Havia acabat el primer capítol de Serem Atlàntida de Joan Benesiu i no tenia res a mà que fera les vegades de punt de llibre. Aleshores, el que sempre faig, de moment, per no doblar la pàgina, és treure la solapa del llibre, si en té, com és el cas, per que faça de marcador ja que el gruix llegit encara és poc. Tot seguit m'he alçat de la butaca, he obert un armari i he mirat entre les lleixes plenes a vessar. D'un d'ells, he pres un punt que sobreeixia amb extrem doblegat per culpa de l'espai tan ajustat, l'he mirat per veure que deia: Edicions 3i4 València. XXXIX Premis Octubre 2010. A sota escrit amb llapis per mi: diu Isabel Clara Simó que per saber si una novel·la és bona a més d'emocionar-te t'ha de fer pensar. Una frase preciosa que recorde haver llegit també en el pròleg que Heike van Lawick i Enric Sòria van escriure en la traducció que va fer de La metamorfosi de Frank Kafka de Bromera:
La
finalitat de la literatura, si en té cap, és commoure (no emocionar, ni
agradar, commoure o, potser, fascinar), i commoure dient la veritat, alguna
veritat que projecte una mica de llum sobre qui llegeix o, si més no, sobre qui
escriu.
Bé, he
dit més amunt que havia acabat el primer capítol de la novel·la de Benesiu,
però la lectura avança a bon ritme. Amb tot, de vegades em passa que, arribat a
un punt, torne a començar-la de nou. I això és el que he fet. I per què? Es
podria preguntar algú. Doncs, les primeres pàgines de qualsevol novel·la són
les que t'enganxen en la lectura, però també solen ser les que et presenten els
personatges, així com la trama que es desenvoluparà al llarg del relat. I, em
feia la impressió que no havia tret l'aigua clara i la lectura anava una
miqueta tèrbola. Ara bé, diria jo que el que m'havia passat és que darrerament
he pres el costum de llegir amb un llapis a la mà, i, a mesura que avança la
lectura, vaig subratllant tot el que em crida l'atenció: paraules desconegudes,
frases que em criden l'atenció, noms de personatges, de llocs, i, si s'escau,
el que em passe pel cap. De seguida que la lectura m'ho permet aprofite el
temps per buscar informació sobre el que acabe de llegir, que no és poca cosa.
Cadascú
té una manera de llegir. Jo practique dues classes de lectures: les que
necessiten atenció i concentració, i les que només demanen interès i hores de
lectura. Les primeres podríem dir que tenen plantejaments més filosòfics, fan pensar; els plantejaments de les segones
solen ser més simples, és a dir no aprofundeixen de la mateixa manera que les
primeres, encara que la trama t'absorbeix tant que no pots alçar-te de la
cadira fins que no arribes al final.
De
moment, en Serem Atlàntida el
narrador no se sap qui és, està en l'aeroport de València esperant un vol que
el portarà fins a Paris. També Mirko Bevilacqua està esperant enlairar-se en el
mateix vol. Resulta curiós comprovar com les persones abans d'apropar-nos a un
desconegut, en un principi, comencem per fer un gest imperceptible
d'assentiment amb el qual donem permís per què l'altre se'ns aprope, i puga
iniciar-se la comunicació. Si no hi ha l'assentiment per totes les parts
probablement aquesta comunicació no s'iniciarà. Ja veus en quina mena de
conversa escurcen el temps d'espera els dos personatges que casualment s'acaben
de trobar, asseguts a la mateixa taula mentre prenen un cafè. Una conversa que
s'ha interromput quan el narrador li fa saber que no fa molt acaba de passar
una parella de dones ben estranyes amb un gosset. Mirko ix corrent per veure si
encara les troba i es deixa oblidada la bossa que inclou la targeta
d'embarcament. L'avió s'enlairarà sense que aquest haja donat senyal de vida.
Tot i que, el narrador escorcolla entre les pertinences que li permetran anar
fins a l'hotel on tenia previst allotjar-se a Paris. I, a partir d'ací, comença
el periple de Serem Atlàntida, on acompanyem el narrador en un viatge
pels llocs més inversemblants de la nostra Europa.
Encara
no havia acabat el primer capítol que tenia la sensació de trepitjar un terreny
conegut. Sí, és veritat, el narrador, en el seu vagareig arriba a la gare
d'Austerlitz, alhora que recorda
l'escriptor W.S. Sebald, desaparegut fa uns pocs anys, en un accident de
transit. Un autor imprescindible dins de la narrativa dels darrers temps, que
va donar nom a la seua darrera novel·la editada després de mort. Una novel·la
impactant que no fa massa temps vaig llegir i que a hores d'ara em continua ressonant.
Però
bé, continuem amb Serem Atlàntida.
Mirko i Clara es coneixien de veure's a traves de la finestra, viuen en
edificis enfrontats. Un bon dia toquen a la porta de Mirko, qui en obrir es
troba que la veïna, Clara, li demana si es podrà quedar un parell d'hores amb
el gosset de la senyora que cuida. A partir d'ací comença l'estranya relació
que ha nascut entre aquesta parella que mai no es comunicaran per telèfon, ni
han pensat en escriure's una carta. Només es veuen quan casualment es troben
deambulant pels mateixos llocs. Però, si quan passeges per una ciutat mitjana
ja és ben difícil trobar-te amb una persona sense haver quedat, imagina com de
difícil pot ser trobar-te-la quan visites ciutats grans com Paris, o en
qualsevol aeroport viatjant d'un lloc a un altre. I per trobar-se, casualment,
dues persones així, haurien de coincidir tant en gustos, com en pensaments i
maneres de fer. I això significaria que l'un pensa en els gustos de l'altre per
poder coincidir en els mateixos llocs o perquè interiorment es busquen.
Però la
lectura avança. Mentrestant hem sabut la fosca història de la senyora croata
del gosset nascuda a la població de Buzdohanj que Clara cuida. Un poble en la
cruïlla entre Croàcia i Itàlia. Batejada i rebatejada entre uns i altres.
Després hem assistit a un viatge turístic a Prípiat, o es pot dir que a
l'horror?
Les
històries d'aquesta Atlàntida s'entrellacen les unes amb les altres sense
adonar-nos-en, imperceptiblement. Així, com i per què hem arribat a conèixer Liberlandia,
un país acabat de nàixer? Quin relat ens ha portat fins allí? Com les històries
de les mil i una nit? Arriba un moment en què el lector no sap ben bé d'on ha
sorgit la darrera història que acaba de llegir.
La
lectura avança, ara, ens trobem en la companyia d'alguns dels personatges,
juntament amb el narrador, que han quedat per emular un viatge a peu pel
meridià de Greenwich, semblant al que W. G. Sebald va fer a través dels comtat
de Suffolk, a l'est d'Anglaterra, però, encara no ha començat el viatge que
canvia d'acompanyants. En eixe moment, he interromput la lectura per anar a
buscar el mapa de França que tinc, plastificat, al calaix on guarde els mapes,
de passada l'he estès damunt de la taula per resseguir per quines poblacions
transcorre un dels relats i per on també passarem nosaltres d'ací a no-res. És
pràctic perquè pots veure a grosso modo la ruta a seguir abans de treure un
mapa més detallat de França que sempre portem o més modernament el GPS si tenim cobertura.
De Luz-Saint-Sauveur em ve al cap la casa on es vam allotjar que semblava haver estat construïda en la mateix època en que era visitada per l'alta societat i l'aristocràcia entre l'emperadriu Eugenia de Montijo o la duquessa d'Angulema per les seues aigües termals.
De Luz-Saint-Sauveur em ve al cap la casa on es vam allotjar que semblava haver estat construïda en la mateix època en que era visitada per l'alta societat i l'aristocràcia entre l'emperadriu Eugenia de Montijo o la duquessa d'Angulema per les seues aigües termals.
No crec
que es desviem fins a Ayrens, on diu el narrador que queda el paral·lel 45º, i
on coincideix en un punt que està marcat amb el meridià de Paris, però quan
passem per Saint-Fluor, a només una hora de distància, faré una pensada a
aquest capítol de la novel·la de Benesiu. El nostre viatge d'enguany anirà un
miqueta més amunt fins a Bourges, això significa que tocaré una miqueta el
meridià. Intentaré seguir-lo uns metres, i mirar d'entendre el significat
d'estar xafant una línia imaginaria. Amb tot, també voldria parar en
Clermont-Ferrand, ni que siga un moment per tornar a veure la catedral,
construïda amb la pedra volcànica dels voltants. Vaig descobrir aquesta ciutat
gràcies a un article del setmanari del Temps de fa un grapat d'anys, parlaven
d'Anne Courtillé, una historiadora de l'art i escriptora que va novel·lar
moltes històries relacionades amb l'edat mitjana. Va ser una llàstima que ningú
s'interessara en traduir-ne cap, així que vaig haver de comprar-les en la
llengua original.
Em
falta poc per acabar Serem Atlàntida
i la referència a escriptors, filòsofs i títols de llibres cada vegada
s'eixampla més. Hi ha autors que en els seus llibres afegeixen un índex al
final del llibre. Aquest, no és el cas. A qui interesse les obres i els autors
que van eixint al llarg del text que se'ls anote si és que vol saber més. Un
dels que m'he anotat per exemple és El
meridià de Paris. Assaig a través d'una línia imaginaria de Lluís Calvo, un
autor que vaig descobrir fa uns anys quan Sam Abrams el va incloure dins del
poemari Imparables. Temps després el
vaig resseguir en la pàgina web que tenia fins que se'm va perdre. Ara, li
hauré de donar les gràcies a l'autor per la referència que n'ha fet en Serem Atlàntida. Amb tot la cosa no
queda ací, tinc un altre títol anotat, Viatge al voltant de la meua cambra de Xavier de Maistre, dins Breviaris una
col·lecció que editava la Universitat de València, el tinc en casa de fa molt
de temps, i encara no he llegit, potser és el moment de treure'l de l'armari.
Bé,
encarant el final de Serem Atlàntida
trobem els nostres protagonistes en Paris resseguint alguns dels punts que el
meridià travessa dins de la capital fins arribar al punt exacte. Mentre
recorren bulevards i carrers acaben entrant en una llibreria de vell a remenar
llibres, casualment ensopeguen amb la coneguda guia de viatges, Bradshaw, on es
pot comprovar la situació política que hi havia fa més de cents anys en
l'imperi austrohongarès. Per acabar
recalant en Triestre:
Triestre
se'ns apareixia com una verdadera cruïlla entre fronteres, un dreiländereck o tripunt on entraven en
contacte el límit oriental dels pobles llatins, el límit occidental dels pobles
eslaus i el límit meridional dels pobles germànics.
Aleshores,
ens endinsem en una multiplicitat d'històries entre les quals Mirko i Clara es
trobaran al bell mig, i el nostre narrador se n'aparta per tornar-se'n cap a
València.
