divendres, 30 de setembre del 2016

EL TRADUCTOR


Em sap greu reconèixer que des que he començat la lectura d’aquest nou llibre, allò que creia mort i enterrat a tornat a sorgir. Encara no havia començat a llegir les primeres ratlles que en compte d’imaginar-me la figura i la veu amable de l’autor-narrador explicant i dictant des de la seua talaia, se m’ha anat afigurant la figura de qui és el traductor, i, així que vaig llegint, també emergeix la seua veu inconfusible. Com és possible que això puga passar? És que, potser, té més força la veu del traductor que la del propi autor-narrador? El cas és que, això, m’esdevé mentre intente gaudir de la lectura; aleshores, s’apodera de mi un desfici que no puc controlar, que va omplint-me d’una hostilitat que procure allunyar, però que no em deixa gaudir de la lectura amb la tranquil·litat i la concentració que deuria. De fet, he pensat si no deuria de bandejar-la, deixar-la, tornar-la a la lleixa d’on l’he treta. 

Fa temps que vaig comprar aquest llibre, el volia haver llegit, però no ho he fet, i ara sé el perquè; inconscientment, anava posposant-la. Això m’ha fet reflexionar i comprendre que va ser un episodi mal tancat, girar d’esquena tot el que té a veure amb aquest seu nom: llibres, articles, traduccions, van anar a parar, al lloc més apartat de la biblioteca, per no veure’ls; i també, ho reconec, vaig obviar el seu nom quan, inesperadament, me’l topetava de nassos en qualsevol lloc. Va ser un dia memorable, bonic encontre, aquell en què ens vam trobar, el vaig celebrar secretament durant molt de temps, i des d’aleshores seguia els seus escrits fins que es van anar espaiant i es van interrompre. Quan de temps sense saber res d'ell!. Quan de temps sense tornar-nos a trobar, casualment, en qualsevol dels actes als quals assistirem!, potser haguera sigut el millor que ens haguera pogut passar, no ho puc saber, només són suposicions meues, sense fonamentació. Això queda per l’atzar, i aquest no ha tingut ganes d'entrar en el joc. 

No diré el seu nom perquè no en quede constància en el paper. No vull veure’l escrit, i haver-lo de llegir cada vegada que puga llegir aquestes ratlles que vaig escrivint. Tampoc l’obra i l’autor que he començat a llegir; car, tant un com l’altre en són inseparables. I, sí, reconec el meu ressentiment contra el traductor i una rancúnia que ha anat creixent i que intente treure’m del damunt. Tot i que, potser, ell no en siga conscient de tot plegat. Més d’una vegada m’he preguntat com hem pogut arribar a aquesta situació. He fet o dit alguna cosa que el molestara? Res no puc fer al respecte. No puc; bé, no sé si puc, o no sé si dec: telefonar-li, per parlar i aclarir tots els malentesos que s’han generat?. No. No ho faré. No. Per telèfon, no. Si de cas, cara a cara, mirant-nos mentre parlàvem. Però bé, la qüestió és que hem deixat les coses així: sense resoldre. Segurament, pensaria si hi ha alguna cosa per resoldre. Ell sabrà, quan no m’ha dit ni paraula en tot aquest temps. I, mentrestant, he esperat en va un comentari seu, que, ja sé que, després de tant de temps, no arribarà.  

I ara, després d’haver aclarit alguns detalls d’això nostre, em dispose a continuar la lectura d’aquest llibre que un dia se li va ocórrer traduir, i que jo, ara, he començat a llegir.


 

dimecres, 21 de setembre del 2016

EL QUE QUEDA D'UN VIATGE: EL QUE ENS ENAMORA

De vegades el que queda d'un viatge no és el que esperaves i havies previst visitar, sinó allò que, casualment, t'has trobat; la resta del viatge durarà menys del que t'imagines, en poc de temps s'haurà extingit com aquella boira que molt sovint apareix en la crestallera de les serralades en pondre's el sol i al matí no en queda ni rastre.


Segurament aquesta fotografia no vos diga res, la vaig fer per casualitat, però, coses que passen, quan més la mire més m'agrada. Ja es veu que, és només el que queda d'una casa: un tros de façana, la porta d'entrada, la cantonera feta de carreus, al darrere, terra campa i al fons un cel blau, blavíssim, que sembla destacar més amb els pocs núvols que apareixen. 

Els carrers del poble eren deserts, només el fotògraf es va atrevir a fer una passejada en aqueixes hores de ple migdia. Una fotografia com aquesta ben bé pot quedar en l'anonimat perquè a ningú li interesse aquesta casa en runes, però al cap d'uns minuts de passeig vaig descobrir quin havia estat el personatge que dècades enrere també havia passejat per mateixos carrers: Leonor Izquierdo, la musa d'Antonio Machado nascuda en aquelles terres i concretament en aquell poble,  Almenar de Soria.


CXII 


Soñé que tú me llevabas
por una blanca vereda,
en medio del campo verde,
hacia el azul de las sierras,
hacia los montes azules,
una mañana serena.

  Sentí tu mano en la mía,
tu mano de compañera,
tu voz de niña en mi oído
como una campana nueva,
como una campana virgen
de un alba de primavera.

¡Eran tu voz y tu mano,
en sueños, tan verdaderas!...

Vive, esperanza, ¡quién sabe
lo que se traga la tierra!.

Campos de Castilla 

Amb el permís de Internet

diumenge, 4 de setembre del 2016

I EN CADA NOU ANIVERSARI, UN ESTELLÉS RENOVELLAT EM TORNA A COMMOURE

 

Hui, 4 de setembre, en aquest dia tan assenyalat al nostre calendari, no puc deixar passar l'ocasió per tornar a alguns poemes de Vicent Andrés Estellés. Per això, a banda de la Festa Estellés que es va celebrant tot al llarg del País, que enguany arriba ja a la setena edició, des d'ací la meua xicoteta contribució al nostre gran poeta de Burjassot,

 

 Ora marítima 

 

II

... tu per intimum iecur
prolata conde, namque fulcit haec fides
petita longe et eruta ex an(c) tribus. 


Aquestes nits, ran de la mar, a casa,
m'agrada molt evocar certs indrets,
llocs on vaig ser estranyament feliç, 
caus i forats, i riberes extenses,
badies, ports, arribades de rius,
el naixement i acabament dels dies, 
sempre distints i sempre fascinants.
Deixe passar les hores com navilis,
endevinant, perdudes dins la fosca, 
terres que vaig remotament conèixer
el breu regal impensat d'unes illes. 

Prèviament, he sopat, sobri com sempre, 
alguns caragols amb un suquet picant,
o també allò que hom diu un all i pebre
en aquell punt on és Sucronense
- lloc que serà molt debatut: al temps-,
que consisteix en cert adob d'anguiles
i pebre i all, com declara el seu nom:
el seu suc és com d'aigualida argila.

Ho arruixe bé amb ampolles de vi,
i mulle molts en grans pessics de pa.
Després d'això, que em deixa atarantat,
o bé embriac, segons les circumstàncies,
em trauen un parell de molls torrats
- respecte molt l'opinió d'en Pla
i deixe els molls sense suc de llimó-
i bé agraeix el paladar, coent,
aquesta carn, que és mar pura i estricta.

Vaig pessigant, com aquell que no ho fa,
d'un plateret, les olives trencades:
s'adiuen bé amb l'argument central;
o bé pebrots i cebes en vinagre,
que és un delit cruixidor de les dents.

Descanse un poc, una pausa de vi,
per fer camí de navegable amplària
al que he menjat, perquè es trobe de gust,
sense estranyar cap element o cosa.

Torne, després, i ara menge unes carns,
torrades sí, més no massa: que estiguen
regalimants d'alguna sang encara.

He viatjat moltíssim, com tu saps;
molt he aprés, anant amunt i avall.
Crec, sobretot, que he aprés a menjar,
no a menjar molt, tampoc d'açò o allò:
com hi ha un moment que aprens el gust del llit,
no per dormir, per fruir d'una dona,
he aprés jo el gust bell de la taula,
el complagut saber ésser a taula,
distretament i sense pressa mai.

Açò que et dic no ho dirà ningú mai.

Hom cercarà, entre les meues síl·labes,
algun pretext per a alguna polèmica,
allò omès, conjecturant principis,
o allò que he dit i no ho veuen prou clar.

Mes, tot això, sols són banalitats.

El meu secret, de què et fas confident,
és aquest gust general per la vida.

Aquest ha estat, t'ho jure, i no cap altre,
el meu motiu, el meu mòbil secretíssim
del meu anar i venir per les mars.

M'han enriquit, m'han fet la vida clara
i li han donat, darrerament, sentit.


Manual de conformitats. Obra completa 3. Ed. 3i4. 1980