Estic acabant de rellegir Ignot, la novel·la de Manuel Baixauli. A pocs fulls d’acabar he hagut d’aturar la lectura, malgrat que em delia de rellegir el final. El motiu de l’aturada és que el meu cap estava capficat buscant uns papers que no trobe. Fa no res que els tenia a les mans i sense saber com, ara no els trobe. La veritat és que els necessite perquè he acabat de redactar un text per al llibre de festes del poble i volia fer-los unes fotografies. Després de buscar per tots els racons he decidit seguir un mètode que diuen que va bé, això és canviar l’anell de mà. Ho he fet i de moment no ha fet efecte. Finalment, com que duia un anell en cada mà no sabia si el mètode funcionaria i he acabat per llevar-me els dos i deixar-los damunt del lavabo del bany que és un indret molt visitat i serà una manera de recordar contínuament que he de recordar on vaig deixar els papers. En aquest estat de nerviosisme em resultava impossible prosseguir els darrers fulls de la novel·la. Estava enrabiada, no solament són aquests papers que no trobe, fa no res he estat buscant uns altres papers i tampoc els he trobat, són tan prims i tan poca cosa que si per un casual els he deixat entre un llibre i un altre ja se sap el que pot haver passat, que no els veig, encara que mire i torne a mirar per totes les lleixes. I el cas és que eixos documents fa no res que els vaig traslladar de la casa d’Aiora que anem buidant a la que vivim actualment. Pense en aquests fulls i se’m presenten al lloc on els tenia guardats en l’altra casa, estic escrivint açò i els estic veient, però no guarde memòria d’on els he pogut deixar ara. Tants anys veien una cosa en un lloc i de colp i volta he de retindre en la retina les noves ubicacions de tot el que vaig traslladant a poc a poc. Finalment, he decidit deturar la recerca i acabar els darrers fulls d’Ignot. Però Ignot és una aventura on pots trobar infinitat de coses. Per cert, el motiu de la relectura és que m’he inscrit en un dels club de lectura virtuals que el servei de Biblioteques de Barcelona ha engegat relacionat amb el nou programa del canal 33, El retorn de les lluernes, sobre literatura, pensament i societat. Molts títols per llegir. Jo m’he inscrit en alguns, entre els quals Ignot.
Hui, de dinar faig un guisat amb bacallar, faves, carxofes, safanòria, pèsols i alguna creïlla. Comence per daurar un all i uns trossos de pebre verd, a continuació aboque la ceba i la tomaca i quan ja està ben sofregit vaig abocant tot el contingut de verdura per ordre fins que pose un poc d’aigua per a que vaja coent-se. I, mentre va fent-se el dinar, lentament, intercale la lectura dels darrers fulls d’Ignot, i ací és on m’he fixat en un personatge ben curiós, Aureli, ell, està de pas com tots, però passa el temps entre els passadissos del soterrani d’un edifici on va arribar fa un temps. Ací ell fa d’arxiver. Un xicot resabut, un setciències, una rata de biblioteca. Però bé, encara que siga l’arxiver i sap on està tot, ací no hi ha res classificat. No val la pena posar-s’hi. L’únic que sap com funciona aquest maremàgnum és Aureli, li ha dit un altre personatge. Ves a saber com s’orienta. Deu tindre el seu propi mètode que no diu a ningú. Passa tantes hores per aquests passadissos. Sí, ben pensat, he dit dins meu, en una casa cadascú sap on deixa les coses, però intentar encabir en poc de temps tota un vida és bastant complicat, i això que la meitat de les coses es quedaran en la pròpia casa i l’altra meitat aniran a la brossa. Significa això que només he d’ordenar una quarta part. I sobre ser així, ves a saber on he col·locat aquests fulls. No sé que com quedarà açò de l’anell.
Al rellotge del campanar toquen les dues del migdia. De moment, apague el foc, i interromp la lectura d’Ignot. Cal que passege una miqueta a la Pruna. Des d’aquest matí que no ha eixit a fer les seues necessitats. Capell i ulleres de sol com a protecció per a resguardar-se dels rajos ultraviolats d’aquests dies. La natura després de les pluges dels darrers mesos ha esclatat amb tota la seua força. Ara mateix, el groc és el color que més abunda amb clapes de color malva entre les que destaca la corriola. Em fixe en el raïmet de pastor que ja se’n puja per a florir. El raïmet és una planta senzilla que passa desapercebuda fins que floreix. Aleshores, sense saber com te’n pots trobar en els llocs més impensats formant tapissos. La veritat és que la Pruna no tenia intenció d’eixir i més quan soc jo qui la trau a passejar. És molt major, la calor l’abofega, tot i que la calorada que anuncien encara no ens ha arribat. M’ha tocat arrossegar-la fins la cantonada i de seguida ha girat cua per tornar-se’n cap a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada