divendres, 20 de maig del 2022

DE NOU, IGNOT. UNA RELECTURA


Estic acabant de rellegir Ignot, la novel·la de Manuel Baixauli. A pocs fulls d’acabar he hagut d’aturar la lectura, malgrat que em delia de rellegir el final. El motiu de l’aturada és que el meu cap estava capficat buscant uns papers que no trobe. Fa no res que els tenia a les mans i sense saber com, ara no els trobe. La veritat és que els necessite perquè he acabat de redactar un text per al llibre de festes del poble i volia fer-los unes fotografies. Després de buscar per tots els racons he decidit seguir un mètode que diuen que va bé, això és canviar l’anell de mà. Ho he fet i de moment no ha fet efecte. Finalment, com que duia un anell en cada mà no sabia si el mètode funcionaria i he acabat per llevar-me els dos i deixar-los damunt del lavabo del bany que és un indret molt visitat i serà una manera de recordar contínuament que he de recordar on vaig deixar els papers. En aquest estat de nerviosisme em resultava impossible prosseguir els darrers fulls de la novel·la. Estava enrabiada, no solament són aquests papers que no trobe, fa no res he estat buscant uns altres papers i tampoc els he trobat, són tan prims i tan poca cosa que si per un casual els he deixat entre un llibre i un altre ja se sap el que pot haver passat, que no els veig, encara que mire i torne a mirar per totes les lleixes. I el cas és que eixos documents fa no res que els vaig traslladar de la casa d’Aiora que anem buidant a la que vivim actualment. Pense en aquests fulls i se’m presenten al lloc on els tenia guardats en l’altra casa, estic escrivint açò i els estic veient, però no guarde memòria d’on els he pogut deixar ara. Tants anys veien una cosa en un lloc i de colp i volta he de retindre en la retina les noves ubicacions de tot el que vaig traslladant a poc a poc. Finalment, he decidit deturar la recerca i acabar els darrers fulls d’Ignot. Però Ignot és una aventura on pots trobar infinitat de coses. Per cert, el motiu de la relectura és que m’he inscrit en un dels club de lectura virtuals que el servei de Biblioteques de Barcelona ha engegat relacionat amb el nou programa del canal 33, El retorn de les lluernes, sobre literatura, pensament i societat. Molts títols per llegir. Jo m’he inscrit en alguns, entre els quals Ignot.

Hui, de dinar faig un guisat amb bacallar, faves, carxofes, safanòria, pèsols i alguna creïlla. Comence per daurar un all i uns trossos de pebre verd, a continuació aboque la ceba i la tomaca i quan ja està ben sofregit vaig abocant tot el contingut de verdura per ordre fins que pose un poc d’aigua per a que vaja coent-se. I, mentre va fent-se el dinar, lentament, intercale la lectura dels darrers fulls d’Ignot, i ací és on m’he fixat en un personatge ben curiós, Aureli, ell, està de pas com tots, però passa el temps entre els passadissos del soterrani d’un edifici on va arribar fa un temps. Ací ell fa d’arxiver. Un xicot resabut, un setciències, una rata de biblioteca. Però bé, encara que siga l’arxiver i sap on està tot, ací no hi ha res classificat. No val la pena posar-s’hi. L’únic que sap com funciona aquest maremàgnum és Aureli, li ha dit un altre personatge. Ves a saber com s’orienta. Deu tindre el seu propi mètode que no diu a ningú. Passa tantes hores per aquests passadissos. Sí, ben pensat, he dit dins meu, en una casa cadascú sap on deixa les coses, però intentar encabir en poc de temps tota un vida és bastant complicat, i això que la meitat de les coses es quedaran en la pròpia casa i l’altra meitat aniran a la brossa. Significa això que només he d’ordenar una quarta part. I sobre ser així, ves a saber on he col·locat aquests fulls. No sé que com quedarà açò de l’anell.

Al rellotge del campanar toquen les dues del migdia. De moment, apague el foc, i interromp la lectura d’Ignot. Cal que passege una miqueta a la Pruna. Des d’aquest matí que no ha eixit a fer les seues necessitats. Capell i ulleres de sol com a protecció per a resguardar-se dels rajos ultraviolats d’aquests dies. La natura després de les pluges dels darrers mesos ha esclatat amb tota la seua força. Ara mateix, el groc és el color que més abunda amb clapes de color malva entre les que destaca la corriola. Em fixe en el raïmet de pastor que ja se’n puja per a florir. El raïmet és una planta senzilla que passa desapercebuda fins que floreix. Aleshores, sense saber com te’n pots trobar en els llocs més impensats formant tapissos. La veritat és que la Pruna no tenia intenció d’eixir i més quan soc jo qui la trau a passejar. És molt major, la calor l’abofega, tot i que la calorada que anuncien encara no ens ha arribat. M’ha tocat arrossegar-la fins la cantonada i de seguida ha girat cua per tornar-se’n cap a casa. 

 


divendres, 13 de maig del 2022

Maria Ibars i Ibars & Ina Martí

Una gran poeta, Maria Ibars i Ibars i una gran cantant, Ina Martí. Gràcies a totes dues, una per compondre aquests versos tan bonics i a Ina Martí per donar-los veu. 

 


 

dimarts, 3 de maig del 2022

De la finestra estant: mirar, veure, somiar

 


Trec el cap per la finestra. Un altre dia plovent, sense a penes poder eixir de casa. M'agrada veure ploure, i m'agrada molt més passejar sota la pluja mentre escolte l'aigua colpejant el paraigües, encara que quan arribe a casa m’haja de canviar de dalt a baix. Aquest matí, com faig cada dia, he tret el cap per la finestra i he mirat el paisatge, el de lluny i el de més a prop. És primavera. Una primavera preciosa com des de fa anys no tenim, gràcies a la pluja. La vista de més a prop no és massa afalagadora, però no hi ha altra cosa i cal conformar-se amb el que hi ha. Un solar abandonat on creixen tota classe de vegetals que donaria per a un treball botànic. Altres anys el solar era això, un solar, una respectable extensió verda on creix de tot en abundància, enguany, cal compartir-lo amb tot de muntanyes d’enderrocs que des del novembre passat van abocant de les obres d’un dels carrers del poble. Obres que amb la pluja no avancen. Fins quan els tindrem? I com faran per a endur-se’ls? Buf!, millor no fer-se tants preguntats. Pobres veïns, pense cada dia que passe per davant de les obres, sembla l’obra de la seu. El que no sé és com encara no se’ls han revoltat. Però bé, deixem-ho estar. Així i tot, el tros que queda ha anat omplint-se de vegetació com tots els anys. Vegetació que, per altra banda, enguany, està més esponerosa que mai. Fa goig de mirar i d’ací no res s’omplirà de flors de multitud de colors, fins que les calorades les socarren. Des que mire per la finestra, tinc al costat un llibre que m’acompanya des de fa uns quants anys, es titula La vegetación y el paisaje en tierras valencianas de Manuel Costa. No recorde com el vaig aconseguir. Si el vaig comprar o me’l va regalar algú. El llibre ja té uns quants anys. Editat l’any 1999. Potser n’hi haja de millors, però a mi aquest llibre em treu de molts compromisos. El consulte quan no sé el nom d’una planta i també quan necessite una explicació del perquè creix això o allò en llocs inversemblants. Ja sé que hi ha més mitjans i més llibres on poder consultar els noms de plantes, però el que a mi m’interessa són els noms de les plantes que ixen en aquests llocs, de vegades solars, altres vores de camins, de carreteres. I mentrestant mire per la finestra i veig, un dia de pluja, un verd fresc, pulcre; un dia de sol, un verd net, llustrós; un dia de vent una mar escumosa, embravida, que mou l’onatge a totes bandes i ja no pense en res més. La  imaginació pren volada.

 


 


 

La vegetación nitrófila

Se entiende por vegetación nitrófila aquella que se desarrolla en lugares con gran aporte de materia orgánica por acción del hombre o de los animales, tales como estercoleros, reposaderos de ganado, alrededores de las habitaciones humanas, bordes de caminos y de carreteras, etc. También se llama vegetación ruderal, palabra que tiene su origen en el latín ruderis, que significa suciedad. La causa del establecimiento de una flora y vegetación particulares en estos enclaves es la acumulación de nitrógeno y otras substancias en el suelo procedentes de detritus dejados por el hombre y los animales como son basuras y excrementos. [...] las comunidades nitrófilas inicialmente y antes de la acción nitrificadora del hombre estaban acantonades en las riberas de los ríos, donde de manera natural se acumula materia orgánica sin intervención del hombre. También estaban en los lugares frecuentados por pájaros y mamíferos, como madrigueras, senderos, etc. La acción del hombre y de los animales domésticos ha hecho que actualmente se hayan extendido de tal modo que llega a ser preocupante, a pesar de ser formaciones vegetales poco apreciadas por los ciudadanos.