LA CASA dins MAR D'ALENS

Fa uns quants dies l'amic i poeta Joan Jordà i Sanchis m'escrivia regalant-me els versos que porten per nom La casa, apareguts en el seu darrer poemari Mar d'Alens. Ja veus tant aprop que estem: ell al Comptat i jo a la Vall d'Albaida, i no me n'havia assabentat de la publicació d'aquest nou poemari, així com de les conseqüents presentacions que se n'han fet, a Cocentaina, a Alcoi i a Muro. Confie i espere que en faça alguna més i així poder assistir a alguna d'elles. Mentrestant n'he gaudit d'aquest tast de vida,

LA CASA

Efímer. El clos més compacte, res

que el temps no enrune sota el seu pas

inclement. Marbres blancs triats de vetes

mil·lenàries, erta veu dels dies

resplendents quan el sol polia amb mà

generosa brunyits colors d’estiu.

Alts migdies desperts en cada pam

de casa, el goig penjat a les parets

i en espills satisfets. Dies de beure

rialles i sentir com al carrer

la vida es teixia en llargues vesprades

que estenien camins vers l’horitzó,

on el sol s’ajocava per indrets

recòndits que atansava el viu capvespre

i tots dos encenien les estances.

Pas a pas, el solstici s’ha adormit

i la nit s’ha fet aspra, un vel negre

cobreix el que era clar, paper de vidre

que grata en la foscor i fa cruixir

els silencis. Un plor se sent a dalt

i un corrent gèlid baixa les escales,

el buit ressona en ecos expandits

que van obrint clivells en murs i sostre.

La penombra ha enfosquit cares i estances,

i l’espill no recorda antics somriures.

El degoteig del temps és un cisell

que fa del marbre més fi pedra tosca

i el corredor d’estiu és ple de pols.

Uns ratolins roseguen les engrunes.

I mira per on, casualitat o telepatia, el mateix dia que jo rebia aquest correu electrònic, que tant em va alegrar el dia, acabava d'escriure unes poques ratlles sobre aquesta mateixa qüestió. 

La casa

No entenc com des de fa prop de cinc anys, des que es va morir Vicenta, la meua sogra, la casa en la que vivia continua encara plena. És veritat que ningú no m'ha ajudat a buidar-la, i racons n'hi ha per donar i vendre. Jo, ho he anat fent, durant tot aquest temps, a estones lliures. Obrir calaixos i remenar per destriar tot el que hi ha no resulta gens fàcil. De xiqueta m'agradava això d'escorcollar calaixeres per veure que hi trobava, aleshores tot em valia, m'agradava endur-m'ho tot i deixar-ho en un nou recés, només meu, tresors que preservar; ara, però, mentre regire em recorre una estranya sensació, com si estiguera transgredint un territori privat que no em pertoca. No sé si faig bé d'escorcollar-ho tot tant a consciència, o haguera estat molt millor llençar-ho tot mirant cap a un altre costat. En tot aquest temps, aquesta és la segona repassada que faig. Si en una primera vegada no ho vaig llençar, ara ja no em permet pensar en guardar més coses, però encara vaig deixant alguna cosa a un costat amb possibilitats. Objectes que per algun motiu no volen perdre's, i així és com cada peça que he de llençar me la mire amb tot deteniment per veure si cal o no salvar-la.

Però com és que no puc acabar de buidar-la?. És com si jo buidara per un cantó i se m'omplira per un altre. Com pot ser això?. Hui, he pujat dalt, a les habitacions, he obert un armari i un baül, per treure mantes. Mentre les empaquetava, no les mirava, les he posat cadascuna en una bossa i aniran de dret al contenidor de roba i amb probabilitat d'un nou ús. Podria dir que cadascuna té una història al darrera, encara que tant sols siga una senzilla manta. Quan crec haver acabat, l'entrada de casa és plena a vessar, ataquinada de bosses. De totes només se n'ha salvat una, xicoteta, empaquetada encara en la bossa d'origen i en el paper de regal, segurament dels darrers nadals.

Poc després he començat a omplir cabassos amb el darrers estris de cuina. Quan s'acabaran? Quants cabassos hauré omplit ja? I quantes coses queden encara? En un tres i no res n'he omplit un de plats i platets, gots i tasses, un altre d'estris de cuina, desgastats per l'ús, rovellats per l'abandó. Quan crec haver acabat em gire, òbric un altre armari i em trobe una altra pila de plats, i més gots. Verge santa, d'on ixen els maleits? De vegades pense que es multipliquen. Us heu confabulat o què?. Després de prop de dos hores de deambular per la casa, decidisc anar-me'n. L'aire de hui, nuvolós i humit, tot i haver obert totes les finestres, se m'ha fet irrespirable.

 

El Silenci és el nou propietari de la casa.

Per les estances mudes, vagareja amb un manoll

de paraules a la mà que tanca amb set panys.

En moments de més abstracció

mobles i envans grinyolen desobeint el nou ordre.

I encara per les escletxes se li escolen

petits sorolls que no pot evitar.

Veïns que no ha demanat, entren i ixen

sense demanar permís. 

 (Això ho vaig escriure ja fa uns quants anys, el 2009, per ser més exactes. La casa cada vegada més buida i més silenciosa semblava que parlava tota sola).