M’ha fet molta il·lusió
veure publicat, en l’entrada del post del passat 10 d’agost en el
bloc 96milmotsmes que Maria Josep Escrivà detalla amb meticulós
encert, un paràgraf d’un text meu que porta per títol Estructura
profunda d’un poema inspirat en una de les històries que es
relaten en Les temptacions d’Anna Lis. Un article en què
Maria Josep tempta el públic lector i el convida a conèixer de
quines temptacions s’ha valgut l’autora, l’Anna Lis per
escriure aquests relats, amb enllaços que els diferents mitjans han
fet darrerament.
La llàstima és que només
hagen pogut ser unes poques línies, i no tot el text sencer que resulta
massa extens per a l’ocasió. És per això que, a més de donar
l’entrada d’aquest article, per fer més extensiva la publicitat
i la bona critica de la novel·la, també m’he decidit fer-lo
públic al meu bloc De la Vall d’Albaida estant.
Estructura profunda d’un poema
A les nits, en compte de veure la
televisió, m’estime més llegir, així és que sempre tinc un
llibre o dos en dansa, segons la temàtica i la densitat del volum.
Ara, estic llegint Les temptacions d’Anna Lis. Una llibre en
aparença de lectura fàcil, la qual cosa no li treu coneixement.
Estructurat en històries quasi independents, el pots deixar i
reprendre sense haver de fer memòria de l’argument. El fet és que
m’agrada perquè la protagonista del relat s’assembla en moltes
coses a mi, i els seus records coincideixen amb els meus, tot i que
sé que tot o quasi tot en la novel·la és ficció, i aquest, encara
que tinga pinzellades autobiogràfics, en el fons del fons és, això,
ficció. Anit estava llegint el capítol titulat «Glenn Ford
enamorat», quan de sobte em quede parada en una frase que em deixa
sense alè: «fins que un dia et vaig mirar i... et vaig veure», són
uns minuts interminables en què els meus ulls van i vénen per la
frase, una i altra vegada, com la llançadora d’un teler de garrot.
Ai, déu meu!, aquestes paraules em sonen, i molt. Em recorden...
Algú més ha tingut la mateixa pensada que jo, i a més no ha tingut
pudor en esventar-ho als quatre aires. En canvi, jo, només ho he dit
a una persona. I això em sembla que no m’ha anat bé. Des de
llavors sempre he pensat que aquell episodi vaig tancar-lo en fals. I
no, no ha sigut bo per a mi.
I, concretament, la
frase pertany a un poema que vaig escriure un dia que diu:
MES ENLLÀ DE LES PARAULES.
LLENGUATGE NO VERBAL.
La mirada.
Efímera.
Volàtil.
EL CODI
Reivindique un altre codi:
un codi distint al de la
paraula,
un idioma no verbal,
un llenguatge impossible de
condemnar en la memòria,
un discurs que desmentesca
juraments,
una parla muda
sense llibre de reclamacions
ni llista de tarifes,
un fluid permanent de
missatges ambigus,
l’expressió d’allò que
no pot expressar-se.
El Codi de la pell.
Miren Agur Meabe
- INSTANTÀNIA -
a Joan Elies
Havíem confiat en l’Atzar
i
l’Atzar va jugar a favor
nostre.
Ens vam trobar. No pels
corredors, deserts,
d’aquell matí, plujós,
grisenc,
de dissabte de setembre
en què professors i alumnes
teníem cita programada a
les aules,
sinó al restaurant de la
facultat.
Em vaig girar i et vaig
veure,
palplantat
com pastor de ruscs al recés
de l’oreig.
Guaitaves entre les taules
arrenglerades, gairebé buides,
dels pocs estudiants que
ocupaven taules
tot resguardant-se del temps
insegur
i alhora esperant el seu
torn.
Vaig clissar de seguida el
teu esguard,
desimbolt, obert,
que em va atrapar.
Fràgil subtilitat d’ambre
amb què emmirallar-se.
Contrastava el teu posat,
alt, fornit, vigorós.
No era la primera volta que
ens véiem,
però si la primera volta
que ens miràvem.
Bellaterra, setembre de 2005
Ara bé, d’això ja fa uns quants anys.
Som al 2012, però, en ocasions, com ara, quan ensopegue amb alguna
paraula que em recorda el poema, és com remenar un pòsit, i
aleshores fer que aquest torne de nou cap amunt, enterbolit , com si
el temps no haguera passat. Bé, i tant que ha passat el temps; ja ho
crec que ha passat! Tinc uns quants anys més. El cas és que vaig
escriure un poema en un moment d’eufòria, deliciós, feliç.
Estava contenta i tenia la moral tant alta! Volia menjar-me el món;
acabava d’estrenar-me en els estudis; anava a fer una
llicenciatura, després de tants anys de desitjar-ho. Encara recorde
el que va passar. Havíem quedat via correu electrònic a la bústia
del campus, per Internet, com sempre que es queda amb algú. “Ens
veiem en la Trobada”, vaig escriure. Començament de curs. Una
experiència inoblidable, professors i alumnes. Companys d’aules
virtuals confraternitzant. Una vivència, meravellosa, que et marca
per sempre. Qui m’ho havia de dir, a mi, que vivint en un poble
allà en la perifèria de la perifèria, sense necessitat de viure en
un gran centre, anava a estudiar només engegant un ordinador i
connectant-me via Internet.
L’instant que el vaig clissar el porte
gravat, com un fotografia. Així el títol del poema. La percepció
va ser com conèixer un personatge pel qual fa temps sents una
admiració sense límits. Un ídol. Aquesta seria la paraula exacta
per expressar el sentiment que m’embargava. En especial l’encontre
amb aquella mirada franca, transparent. I, per a més inri, el Sam al
costat. Tot un luxe que sols es pot transmetre amb versos. Amb
un poema que done vida i perpetue aquell instant meravellós que
s’allunya en el temps i es perd en la memòria de l’humà. Quan
vaig tenir-lo escrit, el vaig guardar un temps, fins que un dia el
vaig tornar a treure del calaix, quan em va semblar que contenia
l’emoció exacta, allò que a mi em semblava la perfecció.
Perfecció en el sentit que expressava exactament el sentiment que
m’havia dut a escriure’l. Després de molts i molts dubtes, vaig
creure que devia compartir-lo, i vaig enviar-lo a la persona que me
l’havia inspirat, perquè si no, no tenia sentit haver-lo escrit.
Només al cap d’uns quants dies d’haver-lo enviat em va respondre
dient-me que s’havia quedat sense paraula, que li havia costat de
reaccionar. Potser per això va tardar uns dies a contestar-me.
Encara em ve al cap els dies que va tardar a respondre, així com les
coses que em van passar pel cap. Perquè, segurament, devia estar
pensant què contestar a una alumna que envia un poema al profe. Tot
i que m’imagine que, de casos com el meu, en deuen haver a dojo.
Però sempre solen passar quan l’alumna, una joveneta que se sent
eclipsada pel jove i atent profe que es troba tots els dies davant
d’ell a les classes. Pel cap baix només ens havíem trobat poc més
de mitja dotzena de vegades, a més d’aquell dia a la facultat, en
la presentació del poemari Imparables que havia tingut la
sort d’anar a València, a Gandia, i poca cosa més.
Bé, com ja he mencionat més amunt,
d’això ja fa uns quants anys, era més jove, i encara no em
repensava les coses tant com ara. La veritat és que, darrerament,
m’he tornat indecisa i dubte en coses que abans no em feien ni
tremolar. Pense que, d’això, en deu tenir la culpa l’edat.
Comence a ser major. Per dir-ho eufemísticament, els anys m’estan
jugant una mala passada, i ara una sensibilitat que sempre he
procurat amagar m’aflora. Però deixem aquest tema, que ara no
toca, parlar-ne.
Em pregunte per què vaig
escriure el poema. I em responc que perquè ell també és poeta i em
va seduir amb els seus versos, amb la seua dialèctica. També va ser
una època en la qual havíem coincidit en uns quants llocs i
aleshores... vaig escriure un poema expressant el que sentia, tot i
que per aquell temps no va ser l’únic a qui li vaig dedicar
versos. Ho dic perquè, quan me’n vaig adonar, la llista de poemes
d’aquest estil era ben llarga. Era una manera de treure’m les
emocions més intimes, amagades al fons del fons, sota un embolcall
esquerp i àcid que quan intente reconduir es nega i es torna a
ocultar avergonyida d’una acció que té la sensació que es torna
vulnerable.
Des d’aleshores vaig
pensar que tenia un amic amb qui compartir complicitats en el campus
universitari. Un dia, se’m va ocórrer enviar el poema a Joan
perquè me’n donara la seua opinió. Em va contestar tot dient-me
que no estava malament, però que sobretot era un poema d’amor. Un
po...e...ma... d’aaaaamorrrrr...! A partir d’aquell moment alguna
cosa dins de mi va canviar. Vaig començar a penedir-me, a
lamentar-me, a sentir-me culpable −no sé de què−, a
avergonyir-me’n. Sí, la vergonya es va apoderar de mi, es va
ensenyorir del meu acte, per la qual cosa vaig amagar tots els poemes
sota terra. No els vaig esgarrar, perquè no estaven en paper, però
els vaig enfonsar a sota de tot de l’ordinador. Va ser l’època
en què el vaig perdre de vista. Se’n va anar de la universitat en
la qual estava, i va fer camí per altres indrets. Com totes les
coses, el temps poleix i desgasta les arestes. Anava oblidant-me de
tot, encara que, de tant en tant, alguna paraula en algun escrit me’l
feia retornar a la superfície, però jo l’enfonsava cap al fons.
Fa cosa d’un any em vaig
obrir un compte en el feisbuc. Vaig començar a fer-hi amics. Millor
dit, a retrobar-me amb els que ja tenia, i a estar més en contacte
del que estàvem abans. I així així, entre els amics dels amics
dels amics que em permetien endinsar-me en les seues amistats, el
vaig tornar a trobar. Uauuuuuu! quina alegria, que vaig tindre! De
seguida vaig demanar-li amistat i em va contestar que l’acceptava.
Doncs, ja tornàvem a estar connectats. Encara que estic al feisbuc
per estar, per no perdre el contacte amb algunes amistats, només
llig el que diuen, i de tant en tant prem el botó de “m’agrada”.
Poques voltes dic res. Ara, això sí, cada vegada que hi entre el
veig. Veig la fotografia que ha penjat que em mira amb uns ulls
que... que m’han tornat a atrapar. Doncs sí, només mostra els
ulls. Uns ulls dolços, serens, que em miren d’una manera que...
sembla que pidolen com un nen que demana un desig a la mare.
El passat mes de febrer vaig
rebre la convocatòria dels premis del concurs de minipoesia que
l’Associació Cultural el Rebrot convoca per Internet des de fa sis
anys. Els vaig descobrir passada la primera convocatòria i, com que
em va agradar la idea, des d’aleshores
m’hi apunte tots els anys. Les bases diuen que només cal facilitar
les dades personals: nom, cognoms, edat i telèfon, i tot seguit
envien un correu amb les tres paraules que has d’utilitzar per
escriure un poema que no ha de tenir més de trenta paraules,
comptant articles, noms, verbs, pronoms. Fa tres anys vaig guanyar un
segon premi, i l’any següent, el primer. Això va ser, per a mi,
un triomf. Vaig assistir a l’acte que va tindre lloc al poble que
convocava el premi, Rafelcofer, del qual guarde un bell record i la
promesa ferma de no faltar mai més a la cita anual.
Enguany, l’enviament de
les tres paraules ha coincidit amb el descobriment d’aquests ulls
que em miren al feisbuc: tastar, ardent, mirada. I els primers versos
que se’m van ocórrer a primer cop d’ull deien:
Fotografia
Això era i no era
que vaig
tastar
d’escriure un poema:
tractava paraules urgents
per més que semblaven
ardents.
Casualment , hui,
he tornat,
i entre els versos,
atrapada,
la teua
mirada
em mirava.
Ara bé,
el poema tenia trenta dos paraules, això és, en sobraven dues. Les
vaig llevar i vaig comprovar que sense elles el poema no perdia. “No
està malament”, vaig pensar. Però, com sempre faig, el vaig
deixar fer-se bo, com el pa, al pastador. N’hi havia temps de sobra
perquè es fera bo i el rent transformara aquests versos escrits des
de l’adoració −més que des de l’amor− en una mossegada
d’aromes per a acompanyar un bon àpat. El podria haver enviat
així, però... no el vaig enviar. En vaig escriure un altre, més
adient amb la temàtica proposada pel concurs. I aquest me l’he
tornat a quedar. Per a mi. Només per a mi. Meu.
Anit me’n vaig anar al
llit amb la frase d’Anna Lis al cap, i tota aquesta destrellatada
història que m’he trenat jo mateixa, que no condueix més que a un
carreró sense eixida. Mai no he dit res a ningú, i ningú en sap
res d’aquesta història, que és meua i només meua. Quina manera
de complicar-se la vida; bé, de complicar-me-la jo. És així com
els humans teixim i desteixim pensaments, accions, ficcions,
il·lusions en un mateix paquet, i quasi sempre els amaguem dins
l’armari.
Hui, m’he alçat moixa,
per qualsevol cosa se m’aigualeixen els ulls. Les energies se’m
fonen amb els pensaments. Glenn Ford com m’has ben fotut,
d’estar enamorat! Com m’has fet remenar altra vegada el
pòsit de records que estaven tan ben sedimentats al seu nivell? Fa
temps que trac partit d’aquestes petites misèries que m’envolten
i les pose per escrit, tot rient-me’n, una manera d’afrontar-les
com feia Dino Buzzati als seus contes, i la veritat és que no m’ha
anat malament.
Aquest matí, mentre espere
en la cua de la parada del Pepe Verdures, el fill de Segundo,
al mercat del poble, entra Mari Carme. Com sempre ens saludem
amb les frases de rigor: hola, hola, hola, que tal, a comprar, sí,
sí el que toca cada dia. Si la cua es fa llarga sempre hi ha la
possibilitat d’encetar algun tema de conversa. Darrerament, és a
dir tot l’hivern, me la trobe sempre a soles. Durant molts anys,
sempre l’acompanyava sa mare, Carmen la de Campana, per
l’home que és de la família dels Campana del poble. Els
matins tenia costum d’anar a fer-se un cafenet a la llar dels
jubilats i sempre coincidíem amb el meu recorregut cap al mercat. Fa
temps que em ronda pel cap que no la veig perquè ja no hi és, que
s’haja mort. Fa setmanes que vull dir-li-ho, però mai no m’acabe
de decidir. No ho vull pensar, però com que no visc al mateix poble,
de vegades hi ha decessos que em passen desapercebuts, com un dia que
vaig preguntar a Manolo, el carter, per la dona, i em va dir que feia
dos o tres mesos que l’havien enterrada. Només quan trobe a faltar
la persona en concret pregunte a algú de confiança que em puga
traure de dubtes. De hui, que no passa de preguntar-li-ho. Com que no
hi ha massa gent, m’he decidit a saber de primera mà la veritat
que fa temps em corca. Així, pregunte per sa mare i son pare, si
encara hi són, o han faltat, tot i que la pregunta puga parèixer de
mala educació, però darrerament vinc poc al poble i faig poques
barcelles. No, no, em contesta Mari Carmen, encara estan els dos en
casa. Mon pare, ja saps, l’alzheimer. Ma mare cuidant-lo, sense
separar-se ni un moment d’ell, ha acabat per no eixir de casa. Per
això no l’has vista en tot l’hivern. Nosaltres, la família, ens
rellevem, uns i altres, per no deixar sol mon pare, ni ma mare, de
nit i de dia. Ja ho saps com és això, però què hem de fer, les
coses són així, i cal prendre-se-les tal com vénen. Ja vaig
veure’l fa dos estius bastant despistat −li he dit. Finalment
l’he deixat de veure. Clar, ja no ix gens, mon pare. I així, puc
anar a visitar-la, a ta mare? Clar que sí, li agradarà molt
distraure’s, parlar una miqueta. Bé, tu ja saps que la conec des
que vaig vindre a viure al poble; d’això ja fa més de trenta
anys. Em sembla que l’he vista tots els dies de l’any. És una
dona alegre, mamprenedora, treballadora. Des que visc al poble que la
conec. Primer, quan venia al mercat; després al nou mercat que es va
instal·lar en un edifici donat al poble; finalment, al carrer en
qualsevol cantonada. Els productes de la seua horta: trompetes,
gladiols, espàrrecs, tomaques, creïlles han tingut fama de bons i
la clientela la buscava allà on s’hi trobara.
La veritat és que tinc
ganes d’anar a veure-la. La setmana que ve aniré a sa casa. Sé
que s’alegrarà de veure’m. Com tots, ens agrada rebre visites, i
en especial que se’n recorden de nosaltres. Bé, ja em toca. Ja és
el meu torn.
Les ulleres de sol no han
deixat que els ulls em delataren. Hui, tinc un dia blanet. Però, per
què m’enteste a amagar els meus sentiments a tot el món. Redéu!
Mercè Lloret Llopis