Tal dia farà... tretze anys.

El mes de juny de 2010 vaig obrir un blog que vaig batejar amb el nom De la Vall d’Albaida estant. Aleshores semblava una aventura que no sabia fins quan duraria. Enguany, aquesta aventura compleix tretze anys. Durant tots aquests anys he procurat parlar de moltes coses, tot i que el motiu que em va empènyer a obrir el blog, en un primer moment, era el de divulgar la poesia. I, la veritat és que així va ser en un principi. Hi ha hagut poesia personal i aliena —més aliena que personal—, més endavant comentaris de llibres, anècdotes viatgeres, llibres, pensaments que em passaven pel cap. Per acabar, incloent una miqueta de tot. També ha hagut moments de desídia d’escriure, de peresa, d’abandonar-ho, encara que he procurat vèncer-la. En aquests tretze anys sembla que els blogs han decaigut. Personalment, a mi m’agraden els blogs. Potser és veritat que ja no es visiten tant com fa uns anys, però, per a mi ha sigut una finestra oberta al món. Gràcies a tots els qui l’heu visitat, a tots els qui heu fet algun comentari. Gràcies. Moltes gràcies. Espere continuar com fins ara. Tinc ganes de continuar donant la tabarra a qualsevol que passe per aquest lloc. 

Mentrestant...

 

Dia de festa

l’alegria no neix preparada.

fa temps, tant i tan poc, vam plantar un mango. va créixer. va necessitar poda. necessita sol. ja ha fet mangos, ja fa criatures a les branques, a vegades, moltes. aquesta primavera, una parella de tords hi ha fet niu. un dia de ventada va aparèixer un ou petit blau amb taquetes que ben bé podia haver caigut d’allí. no ho sé. el niu, com aquell de la col·lecció més bonica que havia vist, va persistir. un dia d’aquells dies, vam sentir uns piulets. ¿eren les cries? curiosa, vaig pujar, vaig pujar, vaig pujar fins a arribar a les branquetes i així i tot només la punta d’un bec. minúscul.

vaig baixar vaig tornar amb la màquina de fer retrats vaig allargar els braços vaig fotografiar a cegues. i aleshores vam poder veure la seva bellesa que està i està per arribar.

 

a pe. a peu. veronika paulics. traducció de joan navarro. Pruna llibres, 2018

ANIVERSARI, ANIVERSARI!

L'any passat el blog complia deu anys. Sí, 10 anys. Ho sabia, però arribat el dia i amb tantes coses al cap com tenia se'm va oblidar per complet. Me'n vaig recordar cap a finals d'estiu i vaig pensar que ja no valia la pena dir res, però enguany, abans que se me'n passe felicite el blog i els lectors que de tant en tant em visiten per aquestos deu anys amb totes les entrades que hi ha publicades que, ara i adés, em fan memòria de les moltes entrades que ha anat publicant al llarg de tots aquests anys.

Digueu-me despistada. Sí. Ho tenia en el cap, però el mes de juny no sé que té que porta molt de moviment i ho vaig oblidar. I sí, l'any passat el blog complia 10 ANYS. I enguany el blog compleix 11 ANYS. CAPICUA. 

Passa un any i dos i quinze...

tan lleument

escampats.

Passen totes les idees

i els afanys

dels homes.

Ai!, sense adonar-nos-en, com

passa el temps,

la vida...

Aquells nins i l’arbre petit

ja són grans,

ja són lluny

de la branca antiga i ferma

que els donà

la saba.

Què hi ha d’etern al món, la terra...

l’amor que ens

donarà

la bagassa, quan es despulle

de salms?

Dubte...però tinc por del temps

passat, de l’infinit que se m’acosta,

de veure

ara com

des del llindar del pecat, un

fariseu

intenta

occir-me amb la primera pedra.

 

Carmelina Sánchez-Cutillas. Un món rebel. Dins l’Obra completa. Volum 1. Poesia. Col·lecció Textos Valencians. Acadèmia Valenciana de la Llengua. 2021

 

 

UNA, DOS I TRES... BFFFF... I PENSE EN UN DESIG

 

Per aquestes dates, més o menys, fa els anys que vaig començar en aquest blog una finestra a l'exterior, d'això ja fa uns quants anys, sis per a ser més exactes. I com pot ser això? M'he preguntat hui, mentre els anava comptant, perquè no m'ho acabava de creure. Tants anys han passat? Doncs, si. Tots eixos anys. I juntament amb aquest aniversari blogaire també aquest mes he fet anys, seixanta-tres anys, uauuuu... això ja són paraules majors. Enguany per alguna estranya raó no he tingut ganes de fer-me pastís com he fet sempre des que recorde i he pensat que potser això és un mal símptoma que hauria de fer-me veure pel metge. No un metge qualsevol, sinó algun metge especialista en malalties de falta de gana de pastissos. 

 

 

Un conte per al meu aniversari

No m’agrada el blau, tot i que el cel és blau, sobretot després d’una tramuntanada en què l’atmosfera ha quedat neta i transparent.  

Castellò de Rugat-gener 2012

El mar també és blau, en especial quan es compara aquesta mar Mediterrània, tant a la vora, amb la immensitat dels oceans.  

Sardenya-juny 2012

 El rosa tampoc m’agrada, tot i que és el color en què es significa el càncer de mama. També són rosa les roses que dóna el roser del jardí que s’ha assilvestrat després de deixar créixer els refillols que brotaven al peu mateix de l’empelt mare. 

unes roses, flors d'aquest color

En canvi, em trobe envoltada de color lila, violeta, com la carxofa que encapçala el meu bloc,  i m’agrada aquest color. Acabe de complir un any. El meu primer aniversari. Les enquestes sobre els blocs no auguren llarga vida per als blocs, això no se sap mai. Però el que si que és ben cert, és que l’experiència que es viu, com totes les coses no deixa indiferent al que l’experimenta. Forma part per sempre del bagatge personal intransferible. 

font de Baix-Otos-juliol 2012

 

Fa uns mesos vaig escoltar d’Almudena Francès, una contacontes de primera,  un conte que se’m quedar gravat, narra la història de dos rius, un de rosa i un altre de blau que es van enamorar i només van poder ser feliços quan en van ajuntar tots dos al mar.