 |
| fotografia extreta d'un article de la revista Mètode |
|
Un llamp no és com la loteria que només té opcions de tocar a qui n’ha comprat. En el bombo on hi ha els llamps, pel simple fet d’haver nascut i viure en aquest planeta, la Terra, tots estem dins. De fet, no cal haver comprat cap dècim. Tots els nostres paisatges més volguts i estimats, més propers o més allunyats, estan dins del bombo. Aquesta vegada els ha tocat a les valls de Gallinera, de Laguar, d’Ebo, d’Alcalà. En una altra ocasió ens pot tocar a nosaltres, a les comarques del costat. Ningú se n’escapa. Els veïns afectats per l’incendi de les darreres setmanes, després que els evacuaren del seu territori, volien tornar a casa per trobar-se amb els seus paisatges quotidians, també jo tenia ganes de veure amb els meus propis ulls què hi havia de cert en les noticies que ens arribaven. I diumenge passat, a pesar de les expectatives de calor que ens havien augurat els del temps vam eixir de casa amb la intenció de fer la volta a tot el perímetre de l’incendi. Eixim de casa i al cap de poc, coronem el port de Salem. La mola del Benicadell destaca enmig d’un cel extremadament blau i nítid. Davant nostre s’estén una vall ampla on destaca per la seua extensió l’embassament de Beniarrés i un grapat de pobles escampats ací i allà. Agarrem alè i comencem el viatge. Passat Beniarrés i l’embassament, el camí continua amunt, amunt. Deixem de llarg l’encreuament de Planes, de Catamarruch, el barranc de l’Encantà fins que arribem a la venta de Margarida, on es desviem cap a la Vall de Gallinera. Aquest tram de carretera el vam fer fa un parell de setmanes per un motiu ben diferent sense saber que en poc de temps el voldríem tornar a fer per conèixer de primera mà l’abast de l’incendi. Em ve al cap Marino. M’haguera agradat entrar i preguntar-li si està bé i si necessita alguna cosa. Els darrers dies pensava en ell, però em retreu que resulte inoportuna la meua visita. El nostre viatge continua cap a la Vall de Gallinera fins a l’Atzúvia i Pego, després continuem cap a la Sagra. A un costat i l’altre anem deixant Tormos, la Vall de Laguar, la Vall d’Ebo. Passem per Murla i Benigembla, ens desviem cap a Castell de Castells, haguérem volgut parar a dinar com a primers d’estiu, però encara no és hora. Seguim direcció a Famorca, Fageca, Benimassot. Teníem intenció d’arribar a Alcalà de la Jovada, però ens diuen que està tancat, per l’incendi i per vacances, finalment dinem en la terrassa del bar, en Balones, a 40º C de temperatura al carrer, duem la Pruna que no podem deixar ni al cotxe, ni entrar dins del bar. Dinem de pressa i sense més continuem cap a Benimarfull que travessem per anar a eixir a l’autovia, un poc abans del port d’Albaida. Les darreres setmanes ens han deixat moltes tronades, llamps a tort i a dret i més d’un esglai. Mentre baixem el port, abans de desviar-nos cap a Gandia, podem veure l’empremta que ens ha deixat un altre llamp a la Covalta. El recorregut de hui ens ha servit per a comprovar el perímetre cremat, fins on han arribat les llengües de foc. Un altre dia tornarem per endinsar-nos en el cor del foc, el centre neuràlgic de la pèrdua.
ELS ALLS, MARGARIDA I MARINO Després d’un parell d’anys de no assistir a cap dels cursos que es fan en la Universitat d’Estiu de Gandia, principalment pel desassossec provocat per tot el tema de la pandèmia, del confinament i tot el que ens ha sobrevingut, enguany per fi m’he tornat a animar i em vaig inscriure a un dels cursos, la temàtica de la qual em va cridar l’atenció: CUINA I TERRITORI: LA SOBIRANIA ALIMENTÀRIA I ELS ODS EN EL PLAT El curs com passa en la majoria dels cursos que es fan només durava un dia. Constava d’un taller de cuina pel matí amb Marta Feliu. Cuinera agroecològica i per la vesprada xarrada amb Josep Vicent (Cento) Borrull. Productor agroecològic El Bancalet i una altra xerrada amb Marina Morales que ens va parlar sobre el projecte que encapçalava el curs “De la producció local a la solució global: sobirania alimentària i ODS des del Centre d'Estudis Rurals i d'Agricultura Internacional (CERAI)". Adreçat principalment al Projecte del Campus Sostenible a la Universitat de València. Va ser un dia molt distret i profitós ja que vam passar el matí entretinguts ajudant en les receptes que Marta ens volia ensenyar a fer. Abans de vindre, però havia passat per El Bancalet de Cento i va dur algunes de les verdures que necessitava per a les receptes que volia fer: albergínies, carabassetes, bajoqueta, tomaques, cebes, alls etc. van anar omplint les taules preparades per al taller. Tot molt bo, fresc i acabat de collir. Mentrestant, preparàvem una de les receptes i anàvem pelant i tallant cebes i alls, condiments principals de la nostra cuina, me´n vaig adonar que els alls eren frescs, o siga d’enguany. Darrerament, estic farta de comprar alls que es nota que tenen temps, alguna cosa es deuen de posar que fa que tarden a grillar, tot i que finalment acaben grillant com tots. Si algú em preguntara en què es nota si un all és vell o nou, la meua resposta seria en què quan es cuinen acabats d’arrancar, tenen un sabor i un perfum suau que dona gust al menjar i a més repeteixen molt menys que si son vells. A mi m’agrada molt cuinar amb alls, trobe que li donen a qualsevol menjar un sabor especial que no té el menjar cuinat sense alls. En especial, certs menjars com per exemple les albergínies farcides, o els fregits amb tomaca o simplement fregits amb creïlles o amb arròs al forn. I una cosa que segurament molts no saben, que així de frescs com que encara no estan secs del tot quan es guisen mai no queden blanets com quan ja porten més temps arrancats, vaja que queden al dente, és a dir cruixents, però cuits i sense coure. Per mi, una exquisidesa, vaja! Ara que, per a gustos... colors. Per la vesprada, així que em va vindre a la mà, vaig preguntar a Cento si en tenia més, volia almenys comprar-li un trena d’alls per passar l’any. Els alls no son meus, son de Marino, el de Margarida. Quan nosaltres no tenim un producte fem intercanvi amb altres socis de la xarxa d’agricultors ecològics em va dir. I ell n’és un. I on viu Marino vaig tornar a preguntar-li. Viu a Margarida, preguntes al primer que veges pel carrer que t’ho diran, em va contestar. Bé, vaig pensar, si vull alls nous hauré d’anar a Margarida. Estic cansada de recórrer verduleries i mercats, fins ara, tots els que m’ofereixen són vells. Em diuen que són nous, però ni els venedors els reconeixen, a no ser que a més de venedor siga el propi productor d’eixe producte en concret. De casa estant, Ràfol de Salem, es pot dir que tant dona anar a Gandia com a Margarida. És un dir, ja que la carretera no és ben bé la mateixa però... Estem a mitjan camí, d’un poble i de l’altre. I una vesprada, de primers d’agost, calorosa com ens està sent aquest estiu, cap a les set de la vesprada vam mamprendre camí cap a Margarida. Port de Salem, Beniarrés, embassament i cap amunt a Planes. Al cap de poc passem per la vora de Catamarruch. Al peu de la serra de tant en tant treuen el nas els pobles d’Almudaina o Benialfaquí fins que albirem la venta de Margarida, tancada de fa uns anys, encara que continuen vivint els propietaris, i tot seguit l’entrada a Margarida. A l’entrada del poble, l’aparcament. Hi ha bastants cotxes, però s’hi veu poca gent. El bar-restaurant-casa rural que està allí mateix està tancat. Continuem carrer amunt, de moment sembla que no podem preguntar a ningú. De sobte, dues dones acaben de girar la cantonada i els interrompem la conversa. Els preguntem si son del poble, i si coneixen Marino i ens poden dir on viu. Ens expliquen que viu a l’altra punta de la plaça. Que preguntem per allí, que ara mateix la plaça és plena de gom a gom, hi ha un soterrament. Potser hem vingut en mal dia, he pensat, encara que això mai no se sap. Ens preguntem si Marino estarà en casa o en el soterrar. Passem entre la gentada. Arribem a l’altra banda i preguntem per Marino a un home assegut a la porta de casa. Ens mira sorprès i ens diu que ell és Marino, en vista de l’estranyesa amb què l’hem mirat ens diu que segurament busquem al seu fill que està com la resta de veïns, acomiadant l’home que acaba de faltar. Tenia més de noranta anys, ens diu. Li expliquem el que volem, i en un tres i no res, Marino, pare, s’alça d’un bot de la cadira i se’n va a buscar Marino, fill. Al moment, davant nostre se’ns presenta un xicot no molt alt, prim, de cabells negres i abundants i pell colrada pel sol que ens mira interrogativament al darrere de les ulleres mentre ens pregunta amb veu calmada, el motiu pel qual hem preguntat per ell. Mentre li tornem a explicar que volem i d’on venim i com hem anat a parar a ell per comprar-li alls i si encara en té. Ens contesta que si que en té, mentre nosaltres respirem alleugerits per poder endur-se cap a casa una trena o una cama o un forc d’alls, nom amb què es coneix la manera de trenar els alls per a guardar-los, que varia d'un lloc a un altre, per poder menjar bons alls una bona temporada. Però, ens diu que en aquest moment està en el soterrar i no ens pot atendre. A nosaltres no ens importa esperar una estona mentre passegem pels carrers del poble. I així, ens allunyem una miqueta de la gentada, encara que sembla que la cerimònia ja s’ha acabat i la majoria dels veïns se’n van cap al cementeri a acomiadar-lo. Continuem carrer amunt mirant les cases. El poble és menut i s’acaba de seguida. Dalt de tot, les escoles i el camp. I mentre mirem el paisatge que ens envolta arriba Marino per a dir-nos que ha pensat que millor ens prepara els alls i després anirà en un bot al cementeri per acomiadar el veí. Ens arregla una caixeta plena d’alls d’un parell de quilos que tot i que sé que no donarà per a tot l’any, ens arribarà fins a Nadal que és el moment en què es sembren d’acord amb el refrany “El bon aller sembra al Nadal”, mentrestant iniciem una mica de conversa per conèixer quines altres coses cultiva. Ens diu que creia que volíem oli. De moment, ja no en vol vendre perquè enguany no hi ha collita i vol reservar el que li queda. També té cirerers, que des de fa tres anys no cullen a causa de les inclemències del temps, gelades, pluja. També té ametllers, que encara estan per collir. És dels pocs que estan en la xarxa d’agricultors ecològics que tenen alls. El terreny de la muntanya permet fer-ne sense que agarren les malalties que solen patir els agricultors del pla com la roja. En Margarida, el clima és més gelat i tot i que plou és més sec que a la costa. Em sap greu no haver-li pogut comprar més coses. Però m’apunte el seu nom per a properes ocasions.  |