deleix una vegada instal·lat en el Mas de la
Casa Gran de l’Almussai, unes vegades per baixar al poble, Cassana, altres per
assolir les vistes panoràmiques que es veuen des dels cims. Unes passejades
reblertes dels detalls més insignificants que segurament més d’un necessitaríem
passar moltes vegades per poder donar compte de tot el que envolta un
recorregut qualsevol. M’imagine les vegades que Enric Valor trepitjaria aquests
caminals per poder traçar amb exactitud mil·limètrica aquests recorreguts que
aconsegueixen transmetre al lector els detalls més minuciosos dels itineraris. De
fet, mentre vaig llegint, em veig jo mateix, trepitjant el bosc com una ombra
al seu costat, com un acompanyant qualsevol mentre vaig observant tot el que
Frederic veu, pensa i comenta: boscs, serralades, ocells, una sorpresa en cada
revolt del camí ple de filloles i amb compte de no perdre’s. En això que m’ha
vingut al cap La passejada de Robert Walser, una altra delícia de lectura pel
que fa a les passejades, només que amb Frederic em veig passejant per un
terreny conegut, amb uns paisatges agrestes i plens de racons que m’han fet
recordar excursions a algunes de les nostres serres més emblemàtiques com el
Cabeçó d’or, el Montcabrer, les simes de Partagas en la serra d’Aitana, el Puig
Campana, o el Maigmó per posar uns exemples que em fan recordar les fragàncies
que desprenen els nostres paratges en comparació a la d’altres països amb més
pluviometria que la nostra.
