dilluns, 25 de juliol del 2016

LA CASA dins MAR D'ALENS

Fa uns quants dies l'amic i poeta Joan Jordà i Sanchis m'escrivia regalant-me els versos que porten per nom La casa, apareguts en el seu darrer poemari Mar d'Alens. Ja veus tant aprop que estem: ell al Comptat i jo a la Vall d'Albaida, i no me n'havia assabentat de la publicació d'aquest nou poemari, així com de les conseqüents presentacions que se n'han fet, a Cocentaina, a Alcoi i a Muro. Confie i espere que en faça alguna més i així poder assistir a alguna d'elles. Mentrestant n'he gaudit d'aquest tast de vida,


LA CASA

Efímer. El clos més compacte, res
que el temps no enrune sota el seu pas
inclement. Marbres blancs triats de vetes
mil·lenàries, erta veu dels dies
resplendents quan el sol polia amb mà
generosa brunyits colors d’estiu.
Alts migdies desperts en cada pam
de casa, el goig penjat a les parets
i en espills satisfets. Dies de beure
rialles i sentir com al carrer
la vida es teixia en llargues vesprades
que estenien camins vers l’horitzó,
on el sol s’ajocava per indrets
recòndits que atansava el viu capvespre
i tots dos encenien les estances.

Pas a pas, el solstici s’ha adormit
i la nit s’ha fet aspra, un vel negre
cobreix el que era clar, paper de vidre
que grata en la foscor i fa cruixir
els silencis. Un plor se sent a dalt
i un corrent gèlid baixa les escales,
el buit ressona en ecos expandits
que van obrint clivells en murs i sostre.
La penombra ha enfosquit cares i estances,
i l’espill no recorda antics somriures.
El degoteig del temps és un cisell
que fa del marbre més fi pedra tosca
i el corredor d’estiu és ple de pols.
Uns ratolins roseguen les engrunes.





I mira per on, casualitat o telepatia, el mateix dia que jo rebia aquest correu electrònic, que tant em va alegrar el dia, acabava d'escriure unes poques ratlles sobre aquesta mateixa qüestió. 


La casa

No entenc com des de fa prop de cinc anys, des que es va morir Vicenta, la meua sogra, la casa en la que vivia continua encara plena. És veritat que ningú no m'ha ajudat a buidar-la, i racons n'hi ha per donar i vendre. Jo, ho he anat fent, durant tot aquest temps, a estones lliures. Obrir calaixos i remenar per destriar tot el que hi ha no resulta gens fàcil. De xiqueta m'agradava això d'escorcollar calaixeres per veure que hi trobava, aleshores tot em valia, m'agradava endur-m'ho tot i deixar-ho en un nou recés, només meu, tresors que preservar; ara, però, mentre regire em recorre una estranya sensació, com si estiguera transgredint un territori privat que no em pertoca. No sé si faig bé d'escorcollar-ho tot tant a consciència, o haguera estat molt millor llençar-ho tot mirant cap a un altre costat. En tot aquest temps, aquesta és la segona repassada que faig. Si en una primera vegada no ho vaig llençar, ara ja no em permet pensar en guardar més coses, però encara vaig deixant alguna cosa a un costat amb possibilitats. Objectes que per algun motiu no volen perdre's, i així és com cada peça que he de llençar me la mire amb tot deteniment per veure si cal o no salvar-la.

Però com és que no puc acabar de buidar-la?. És com si jo buidara per un cantó i se m'omplira per un altre. Com pot ser això?. Hui, he pujat dalt, a les habitacions, he obert un armari i un baül, per treure mantes. Mentre les empaquetava, no les mirava, les he posat cadascuna en una bossa i aniran de dret al contenidor de roba i amb probabilitat d'un nou ús. Podria dir que cadascuna té una història al darrera, encara que tant sols siga una senzilla manta. Quan crec haver acabat, l'entrada de casa és plena a vessar, ataquinada de bosses. De totes només se n'ha salvat una, xicoteta, empaquetada encara en la bossa d'origen i en el paper de regal, segurament dels darrers nadals.

Poc després he començat a omplir cabassos amb el darrers estris de cuina. Quan s'acabaran? Quants cabassos hauré omplit ja? I quantes coses queden encara? En un tres i no res n'he omplit un de plats i platets, gots i tasses, un altre d'estris de cuina, desgastats per l'ús, rovellats per l'abandó. Quan crec haver acabat em gire, òbric un altre armari i em trobe una altra pila de plats, i més gots. Verge santa, d'on ixen els maleits? De vegades pense que es multipliquen. Us heu confabulat o què?. Després de prop de dos hores de deambular per la casa, decidisc anar-me'n. L'aire de hui, nuvolós i humit, tot i haver obert totes les finestres, se m'ha fet irrespirable.


 
El Silenci és el nou propietari de la casa.
Per les estances mudes, vagareja amb un manoll
de paraules a la mà que tanca amb set panys.

En moments de més abstracció
mobles i envans grinyolen desobeint el nou ordre.

I encara per les escletxes se li escolen
petits sorolls que no pot evitar.

Veïns que no ha demanat, entren i ixen
sense demanar permís. 
 (Això ho vaig escriure ja fa uns quants anys, el 2009, per ser més exactes. La casa cada vegada més buida i més silenciosa semblava que parlava tota sola).

dimecres, 20 de juliol del 2016

ADDENDA, una puntualització a la darrera entrada

 
Aquesta dona és JANINA HESCHELES en l'actualitat. I és encara en l'actualitat que continua lluitant perquè en nom d'aquella barbàrie no es tornen a repetir, ara, en els palestins. 

Divendres, 15 de juliol, a les hui de la vesprada, com un clau a la plaça de Benifairó. Allí muntaven la paraeta els protagonistes de la vesprada literària, Guillem Calaforra i Josep J. Conill acompanyats de membres del consistori de Benifairó. Damunt d'una taula vaig veure que deixaven tres munts de llibres. Així que els vaig veure em vaig apropar per mirar-los. De seguida vaig comprovar que, a més del que jo tenia, n'hi havia un altre editat en un color diferent, vaig preguntar el motiu, i em van dir que aquest darrer era la nova edició, completa, del manuscrit de Janina Hescheles. Va ser durant la xerrada que em vaig assabentar que el llibre que jo m'havia llegit s'havia editat el 1946 gràcies al salvador i mentor de Janina, Borwicz, el qual havia sigut corregit prèviament abans de publicar-lo, o siga que li havien tret una part del text, siga perquè es repetia en les diferents llibretes que la nena havia escrit o perquè eren més personals i no interessaven en aquell moment. M'havia resultat estrany que una xiqueta d'entre onze i dotze anys escriguera tant bé, però ja se sap que una cosa és escriure a raig, i l'altra els textos que es publiquen que han estat corregits fins que són aptes per al públic lector i passen a editar-se. Així doncs, la fita primordial d'aquesta nova presentació és de donar a conèixer la nova edició d'aquest llibre. Entretant Calaforra i Conill van explicar a grans trets les peripècies d'aquestes pàgines que l'autora va escriure setmanes després d'haver-la tret del camp de treball de Janowski en la ciutat de Lwów, l'actual Lviv. De tot el que anaven contant els presentadors ja en coneixia part perquè m'havia llegit els pròlegs i l'epíleg, i també havia indagat per la xarxa, visitant la pàgina web que es dóna en una de les notes, però sempre resulta més convincent que t'ho acaben d'aclarir els encarregats del text traduït, que saben millor tots els entrebancs que ha patit l'obra, juntament amb la narradora-protagonista. I ara si, ara tinc el que Janina va escriure en uns moments colpidors, els fets que conta feia poc que acabaven de passar, els tenia ben presents en la ment, com un malson. Tan present que ens alguns moments sembla que ho estigues vivint mentre ho lliges. Crida l'atenció la manera de redactar-ho. Frases curtes. Poques subordinades. Només el relat, curt, fragmentat, esbojarrat d'uns fets que semblen imitar les pel·lícules, només que en aquest cas les pel·lícules imiten el que una persona, en aquest cas una nena de dotze anys, ens conta, tot després d'haver-se llençat en una boja carrera de fons sense la preparació adequada, sense saber si arribaria o no a la meta, només amb el deliri de fugir d'aquella barbàrie, inhumana que poc temps després altra gent, que ho havien viscut igualment, van tardar un temps en buscar la manera de contar-ho al món, perquè no tenien les paraules. En aquest cas Janina ni va fer literatura, ni es va plantejar com calia explicar el que havia viscut, simplement va descriure el que va veure i el que li havia passat. 



 
Per cert al començament he dit que hi havia tres munts de llibres, dos dels quals són les dues edicions dels escrits de Janina Hescheles: un, l'edició del text de 1946; l'altre, l'edició del manuscrit sencer. El tercer munt de llibres té poc a veure amb el tema de què tractem, però té molt a veure amb l'autor, Calaforra, So i silenci. El tenia fitxat de feia temps i quan el vaig veure, de seguida me'l vaig endur. Només he llegit l'Obertura, però si va com va espere poder passar-m'ho tan divertit com l'autor m'ho ha desitjat. 
 

divendres, 15 de juliol del 2016

Per l'estiu o per l'hivern, protegits del sol o refugiats al foc. Tingueu sempre a la vora llibres a bondó

Va ser el dia en què em vaig fixar en aquell títol Amb els ulls d'una nena de dotze anys a la llibreria Ambra que no vaig parar fins comprar-lo. Vaig anar-hi unes quantes vegades, el mirava, l'agafava i el tornava a deixar. Alguna cosa em seduïa d'ell, i alguna altra em repel·lia d'agafar-lo. Fins que va arribar l'hora en què el vaig prendre i el vaig deixar damunt del mostrador de la llibreria, en companyia, supose, que d'altres. Ja en casa el vaig deixar al munt dels llibres que esperen ser llegits que si no els compres quan s'editen els perds per sempre. El cas és que de tant en tant el prenia de la lleixa, el palpava, l'obria, llegia les primeres línies fins que el tornava a deixar al lloc on s'hostatjava temporalment, presa d'un sentiment que no sabia com anomenar-lo.

El passat mes de juny em vaig fer el propòsit de llegir uns quants d'aquells llibres que ja feia massa temps que eren a la cua, entre ells Resurrecció i mort de G.T. de Josep Lluís Roig o La sega de Martí Domínguez. Ambdós llibres parteixen de fets verídics per a relatar les seues històries, algunes de les quals han estat i estan encara guardades als armaris.


Resurrecció i mort de G.T. comença amb l'assassinat d'una dona de cent anys, allà a Noruega, una mort sense massa sentit pensa el policia perquè a aquestes alçades de la vida li queden poques tallades de cabells. Però és el punt de partida d'una investigació policial que es retrotrau fins a la Guerra Civil Espanyola en què te n'adones que la solidaritat en temps de guerra, va més enllà de la lluita fratricida al front de batalla. Al darrere s'hi couen moltes altres coses que des de la distància dels anys desconeixem, voluntaris que venien a ajudar a un dels col·lectius que més pateixen en les guerres: els nens.



La sega és la darrera novel·la de Martí Domínguez. És una novel·la plural en molts sentits. D'una banda, narra uns fets que fins fa ben poc s'havien mantingut silenciats, la repressió que van patir els masovers en les comarques interiors de la Plana «Si no et xollen els civils ho fan els bandolers», això fa dir l'autor a un dels personatges, que se saben que «Estem entre l'espasa i la paret». Fins que van haver d'abandonar els masos i a hores d'ara l'enrunament, la desaparició i l'oblit. De la l'altra, m'ha cridat l'atenció la part lingüística que Martí ha elaborat de manera magistral amb un vocabulari riquíssim del parlar d'aquelles contrades que és bo que es tornen a fer sentir, perquè són ben nostres, i també la part didàctica amb eixe mestre, ai! quin mestre, ací es veu la mà del biòleg i els seus coneixements. I jo mentrestant m'enyore dels articles que apareixien cada setmana a El temps on combinava natura amb cultura. 


Duia poc més de mitja lectura d'aquest últim que començava juliol i veia trontollar la tasca estiuenca que m'havia imposat de llegir, Anna Karènina de Lev Tolstoi, perquè duc intenció de continuar amb el curs de literatura de l'Enric, qui a finals de curs ens va aconsellar dedicar l'estiu a les lectures més extenses, entre les quals aquesta novel·la. No passa res. Mentre n'acabe un, en comence l'altre. I així ho vaig fer. Només van ser uns pocs dies en què les lectures es van complementar. I, finalment, tota la meua atenció per a l'Anna Arkàdievna. Si he de ser sincera no m'agraden els llibres tant grossos i aquest ho és, per això quan el prenc no sé com posar-me'l. Ara que, per fi he trobat utilitat a un faristol que mai havia tingut la funcionalitat que li pertocava. Si en un primer moment m'havia imposat una tasca de lectura setmanal per fer camí en la novel·la, potser no calia ja que la lectura avança més depresa del que m'havia imaginat. I així que el text m'atrapa, de sobte apareix el primer destorb. Aquell títol que durant unes quantes setmanes em va tenir capficada Amb els ulls d'una nena de dotze anys de Janina Hescheles. Sí, sí, sí, aquell, aquell... Doncs, hui divendres a les 8 de la vesprada a la plaça de Benifairó «Sobreviure a la Xoà. Un Diàleg en públic sobre les memòries de Janina Hescheles» de la mà de Guillem Calaforra i Josep Conill, uns convidats de luxe i un esdeveniment impossible de perdre's. Allí estaré, com un clau. Per això, des que aquesta setmana ho vaig saber, en un tres i no res, me l'he llegit. De moment no comentaré res perquè encara estic impressionada i commoguda per aquesta lectura. Però si aneu, ens veurem les cares.