SALVADOR JÀFER AL PALAU D'OTOS

Poc més o menys el que vaig llegir el passat 19 d'octubre de 2019 al Palau d'Otos. 

 

Enguany, com des de fa deu anys, en Otos ens ajuntem un dia per llegir poesia. Qualsevol poema  i qualsevol poeta és benvingut. D'això es pot deduir que en estos deu anys hem llegit molta poesia i hem conegut uns quants poetes.

Va ser el 2010 i el 2011 que vam començar llegint poemes de Vicent Andrés Estellés. El 2012 va ser el nostre veí, Joan Guerola, qui ens va llegir els seus poemes de les fonts d'Otos. Després vam tindre la perfomance poètica de Josep Sou i vam cantar Lluïs Llach. Un altre any va vindre el gran poeta Jaume Pérez Montaner. També ens ha visitat el poeta Lluís Roda. Hem recitat poemes per la pau. I hem homenatjat un dels veïns més estimat d'Otos, el tio Bruno, de qui guardem un gran record.

Però enguany, 2019, tenim un convidat de luxe.

Enguany, ens torna a visitar un altra vegada un dels grans poetes que tenim en la vall d'Albaida, Salvador Jàfer, que a més, és quasi veí. Per què si no ho sabeu, Salvador Jàfer va nàixer al Ràfol de Salem. Un dels pobles de l'Ombria de Benicadell.

I quan he dit que Salvador Jàfer va vindre no fa massa anys, per ser més exactes el 2007, quan des del Col·lectiu El Gorg organitzaven una setmana cultural, i, jo els vaig proposar fer una lectura poètica. Aquell any del 2007 vam convidar els poetes de la Vall d'Albaida, Salvador Jàfer va vindre com a convidat d'honor i ens va llegir l'Oda a la Vall una vesprada del mes de juny quan el sol estava a punt d'amagar-se per la serralada, i els qui estàvem allí escoltàvem els versos i de reüll miràvem cap a ponent com un tot.

M'imagine, que tots coneixeu Salvador Jàfer, però per si encara hi ha algú que no ho sàpiga, uns versos del propi Salvador ens ho aclariran:

«Sóc fill de primavera. Els bessons m'engendraren.

Vaig nàixer quan la neu daurava les muntanyes

del meu Benicadell amb l'estel blau d'Aquàrius.

La Verge s'arborava en el llevant del cor.

Fou l'hivern poderós de l'any cinquanta-quatre.

La meua vall morisca, ibèrica i profunda

és un castell de llances. Em dic Salvador Jàfer,

sóc soldat de la lluna verdosa de l'estiu,

sóc l'estirp abolida d'Abû Ja‘far al Waqqaxî.

Parle el bell català que els meus senyors del nord,

fa segles, m'ensenyaren, i he oblidat l'alifat.»

i ara que ja sabem un poc els seus orígens. Farem quatre pinzellades més d'aquest rafolí que se'n va anar a estudiar a l'institut d'Albaida i d'allí a València, on es va llicenciar en Filologia Moderna, en especialitat en italià i francès, mentre en les hores lliures feia amistats i escrivia poemes.

El 1974 SalvadorJàfer és inclòs a l'antologia preparada per Amadeu Fabregat Carn Fresca. Poesia valenciana jove. Concretament, s'hi inclouen cinc poemes de Cròniques del sol de migjorn (1970-1972) i El foc m'esguarda (1972-1973), poemaris mai publicats de manera autònoma.

És a partir de llavors que comença a veure premiada la seua obra:

Finalista del Premi de Poesia «Vicent Andrés Estellés» de València (1973): L'esmorteïda estela de la platja.

Finalista del Premi de Poesia «Ausiàs Marc» de l'Ajuntament de Gandia (1974): El foc m'esguarda.

Englantina d'Or als Jocs Florals de l'Ajuntament de Barcelona (1982): Oda estranya a València.

Premi de la Crítica de Poesia «Ciutat de València» (1985): Els caçadors salvatges.

Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de Poesia (2002): El desert.

I aquesta nit, en Otos, tindrem l'honor i el privilegi de llegir alguns dels poemes dispersos uns, i altres introbables que acaben d'editar-se en l'obra titulada "Orquídia (1974-2018)".

Acompanyat d'una miqueta de música de la fantàstica parella, David Martínez a la trompeta i Luís Ramos al piano.

 

 

Jo, per la meua part, he triat el poema que dóna nom al poemari. 

ORQUÍDIA

Si floreixen orquídies te'n faré un ram sencer,

perquè pugues comprendre els seus perfums inhòspits.

Serva l'amor dels dies estrangers que ara passen

en mars de quietud! Exalta el teu valor

fins a espais de proesa, fes plenitud solar!

Així algun dia net serem mes purs i lliures.

ELS SONETS DE SERGI, DE CAN CARRASCA

Caminar

Camina't caminant, espai, a glops, a eixems.

Anar fent més camí, defora de les clastres.

I encara ser camí, enllà dels crisantems,

sabent que l'anar sent ens fa parells els astres

benconjugant amb fer en aquests temps postrems,

quan el fosc tot s'hi val que entonen els malastres

ni fa ni ens deixa fer als adalils d'ensems

i expliquen al randat del hui tots els desastres.

Ens ha tocat un món que potser no du enlloc,

on el mediocre creix del medre de l'engruna

i xafa qui ha semat, que encara és més badoc

si cap mercè li és dol i el divendres dejuna.

Llaor pel fadristern que el camí prenga a joc.

Lluny de recança i llast, cadúfol de Fortuna.

Amb aquest preciós sonet acaba Sonets de com la nit s'ama(r)ga de Sergi Gómez, del blog de Can Carrasca. De seguida que em vaig assabentar de la publicació li'n vaig encomanar un, no fora que se'm despistara com passa de vegades en alguns llibres que, pel que siga, no coincidisc amb ells i acabe per perdre'ls de vista.

No va ser fins el dia de nomenament com a cronista oficial d'Otos de l'amic Dani Alfonso, el 21 de desembre passat, on vam coincidir en l'acte que vaig poder tindre'l a les mans amb dedicatòria inclosa. Passades les festes de Nadal un dia que em vaig trobar amb Dani em comentava que què m'havia paregut el poemari, jo li vaig contestar que només l'havia fullejat per veure la maquetació i tot això, que la poesia me la llig a miquetes, que no és com una novel·la que quan comences te la lliges de principi a fi.

I el cas és que mentre el fullejava em vaig quedar en el darrer sonet. M'ha agradat aquest poema. L'he llegit unes quantes vegades: la primera va ser una lectura somera, ha sigut en les lectures posteriors quan he començat a treure-li suc. Potser no arribaré a clissar el que ens vol dir el poeta, però les imatges que mostra em resulten profundament inspiradores.

A tota aquella gent, que no lectors, que diuen que no lligen poesia perquè no l'entenen els diria que tan sols cal que comencen a llegir, per exemple aquest poemari, Sonets de com la nit s'ama(r)ga, lentament, molt lentament: «Camina't caminant, espai, a glops, a eixems».

Doncs, això...

MENTRE QUEDEN ELS TEUS POEMES, NO ET DIREM ADÉU

La goleta "Jack London"

Kwaidan

Des que va néixer va viure la guerra.
L'eterna guerra li donà renom.



Mort el seu dàimio, la casa assolada,
les collites cremades, Riki-Baka,
el samurai, rebutja altres senyors
i es retirà a una vila muntanyenca
on convisqué amb els pagesos i els monjos,
amb els poetes i els comerciants;
petita vila perduda del món.
Conservà sempre una gran dignitat, 
rebent arròs per protegir els vilans
de les ferotges urpes de la guerra.
De nit tenia amors amb l'esperit
del bosc, esglai dels pagesos, la dona
de gel; de dia llegia poemes,
i n'escriví qualcun de matusser
que no gosà penjar com altres feien
del centenari cirerer del pati.
Passaren anys: fins que s'acabà
la guerra eterna; passaren molts anys
i el cirerer es cobria de poemes
i flors obertes, fins aquell hivern
que començà a assecar-se. El samurai
va treure estora i espasa; vestit
de blanc, faixat de roig, pregà i seguí
perfectament el ritu, com calia.
El cirerer el recorda amb dues flors,
roja una, blanca l'altra, d'un miler. 



És una història que conten els vells
i que recullen monjos i roders,
mentre la dona del gel viu l'enyor.

Al nord la nit és curta.

Melmoth vol breu l'insomni

i emproa les mars fredes:

so de gebre als estais, 

so de plom a les veles. 

Amarat de tot el que va rodejar: viatges, lectures, cinema, Barcelona, Otos i qui sap quantes coses més. La setmana passada, dia 8 de març, Joan Antoni Martínez Schrem ens va deixar, però com bé diu el titular, mentre queden els teus poemes no et direm adéu.

RELATS DE PROXIMITAT

Divendres passat, 26 de maig, en ocasió de la presentació de la novel·la Terra de frontera de Vicent Sanxís en el convent del Corpus Christi, situat en el poble de Llutxent, els qui vam assistir vam tindre la sort de veure un acte molt especial com era una representació teatralitzada a partir del relat de l'autor, per part de l'actor Josep Valero de la Companyia de teatre CRIT, adobada amb una visita guiada a l'església del convent, que va acabar amb un sopar de germanor en l'espai incomparable del claustre del monestir. Una novel·la que, per als que encara no l'heu llegida, ens passeja per una gran part de la nostra geografia més propera i de vegades no massa coneguda, que Vicent coneix molt bé. Una vetllada magnifica amb una nit que, tot i fer fresqueta, no la vam patir gens al recer d'un dels corredors del mateix claustre.  

Però, sincerament aquest goig de vetllada tenia per a mi un puntet de recança, i pensareu, per què? Doncs, feia prop d'un any que havia conegut la noticia que Marc Gomar, veí de Beniatjar, havia guanyat el XXXVI Premi de poesia "25 d'abril" de la Vila de Benissa i en tot aquest temps no havia sabut res sobre aquesta qüestió, fins que a poc d'haver reservat per al sopar d'una nit que es preveia tan rodona,  me n'assabente que, el mateix divendres, a la mateixa hora, en Castelló de Rugat, es presentava el poemari La pedra i el foc, títol amb què havia guanyat Marc Gomar. Ai, i quina llàstima no tindre el poder de desdoblament per poder acudir a dos llocs a la vegada! Però, la veritat és que sempre hi ha eixides per a tot, encara que reconec que tant en presentacions de poesia, com en la compra i lectura diuen que l'afluència és molt minoritària, vaig trobar una persona que va anar per mi i em va aconseguir un poemari, amb una dedicatòria i tot. Moltíssimes gràcies i a veure si en una altra ocasió puc assistir sense que se m'amunteguen les activitats, de vegades impossible. 

ASTROLABIS        I       ASTROLLAVIS

els poetes        no         som       mapes;

EPICICLES                      DEFERENTS

som       brúixoles         sense        nord.

LONGITUDS           I            LAXITUDS

a                 diferència                d'estos,

TOPOETÒGRAFS            ESTRICTES

no       ens         cal       orientar       res,

GEÒGRAFS            MERAVELLOSOS

com           tampoc          accidentar-ho,

CONDUCTORS           ACCIDENTATS

però              també                trepanem

LLUMS  DE  FAR  DURS  EN   LA  NIT

a      escala      i       tenim       llegenda.