Només havíem coincidit una vegada Ramon Guillem i jo, això va ser l'abril de 2018 a Castelló de Rugat acompanyant la poeta Mercè Claramunt amb qui feia parella poètica per a presentar els poemaris de tots dos. El de Ramon Guillem, Terra d'aigua, reeditat pel Petit Editor que havia guanyat anys enrere el 1992 el XXX Premi de poesia Ausiàs March i, el 1994 el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i el de la Crítica Serra d'Or. I el de Mercè Claramunt, Insomne vida sonora, a qui li concedirien el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.
Fins llavors només l'havia vist amb fotografia i havia sabut alguna cosa sobre les seues activitats. Només que amb aquella vegada en vaig tindre prou per a adonar-me que el tarannà bonhomiós que oferia en les fotografies no desmereixien en res a la persona que em vaig trobar aquella vesprada.
D'aquella vesprada podeu llegir l'entrada que vaig publicar.
Diuen que la teua mirada, Ramon, s'ha apagat, però jo diria que ha quedat gravada en les pàgines de tots els teus llibres.
NIT
I demà, en despertar-me,
potser hi siga de nou
aquesta tristesa,
una fulla que s'esmuny pel toll
de sobte al fang avarada.
Al cel correran núvols
i una pluja fètida potser negue l'asfalt.
Pel vent, morirà un arbre.
En ruïnes, un cor caurà a terra.
Un home és un vaixell
en un banc de sorra.
Aquesta nit m'habiten cucs
com un tret entre silencis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada