dimarts, 31 de desembre del 2019

TANCANT I OBRINT ANYS, PASSEM LA VIDA

Cada any per aquestes dates contemplem atònits les darreres alenades dels tres-cents seixanta cinc dies amb què els humans hem encabit l'any. Observem la seua agonia fins a diluir-se en un nou any que coincideix amb l'entrada de l'hivern. I cada any somniem estrenar-ne un de nou perquè el nou any ens durà altra vegada a la primavera i a l'estiu.

L’any que acabem ha estat carregat d’activitats, compromisos i viatges. D’un no parar amunt i avall. De salut, ja en voldria per als següents que foren com el que estem a punt d’acabar: no res, quatre bovades per superar, però, sobretot, viure el dia a dia.

Encara he arribat a temps per a acomiadar-me i fer balanç del que ha estat el 2019. El motiu del darrer silenci en el blog és que aprofitant les vacances escolars he hagut de deixar uns dies l’ordinador al meu fill per a que m’instal·lara el sistema operatiu de Windows 10 en compte del Windows 7 que tenia instal·lat quan el vaig comprar. Venia amb un CD opcional per canviar-lo. Aleshores no vaig tindre ganes, tot i que en l’altre ordinador ja el tenia, però no m’acabava d’agradar. Ara l’he hagut de canviar per força ja que fa setmanes que avisen que cap a mitjan de gener deixarà d’actualitzar-se. De moment, tot bé, però cal tornar a acostumar-se al nou programari. I de passada tornar a utilitzar el OpenOffice, l’office de Windows no el tinc i val un dineral, així que passe d'instal·lar-lo.

De viatges, n’he parlat d’algun, però per falta de temps me n’he deixat més d’un al calaix. Més que res perquè els viatges i la literatura sempre tenen un punt d’encontre.

Enguany activitats i compromisos, han anat de la mà, un amb l’altre. Perquè les activitats comporten compromís i feina. Sincerament ha estat un any de trobar-me coses: he col·laborat en la revista de llibres, Caràcters, que la Universitat de València edita. Feia un temps m’ho havien proposat, però no em vaig atrevir, enguany m’ho van tornar a proposar, d’entrada vaig dir que no, però m’ho vaig repensar i, finalment, vaig acceptar.




Una altra activitat en la qual he participat és l’exposició que des de l’IEVA estem duent a terme des del mes de maig que porta per títol «Petjades de dones. La Vall d’Albaida(1)». Des que es va inaugurar a finals de maig, en Castelló de Rugat, tenint com a protagonista Carme Alborch Bataller que no hem parat de recórrer pobles per dur l’exposició: Olleria, Ràfol de Salem, Albaida, Beniatjar, Montaverner, Aielo de Malferit, Agullent, Benigànim. Ara mateix qui vulga es pot allargar fins a Bocairent a la sala Joan de Joanes, i a partir del desset de gener estarà en el poble de Salem. Però les exposicions no s’acaben ací la llista va creixent dia rere dia. I a més, molt prompte haurem d’afegir més dones a la relació i haurem de plantejar-nos una segona monografia. Però això encara està per arribar.

I ja per acabar vaig acceptar col·laborar en una falla. De moment, no dic res. Ja eixirà quan toque.

I ara, aquest darrer dia de l’any desitge començar tal i com he acabat. 
 

Bon any 2020




dimarts, 17 de desembre del 2019

TALLER DE POESIA A LA UNI DE VALÈNCIA

Després d'uns quants cursos veient passar de llarg alguns dels tallers de poesia que han anat fent, tant des de la universitat Politècnica com des de la de València, que no he fet per qüestions que no venen al cas. Enguany, finalment, m'ha arribat l'hora, i m'he matriculat en el Taller de poesia que la Universitat de València organitza des de fa uns anys, emmarcat dins de les escriptures creatives. Enguany ha tornat a comptar amb el poeta Josep Lluís Roig. 

Han sigut vora dos mesos de llegir poesia i com no d'escriure'n, o millor dit de gargotejar versos en un tres i no res. Precisament una cosa que no es deu fer, però es disculpa perquè es tracta d'un taller de poca durada i no hi ha temps per a que els versos maduren. Els hem fet madurar artificialment, tot i que... qui ens diu que algun dels versos que hem escrit quede de romanent per a la posteritat, bé perquè és bo de veritat o perquè amb ell comença un projecte poètic? El temps ho dirà.

El que més m'ha agradat, de tot plegat, és que allà mateix, en el temps que durava cadascun dels tallers la nostra inventiva poètica havia de posar-se a treballar si o si. No s'hi valien excuses per a més tard. El primer dia, el grup de futurs poetes que s'havíem matriculat ens vam mirar expectants, amb una miqueta de recel, ja que cadascú proveníem de branques diverses, amb el gust, això si per la poesia, que la bonhomia i el bon fer de Josep Lluís va saber trencar de seguida.

Segurament, aquests versos no són prou bons, ni estan  madurs del tot, però setmanes després d'haver-los escrit continuen agradant-me i això és un bon símptoma que el taller ha estat tot un èxit. 

 


Brillants com joies
fartes de sol i pluja.
Pengen olives. 

 


Al cel implora
suplicant com l'espelma.
La xemeneia.




Encadenades

pel peduncle. S'engronsen
unes cireres.







Despentinada
veta. De terra endintre,
arrel. Essència
per sempre conservada.
Oh!, estimat ginebre.



Després d'aquestos haikús dedicats a la natura i una tanka dedicada a les formes agosarades de les arrels del ginebre. Ara un poema que segons ens va dir Josep Lluís havíem d'escriure a la manera de Teresa Pascual. El deure era escàs, però eixa setmana vaig estar ocupada i no vaig tindre temps per escriure, així que vaig tirar mà d'uns versos a mitjan fer que tenia d'uns dies abans que no s'adeien per la temàtica. Però bé, ahí han quedat els versos.



A la manera de Teresa Pascual




Aquesta fumarel·la vella i nova
que prova d'escapar-se cap al cel,
i confondre's com un tot en l'atmosfera,
puja dreta com el deixant d'un coet.  
A certa alçaria, però s'entreté:
la pressió alta en té la culpa.
Llavors, estiregassats filaments,
voletegen indolents i calmosos,
escampant-se en totes les direccions.
Com nebuloses d'un univers convuls,
altres tantes fumaroles, espargides,
s'afegeixen per fer-li companyia.