Sant Antoni enceta la primera festa de l'any

 

 

Lloat siau sant Antoni,

patró de gossos i gats,

conills, ases i gallines,

de raberes i ramats.

 

Primer de res, bona festa

vos volíem desitjar,

que estigueu bo de salut

i ple de felicitat.

 

Ací mos teniu, com sempre,

amb el llapis en la mà,

a explicar-vos les misèries

d’esta vida terrenal.

 

Molt més mos agradaria,

cantar  gràcies i bondats,

però no ho posa gens fàcil,

la  tossuda realitat.

 

Putin mata a Ucraïna,

a Israel, mata Hamàs,

Netanyahu, a Palestina,

bombardeja els hospitals.

 

Amb la boca xicoteta,

alguns gosen remugar,

no mane Déu mos marmolen

els germans americans.

 

No sabem com ho apanyeu

en la glòria celestial,

però en la bola del món,

no tots els morts són igual.

 

Hi ha qui mor en una guerra,

hi ha qui falta en l’hospital,

hi ha dones i criatures

occides per criminals,

 

i hi ha els que venen en barca

de l’altra banda del mar,

que es veu que no passa res

si se n’ofeguen uns quants.

 

Digueu si no vos pareix

un poquet destrellatat

que un senyor amb bata blanca,

un mocador i un turbant,

 

que poa els diners amb pala

i se’ls gasta a gavadals,

presidisca la reunió

de l’escalfament global.

 

I d’això de l’amnistia,

no voreu un cas igual:

els que resen el rosari

diu que res de perdonar,

 

i  els que no van mai a missa,

prediquen la caritat.

En lo temps de la calor,

Déu mos lliure de l’aixà.

 

Si enguany no heu vist la celístia

que a Madrid lluu en el Nadal,

no patiu que l’any que ve

tindreu l’AVE celestial.

 

En un punt arribareu

del cel  a la Capital

sense pas pel Purgatori,

València ni Perpinyà.

 

Deveu saber que a Argentina,

el tal Milei que ha guanyat

és gran amic d’un Santiago

que no és Ramon ni Cajal.

 

A Xipre, Grècia i Bulgària,

governen ultramontans,

i a les terres del rei Jaume,

lo Cid torna a cavalcar.

 

No s’expliquen els  peluts

l’èxit dels repentinats,

sent com són ells tan sabuts

i els altres tan illetrats,

 

amb un conseller que diu,

sobre això del valencià,

que la llei d’Ensenyament

se la pensa torejar.

 

I p’acabar l’inventari,

hem deixat lo principal:

digueu-mos si podrà ser

salvar la festivitat

 

que cada any este carrer

fa  a la vostra santedat,

puix fa un temps que se sosté

amb agulletes de cap.

 

Ja voldria jo, fills meus,

lliurar-vos de tots los mals,

però prou faena tinc

amb els divins maldecaps.

 

Javhé i Jesús que no es parlen,

està que bufa l’Allah,

totes les santes de vaga,

i els àngels, desorientats.

 

P’a postres, el Torquemada

que ja duia un temps calmat,

ha  olorat la fumaguera

i prepara una torrà.

 

Sobre això de l’amnistia,

no sabem per on pegar:

santa Eulàlia diu que negre

i la Mercè diu que blanc.

 

I en lo del canvi climàtic,

feu molt bé de criticar,

però mireu de no tindre

la casa per agranar.

 

Quant al tema dels sabuts,

farien bé de triar

si voldrien anar a missa

o són més de repicar.

 

I estos que s’envanixen

de capejar el valencià,

més valdria que llegiren

sor Isabel i  Ausiàs March.

 

Per una altra banda, fills,

tampoc vos podeu queixar:

de la Cort sou rodalia,

i de Madrid, port de mar.

 

Teniu tota la raó

que és un motiu capital

fer l’homenatge que deu

cada carrer al seu sant.

 

Els anys no passen de bades,

i alguns  membres del veïnat,

no s’ho prenguen malament,

però tenen una edat.

 

L’altre dia sant Josep

em va dir tot preocupat:

si els jóvens no s’arromanguen,

mos haurem de resignar.

 

Joan Olivares.

Reflexions en veu alta d’un any acabat

No sé a la resta de gent però jo necessite estar sempre engrescada en alguna cosa. Cada vegada que comença un any nou, m’agrada marcar-me alguna fita. Per això en començar el 2023 i veient el panorama que tenia al davant, de desànim, vaig decidir, per animar-me, presentar-me a un concurs literari. Massa temps escrivint sense veure resultats. Els escriptors escriuen per ser llegits, no per guardar-se’ls en un calaix.

Casualment se’m van creuar les bases d’un concurs que s’adequaven a les meues possibilitats. Tenia l’escrit, només calia polir-lo. I temps de sobra per fer-ho. Arribada la data el vaig enviar seguint les passes que indicaven.

Em feia il·lusió guanyar-lo, tot i que sé que amb tanta gent com es presenta a premis, precisament, haurien de triar el meu relat. L’única cosa que em va compensar és que almenys mentre ordenava aquell text per a enviar-lo, vaig recuperar la il·lusió, i això ja és un punt a favor. I sí, la intenció era guanyar-lo. La convocatòria s’acabava el dia del meu aniversari, el deneu de juny, vaig pensar que podria ser el millor dels premis possibles. Però, llàstima, no va ser així.

I animada com estava se’m van tornar a creuar unes altres bases. Em vaig tornar a presentar. El resultat, ho podeu endevinar. No vaig rebre cap telefonada. Anava ja a caure altra vegada en el desànim quan em vaig fixar amb l’anunci des de la Biblioteca Publica de Tarragona d’un taller d’escriptura, el mes d’agost. Recordeu la calor que va fer el mes d’agost? Per si ho heu oblidat, va fer molta calor. No sabíem on clavar-se. L’aigua de la mar recalfada, i que dir de la de les piscines. Els migdies, llargs i calorosos, els vaig passar escrivint, fins que en baixar un poc el sol se n’anàvem a banyar-se a la piscina, que no a refrescar-se. I el resultat? La moderadora, Ester Enrich Coma, ens va fer passar un mes ben divertit a tots els qui estàvem, escrivint un relat a sis mans. Un el començava, un altre el continuava i un altre l’acabava. M’ho vaig passar la mar de bé. Sobretot veient el resultat dels textos i les derives que havien tingut. Tant bé, que em vaig tornar a apuntar el mes de setembre, el d’octubre, el de novembre, el de desembre. I per al de gener ja he presentat la sol·licitud. Ja vos diré.

Enguany, 2024. Estic engrescada del tot.

De concursos, de moment, res.  

QUAN L'ART DE CARRER PREN VOLADA

 

 

Des de feia temps, o millor dit, anys, cobejava un desig. Un desig poques vegades formulat en veu alta —i ja se sap que el que no es diu, no existeix per a la resta de mortals i pot morir tan en silenci com a vingut—, amb tot, si alguna vegada havia gosat dir-ho, havien titllat la idea de descabdellada. A saber, desitjava que em pintaren un mural dins de casa, tota una paret o un sostre. Aquest desig era sobretot per al sostre de l’escala de la casa d’Aiora. Finalment, mai no a arribar al cap.  

El cas és que acabada la reforma de la casa familiar d’Otos, només ens quedava repintar la façana. I com que el meu cap mai no para de traginar idees, de sobte em va tornar a vindre el pensament aquell desig, tant de temps guardat al fons de l’ànima, de veure pintat un mural i vaig dir-me: ara o mai. Per dins, impossible, la casa és menuda i queden poques parets que ho puguen permetre, però hi ha tota una façana per realitzar un dibuix. Ara que... el repte estava en trobar a la persona que ens poguera fer el mural. Actualment, per tot arreu trobem murals pintats a les façanes però, també és veritat que qualsevol cosa no s’hi val. I com ja coneixereu Otos és el poble dels rellotges de sol. En un mateix carrer en pots trobar més d’un, sense anar més lluny la casa del costat i la de d’enfront nostre tenen cadascuna el seu rellotge solar a la façana, però la nostra, tot i que mira a llevant, queda una miqueta de gaidó i el sol a penes pega unes hores pel matí. Massa rellotges, vaig pensar. Cal idear una cosa diferent, i a més que siga original, que faça parlar a tot el que passe per davant i alce el cap per fer qualsevol comentari. 

 

Vaig començar a pensar a veure a qui podia preguntar i, si he de ser sincera, la meua recerca va acabar prompte. Vaig recordar que feia poc de temps que, per Twitter, havia vist que Manuel Baixauli penjava una fotografia d’una pintura que acabava de inaugurar en Sueca. Em vaig dir, i per què no? Si no pregunte, no puc endevinar la resposta. El no, ja el tinc, i si és que sí, millor. I sí, la seua resposta fa ser afirmativa. Així que, va posar mans a l’obra. Primer de tot, vaig enviar una fotografia de la façana i a continuació em va enviar uns quants esborranys mentre decidíem quin de tots ens agradava més. Per fi ens vam decantar per un ser alat, però quin? Amb Baixauli, això poques vegades es pot saber. Primer de tot és el que el imagina, després està el que la resta de la gent que ho mirem anirem imaginant. I així és i així serà, perquè cadascú que passa s’afigura una cosa diferent, la qual cosa ho fa molt divertit i te n’adones de l'imaginari de la gent.

Però bé, havent acabat el pintor de pintar la façana i aprofitant la mateixa plataforma, Baixauli va prendre el relleu i... plataforma amunt! En un no res i amb Isabel, d’auxiliar, comença a donar forma al seu dibuix: des de l’amidament de la paret, les primeres ratlles i el perfilat del dibuix, en carbonet. I tot seguit, els pots de pintura comencen a destapar-se i els pinzells a acolorir paret. Jo, pel meu compte, ja m’havia preocupat de fer un dinar senzill que no em destorbara d’anar resseguint tot el procés de la pintura.

En un tres i no res el dibuix va estar acabat, encara que, això és un dir, perquè quasi va ocupar mig matí, en un dia ben calorós dels que ens està sorprenent aquest abril. Ara quedava el refrany per escriure i això va ser el que més em va cridar l’atenció. Va ser un moment màgic, preciós. Baixauli de cara a la paret, mirant-la fixament, la mà alçada amb un pinzell de pèl fi, com un director apunt de donar l’entrada als músics, i, tot seguit comença a escriure sense marques de res, sense dibuix previ.

I sí, la veritat és que puc dir que ha quedat preciós. I voldria agrair a Manel Baixauli la gentilesa que ha tingut. I els pocs problemes que ha posat. O millor dit, no hem tingut cap problema. Tot ens ha vingut bé. I és d’agrair.

Ai!, per cert, l'arrós al forn, de primera. A l'hora en punt va sonar el rellotge i tots a taula.  

Mentrestant, les anècdotes van succeint-se. N’hi haurà de totes classes i colors.  

Com sabeu Otos rep moltes visites per a veure els rellotges de sol. No passa dia que no ens trobem gent que recorre els carrers per descobrir-los.

 

Sense anar més lluny, fa uns dies, vaig escoltar un comentari que em va omplir d’alegria. Havent acabat d’entrar a casa, quan encara estava prop de la porta, passava per davant de casa una parella amb un xiquet.

—I això? vaig sentir dir a la dona que devia mirar cap a la pintura de la façana.

—Baixauli. Va contestar, l’home. 

 

 

Conversava amb el guixaire que ens ha estat arreglant les humitats d’una habitació que li havia semblat el dibuix de la paret de la façana.

—Uf!, no sabia que Bernardo —el pintor— a més de parets també dibuixava tan bé.