Un matí de divendres, de fa unes quantes setmanes, vaig trobar-me pels
carrers de Castelló de Rugat, Rosa Maria. Realment sé molt poc d'ella i del
marit, Pep, però com que portem molt de temps coincidint en moltes activitats,
vam començar saludant-nos i hem acabat per fer llargues converses cada vegada
que ens trobem que, qui sap, com acabaran. Doncs, passa que, em va comentar que
aquella vesprada hi havia, en la Casa de la Cultura, un recital de poesia amb dos
poetes: Mercè Claramunt i Ramon Guillem. Vaja!, vaig pensar, això no m'ho puc
perdre. A l'hora orada, les huit en punt, entràvem en la Sala Concepción Arenal, unes antigues escoles, reconvertides en un espai multicultural que
reuneix a més de la biblioteca, unes quantes sales reservades per a múltiples
activitats.
A Ramon Guillem, jo ja el coneixia, per alguna altra presentació i per
l'abundant obra publicada. En canvi, Mercè Claramunt era una desconeguda que, tot
s'ha de dir, ens va deixar impressionats al poc públic que vam assistir. Però, això
poc importa, ja que els qui estàvem vam gaudir de valent escoltant els poemes que ens van anar llegint.
Sembla que Ramon Guillem i Mercè Claramunt han fet parella
artística en algunes presentacions i pel que sembla en vindran més. Sincerament, el maridatge funciona com no
vos podeu imaginar.
La sorpresa va ser quan els darrer més de juny, Mercè Claramunt va ser una de les guanyadores dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians del 2018 en aquest poemari.
2
Esdevinc temps i done temps al temps
com un onatge continu i latent.
I torne ara caminada serena
per espai nus, com del res al no-res.
Esdevinc aire, a ple aire m'enlaire
goig no sotmès, sortós polsim al vent.
I en sóc des d'ara drecera a cel obert.
Remunte vol, com de l'alt al més alt.
Esdevinc arbre, arbrissó de
l'arbreda
gaire ombrejada pel fullam generós.
I em sent des d'ara, rierol cap al mar
Nu que navega més enllà d'horitzons.
Em sé bri d'herba, esdevinc i no sóc
sendera arrecerada, glaçat el cor,
que el raig de sol
simplement
em fon.
OFFERTORIUM
Sol, amagat al racó
més recondit de la casa,
de la torre distant has sentit
la veu sobtada d'una campana,
un batec orb
que amb les pluges carina,
com un martelleig esberlant
els ossos de la nit.
I has alçat els ulls
d'aquell aiguafort que la vida
en el llibre explicava: la fulla
en l'aigua, l'empremta d'un llavi,
tot herba, en la pell,
les muralles caigudes, els canons,
pel rovell, en silenci,
versos
d'una terra indefensa.
Amic de l'esquerda en el sol,
de la neu inútil, del camins
ofegats en la brolla àvida
i de les sobralles del voltor,
per tu és aquest buit finíssim,
aquesta marjal insalubre,
aquesta humitat que traspuen
les caves fondes on l'ànima
s'emmagatzema.
Sense tu, sense la teua platja
on, recercant, acoten les barques,
¿quin sentit tindrien tantes paraules?
Potser només
el del sabó esmunyint-se.
Primera edició: Barcelona, ed. 62, abril de 1993.
