divendres, 31 d’agost del 2012

De lectures. De l'estiu. De Poesia-II

Joan Navarro. 
Prestidigitador de somnis. 
Malabarista de paraules.

Foto:mercè lloret 

S'acaba el mes d’agost i el temps encara continua abofegant-nos. Em dic i em repetesc per convèncer-me que aquesta calor és la que és i no es pot fer res per modificar-la, cal acceptar-la. De vegades pense si aquest oratge és el mateix que hi ha al desert, amb una humitat ambient del 3% i el 4%, i si és una prova del canvi climàtic que ens vaticinen. Tot i que més que vaticinar ho comprove de primera mà. Em console amb una frase que m’ha cridat l’atenció de la novel·la que estic llegint La remor de les onades de Yukio Mishima.

La Chiyoto trobava a faltar Tòquio. Allí, fins i tot un dia de tempesta com aquell, els cotxes circulaven, els ascensors funcionaven i els trens anaven plens de gent com si no passés res. Allí la naturalesa estava domesticada, almenys aparentment, i si en quedava alguna cosa feréstega, la gent la considerava la seva enemiga. En canvi, a l’illa, tothom intentava ser amic de la natura i li feia costat.

Una cosa trobe evident, continua fent calor com des de mitjan mes de maig, però en aquestos tres mesos el sol ha canviat el seu recorregut. Quan entrem en l’equinocci estival, el sol, al ple de migdia, cau a plom i, el terrat de casa queda ombrejat, en canvi, aquesta setmana me n’he adonat que els raigs penetren més de mig metre en el vessant sud, he hagut de baixar les venecianes i orientar-les per evitar que el sol m’escalfe el terra, i per consegüent també em recalfe el pis de sota, que aquests darrers dies he notat més calents que en tots els anys que visc en aquesta casa, fa més de trenta anys. I amb això m’he fixat en el magraner que queda al davant, orientat a llebeig o migjorn, i amb les magranes que fins ara han passat desapercebudes, mimetitzades, protegides entre el fullatge, d’un verd enxarolat, que a partir d’ara comencen a acolorir les galtes que van prenent un to recremat del sol, de fruita madura, apetitosa, sucosa, que d’ací a no res començaré a menjar-me.

Foto: mercè lloret

Les persones evolucionem al llarg de la vida. De magranes, n’havia menjat ben poques, només les que m’obrien i en desgranaven en un plat, i les menjava amb cullera. Quina sort, pensaran alguns. Una fruita extraordinària, però una miqueta complicada. Però ja veus, em vaig haver d’espavilar si volia gaudir-ne d'aquesta menja, les coses canvien i ara només pense en el temps de les magranes, en el petit plaer d’obrir-ne una. Cadascú se les menja com vol, com pot o com l’hagen ensenyat. Un tall fi amb un ganivet a un terç del peçò, i,ooooooh... la magrana s’obre en dues parts, diferents, l’una el tapall de l’altra com el yin i el yan de la filosofia oriental, i a dintre un món complex fet de compartiments i fragàncies.
Aleshores he recordat el llibre de melmelades, preciós, que vaig comprar fa un parell de mesos en una llibreria a Sardenya i en parlar de la melagrana la nostra magrana, llisc en l’encapçalament un paràgraf Del càntic dels càntics, un dels llibres de l’Antic Testament,

Com un fil escarlata són els teus llavis,
la teva boca és un encís,
dues meitats de magrana són les teves galtes
darrere el teu vel. 
 
La història d’aquest arbre i la seua fruita, la magrana, és una història molt llarga que travessa de cap a cap la història de la humanitat, és a dir l’ha acompanyada des de sempre, el que conta aquest llibret és només una mostra, en realitat es queda curt després de llegir l’article de Mètode, que va des de les terres siri-fenicies, d'on es creia originaria, passant pels grecs, els romans, els musulmans, els cristians, finalment la nostra terra, i fins els nostres dies, tot i que es diu que en realitat és originaria de la Índia. Han estat molts els poetes que l’han lloada, quasi sempre com a símbol de fecunditat, però, segons amb quina religió estiguem relacionats, la magrana s’adequa a les circumstàncies. És una d’aquestes situacions per la qual Giosuè Carducci, Premi Nobel de literatura el 1906, va escriure un poema en què la promesa de vida que forneix el magraner el contraposa amb el silenci per la mort del seu fillet Dante, perquè els clàssics també l’havien relacionat amb la mort. 

Pianto Antico

L'albero a cui tendevi
la pargoletta mano,
il verde melograno
da' bei vermigli fior,

nel muto orto solingo
rinverdì tutto or ora,
e giugno lo ristora
di luce e di calor.

Tu fior de la mia pianta
percossa e inaridita,
tu de l'inutil vita
estremo unico fior,

sei ne la terra fredda,
sei ne la terra negra
né il sol più ti rallegra
né ti risveglia amor.

[da Rime nuove, 1887]
 




Amb un traducció d'urgència, gràcies a l'ajuda de bons amics, sempre millorable després que repose un temps, el poema diu,
 
Plany antic

L’arbre al qui paraves
la pàrvula mà,
el verd magraner
de belles flors vermelles,

en el mut hort solitari
reverdeixes tot ara,
i juny el restaura
de llum i de calor.

Tu, flor de la meua planta
colpejada i tornada àrida,
tu, de la inútil vida
extrema única flor,

ets en la terra freda,
ets en la terra negra
ni el sol ja no t’alegra
ni et desperta amor.


Les magranes en plural, o la magrana en singular és la fruita que ens ofereix el magraner, però no puc passar endavant sense parlar d’una altra Magrana, el poemari per antonomàsia dels darrers temps, de Joan Navarro, un dels nostres grans poetes, o millor dit, el poemari que va retornar una veu que havia romàs callada per un període de temps, construït amb receptacles com els de la magrana quan la desgrane per menjar-me-la. I així, a la primera pàgina, llig «el murmuri dels líquids circulant entre els ulls aquosos de les magranes», una frase que impressiona, tant, que m’ha fet venir ganes de desgranar una magrana, prendre’n els grans i posar-me’ls a l’oïda per escoltar aquest murmuri de què ens parla Joan, tan de bo com llegir poc a poc, amb deteniment cadascun dels versos del poemari. 
 
I, com no pot ser menys, al recer del llibre de Joan Navarro, Magrana guarda un espai, un granet de fruita, instal·lat dins d'un dels compartiments de la magrana, per a l’exaltació del Càntic dels Càntics de Salomó que comença pel versicle «Que em besi amb besos de la seua boca» que paga la pena llegir, sinó en paper, en la versió digitalitzada que es troba en Internet, i comparar la sensualitat que emana amb la del poema El bes del bes, una peça deliciosa, sabrosa, sucosa.

El bes del bes

mira'm els ulls.

Mira com se'm desclouen els llavis.
Com il·luminen terres ignotes.
Turons i dunes. Boscos ombrivols.
Rius que s'escorren sota la pell.
Selves humides. Embadalides llunes.
Diamants dins del cau somnolent.

Mira com se m'obrin els llavis.
Com roden pel món del teu cos
i beuen feliços a l'ullal i a la font.
Com et besen els peus i les mans.
Les cendres de blat. El clot de la vida.
Les clares reliquies de tantes ferides.

Mire els teus ulls.

Mire com se t'obrin els llavis.
Com em dibuixen al pit quaranta-sis
petxines de sal i de mel. Pèl de cotó.
Valls i bassiols plens d'aigua plujana.
Esferes de llum. Columnes adormides.
Jardins de l'hivern. Brocal de la set.

Mire com se't desclouen els llavis.
Com em recorren camins i senderes.
Rutes secretes. Esplugues de foc.
Com em besen les puntes dels dits.
Els tossalets d'arena que el vent amuntega.
Els ulls captivats que miren al nord.

Mira'm els ulls: Mire els teus ulls.

Foto:mercè lloret

dijous, 23 d’agost del 2012

De lectures. De l'estiu. De Poesia-I


Joan Climent, mestre, amic, poeta. 
De la Vall d’Albaida a la Safor

En l’estiu el dia és ben llarg i cadascú passa les hores de més calor com pot. Enguany, l’oratge em porta de cap. Els matins en alçar-me alce la vista cap al penell per veure la direcció del vent. De vegades crec que s’ha tornat boig, m’indica una direcció que no és ben bé exacta, i és que no és el mateix el vent terral que en alçada. I així, continuen les glopades de vent africà, llebeig, perquè es fem una idea de com es viu al continent de més al sud. Onades càlides que els darrers dies han arribat fins els 43,8º C. Si se’m permetera triar una miqueta l’oratge, tot i la dita que, mai no plou a gust de tots, desitjaria un bon llevantet que s’agraeix molt més en l’interior de secà, i permet fer més vida a l’aire lliure, seure’m a l’ombra del llorer, treure’m les sandàlies i sentir com la gespa em transmet a més de la seua frescor, el contacte amb el terra humit i suau que em recarrega d'energia, tot això amb un bon grapat de llibres al costat.

Però la veritat és que l’estiu encara no s’ha acabat, en tenim per a una bona estona, només els oriols que tots els anys venen a primers d’abril, i crien en aquestes terres, ja se n’han tornat altra vegada cap als boscos africans. La darrera setmana s’afanyaven en acabar d’ensenyar les cries, i, hui, me n’he adonat que ja no hi són. Però si l’estiu és ben viu!. 


http://www.xtec.cat/~aalas/ocells/ocells/oriol2.jpg

 
El cert és que cal passar-ho de la millor manera possible, i així ni tot el dia dins l’aigua, remullant-se; ni tot el dia veien la televisió, tombats a la bartola; ni tot el dia connectats a la xarxa, amb el mòbil, la tauleta, o l’ordinador. Personalment, les hores de més calor de l’estiu són per remenar calaixos i prestatges, rellegir els llibres que ja he llegit, i ordenar els que he anat comprant al llarg de l’hivern, en definitiva per posar ordre en el desordre dels prestatges, lleixes, calaixos.

I, remenant remenant, m’he trobat amb uns versos de Joan Climent que pertanyen al poema Aquarel·la d’amor del poemari Tots els colors de l’arc Iris que comencen:



Les roses color abril
són roses d’adolescència


que, per cert, Maria Josep Escrivà va triar per encapçalar el poema Roses d’adolescència del llibre Flors a casa,


Roses d’adolescència


Roses, d’aquells abrils emparrats a les reixes,
que es desplomaven entre jocs inexperts
i la seua primera gosadia
de regalar-me roses.


Només quan era temps de florir els rosers
m’estimava, perquè només amb roses
gosava dir-m’ho. Un ramell a canvi
del meu desdeny exultant com l’abril,
quan a les mans li bullien les roses.
En secret, jo les col·locava en gots
a la prestatgeria, i s’esfullaven,
les corol·les d’un dia, entre els vestits
immòbils de les nines.


Des d’aleshores no crec en l’amor
si no s’assembla a aquells abrils llunyans
amb roses impacients a les reixes
quan eixíem d’escola.


Ara bé, ja posats paga la pena no quedar-se amb els dos primers versos que Maria Josep Escrivà va triar de Joan Climent per escriure el seu poema. Resulta molt excitant llegir aquesta Aquarel·la de Joan Climent que forma part de les nou que conponen una de les parts del poemari, com un tastet, per si de cas, després volem continuar amb la resta. 


Aquarel·la d’amor


Les roses color abril
són roses d’adolescència
llavis en rosa i sageta
vestida de coto-en-pèl.
En somnis cerquen les roses
des dels glans penis i clítoris
pètals rosa color rosa
color amor color zel
Crits? Èxtasis?alens?calmes?
amor acaba sent art
amb musica personal
sonant en el dia nou.


dijous, 16 d’agost del 2012

I quina temptació més temptadora!


M’ha fet molta il·lusió veure publicat, en l’entrada del post del passat 10 d’agost en el bloc 96milmotsmes que Maria Josep Escrivà detalla amb meticulós encert, un paràgraf d’un text meu que porta per títol Estructura profunda d’un poema inspirat en una de les històries que es relaten en Les temptacions d’Anna Lis. Un article en què Maria Josep tempta el públic lector i el convida a conèixer de quines temptacions s’ha valgut l’autora, l’Anna Lis per escriure aquests relats, amb enllaços que els diferents mitjans han fet darrerament. 
 
La llàstima és que només hagen pogut ser unes poques línies, i no tot el text sencer que resulta massa extens per a l’ocasió. És per això que, a més de donar l’entrada d’aquest article, per fer més extensiva la publicitat i la bona critica de la novel·la, també m’he decidit fer-lo públic al meu bloc De la Vall d’Albaida estant.

Estructura profunda d’un poema


A les nits, en compte de veure la televisió, m’estime més llegir, així és que sempre tinc un llibre o dos en dansa, segons la temàtica i la densitat del volum. Ara, estic llegint Les temptacions d’Anna Lis. Una llibre en aparença de lectura fàcil, la qual cosa no li treu coneixement. Estructurat en històries quasi independents, el pots deixar i reprendre sense haver de fer memòria de l’argument. El fet és que m’agrada perquè la protagonista del relat s’assembla en moltes coses a mi, i els seus records coincideixen amb els meus, tot i que sé que tot o quasi tot en la novel·la és ficció, i aquest, encara que tinga pinzellades autobiogràfics, en el fons del fons és, això, ficció. Anit estava llegint el capítol titulat «Glenn Ford enamorat», quan de sobte em quede parada en una frase que em deixa sense alè: «fins que un dia et vaig mirar i... et vaig veure», són uns minuts interminables en què els meus ulls van i vénen per la frase, una i altra vegada, com la llançadora d’un teler de garrot. Ai, déu meu!, aquestes paraules em sonen, i molt. Em recorden... Algú més ha tingut la mateixa pensada que jo, i a més no ha tingut pudor en esventar-ho als quatre aires. En canvi, jo, només ho he dit a una persona. I això em sembla que no m’ha anat bé. Des de llavors sempre he pensat que aquell episodi vaig tancar-lo en fals. I no, no ha sigut bo per a mi.

I, concretament, la frase pertany a un poema que vaig escriure un dia que diu:


MES ENLLÀ DE LES PARAULES.
LLENGUATGE NO VERBAL.
La mirada.
Efímera.
Volàtil.


EL CODI
Reivindique un altre codi:
un codi distint al de la paraula,
un idioma no verbal,
un llenguatge impossible de condemnar en la memòria,
un discurs que desmentesca juraments,
una parla muda
sense llibre de reclamacions ni llista de tarifes,
un fluid permanent de missatges ambigus,
l’expressió d’allò que no pot expressar-se.
El Codi de la pell.
Miren Agur Meabe


- INSTANTÀNIA -

a Joan Elies

Havíem confiat en l’Atzar i
l’Atzar va jugar a favor nostre.
Ens vam trobar. No pels corredors, deserts,
d’aquell matí, plujós, grisenc,
de dissabte de setembre
en què professors i alumnes
teníem cita programada a les aules,
sinó al restaurant de la facultat.

Em vaig girar i et vaig veure,
palplantat
com pastor de ruscs al recés de l’oreig.
Guaitaves entre les taules arrenglerades, gairebé buides,
dels pocs estudiants que ocupaven taules
tot resguardant-se del temps insegur
i alhora esperant el seu torn.
Vaig clissar de seguida el teu esguard,
desimbolt, obert,
que em va atrapar.
Fràgil subtilitat d’ambre
amb què emmirallar-se.

Contrastava el teu posat, alt, fornit, vigorós.

No era la primera volta que ens véiem,
però si la primera volta que ens miràvem.

Bellaterra, setembre de 2005


Ara bé, d’això ja fa uns quants anys. Som al 2012, però, en ocasions, com ara, quan ensopegue amb alguna paraula que em recorda el poema, és com remenar un pòsit, i aleshores fer que aquest torne de nou cap amunt, enterbolit , com si el temps no haguera passat. Bé, i tant que ha passat el temps; ja ho crec que ha passat! Tinc uns quants anys més. El cas és que vaig escriure un poema en un moment d’eufòria, deliciós, feliç. Estava contenta i tenia la moral tant alta! Volia menjar-me el món; acabava d’estrenar-me en els estudis; anava a fer una llicenciatura, després de tants anys de desitjar-ho. Encara recorde el que va passar. Havíem quedat via correu electrònic a la bústia del campus, per Internet, com sempre que es queda amb algú. “Ens veiem en la Trobada”, vaig escriure. Començament de curs. Una experiència inoblidable, professors i alumnes. Companys d’aules virtuals confraternitzant. Una vivència, meravellosa, que et marca per sempre. Qui m’ho havia de dir, a mi, que vivint en un poble allà en la perifèria de la perifèria, sense necessitat de viure en un gran centre, anava a estudiar només engegant un ordinador i connectant-me via Internet.

L’instant que el vaig clissar el porte gravat, com un fotografia. Així el títol del poema. La percepció va ser com conèixer un personatge pel qual fa temps sents una admiració sense límits. Un ídol. Aquesta seria la paraula exacta per expressar el sentiment que m’embargava. En especial l’encontre amb aquella mirada franca, transparent. I, per a més inri, el Sam al costat.  Tot un luxe que sols es pot transmetre amb versos. Amb un poema que done vida i perpetue aquell instant meravellós que s’allunya en el temps i es perd en la memòria de l’humà. Quan vaig tenir-lo escrit, el vaig guardar un temps, fins que un dia el vaig tornar a treure del calaix, quan em va semblar que contenia l’emoció exacta, allò que a mi em semblava la perfecció. Perfecció en el sentit que expressava exactament el sentiment que m’havia dut a escriure’l. Després de molts i molts dubtes, vaig creure que devia compartir-lo, i vaig enviar-lo a la persona que me l’havia inspirat, perquè si no, no tenia sentit haver-lo escrit. Només al cap d’uns quants dies d’haver-lo enviat em va respondre dient-me que s’havia quedat sense paraula, que li havia costat de reaccionar. Potser per això va tardar uns dies a contestar-me. Encara em ve al cap els dies que va tardar a respondre, així com les coses que em van passar pel cap. Perquè, segurament, devia estar pensant què contestar a una alumna que envia un poema al profe. Tot i que m’imagine que, de casos com el meu, en deuen haver a dojo. Però sempre solen passar quan l’alumna, una joveneta que se sent eclipsada pel jove i atent profe que es troba tots els dies davant d’ell a les classes. Pel cap baix només ens havíem trobat poc més de mitja dotzena de vegades, a més d’aquell dia a la facultat, en la presentació del poemari Imparables que havia tingut la sort d’anar a València, a Gandia, i poca cosa més.

Bé, com ja he mencionat més amunt, d’això ja fa uns quants anys, era més jove, i encara no em repensava les coses tant com ara. La veritat és que, darrerament, m’he tornat indecisa i dubte en coses que abans no em feien ni tremolar. Pense que, d’això, en deu tenir la culpa l’edat. Comence a ser major. Per dir-ho eufemísticament, els anys m’estan jugant una mala passada, i ara una sensibilitat que sempre he procurat amagar m’aflora. Però deixem aquest tema, que ara no toca, parlar-ne.

Em pregunte per què vaig escriure el poema. I em responc que perquè ell també és poeta i em va seduir amb els seus versos, amb la seua dialèctica. També va ser una època en la qual havíem coincidit en uns quants llocs i aleshores... vaig escriure un poema expressant el que sentia, tot i que per aquell temps no va ser l’únic a qui li vaig dedicar versos. Ho dic perquè, quan me’n vaig adonar, la llista de poemes d’aquest estil era ben llarga. Era una manera de treure’m les emocions més intimes, amagades al fons del fons, sota un embolcall esquerp i àcid que quan intente reconduir es nega i es torna a ocultar avergonyida d’una acció que té la sensació que es torna vulnerable.

Des d’aleshores vaig pensar que tenia un amic amb qui compartir complicitats en el campus universitari. Un dia, se’m va ocórrer enviar el poema a Joan perquè me’n donara la seua opinió. Em va contestar tot dient-me que no estava malament, però que sobretot era un poema d’amor. Un po...e...ma... d’aaaaamorrrrr...! A partir d’aquell moment alguna cosa dins de mi va canviar. Vaig  començar a penedir-me, a lamentar-me, a sentir-me culpable −no sé de què−, a avergonyir-me’n. Sí, la vergonya es va apoderar de mi, es va ensenyorir del meu acte, per la qual cosa vaig amagar tots els poemes sota terra. No els vaig esgarrar, perquè no estaven en paper, però els vaig enfonsar a sota de tot de l’ordinador. Va ser l’època en què el vaig perdre de vista. Se’n va anar de la universitat en la qual estava, i va fer camí per altres indrets. Com totes les coses, el temps poleix i desgasta les arestes. Anava oblidant-me de tot, encara que, de tant en tant, alguna paraula en algun escrit me’l feia retornar a la superfície, però jo l’enfonsava cap al fons.

Fa cosa d’un any em vaig obrir un compte en el feisbuc. Vaig començar a fer-hi amics. Millor dit, a retrobar-me amb els que ja tenia, i a estar més en contacte del que estàvem abans. I així així, entre els amics dels amics dels amics que em permetien endinsar-me en les seues amistats, el vaig tornar a trobar. Uauuuuuu! quina alegria, que vaig tindre! De seguida vaig demanar-li amistat i em va contestar que l’acceptava. Doncs, ja tornàvem a estar connectats. Encara que estic al feisbuc per estar, per no perdre el contacte amb algunes amistats, només llig el que diuen, i de tant en tant prem el botó de “m’agrada”. Poques voltes dic res. Ara, això sí, cada vegada que hi entre el veig. Veig la fotografia que ha penjat que em mira amb uns ulls que... que m’han tornat a atrapar. Doncs sí, només mostra els ulls. Uns ulls dolços, serens, que em miren d’una manera que... sembla que pidolen com un nen que demana un desig a la mare.

El passat mes de febrer vaig rebre la convocatòria dels premis del concurs de minipoesia que l’Associació Cultural el Rebrot convoca per Internet des de fa sis anys. Els vaig descobrir passada la primera convocatòria i, com que em va agradar la idea, des d’aleshores m’hi apunte tots els anys. Les bases diuen que només cal facilitar les dades personals: nom, cognoms, edat i telèfon, i tot seguit envien un correu amb les tres paraules que has d’utilitzar per escriure un poema que no ha de tenir més de trenta paraules, comptant articles, noms, verbs, pronoms. Fa tres anys vaig guanyar un segon premi, i l’any següent, el primer. Això va ser, per a mi, un triomf. Vaig assistir a l’acte que va tindre lloc al poble que convocava el premi, Rafelcofer, del qual guarde un bell record i la promesa ferma de no faltar mai més a la cita anual.

Enguany, l’enviament de les tres paraules ha coincidit amb el descobriment d’aquests ulls que em miren al feisbuc: tastar, ardent, mirada. I els primers versos que se’m van ocórrer a primer cop d’ull deien:

Fotografia

Això era i no era que vaig
tastar d’escriure un poema:
tractava paraules urgents
per més que semblaven ardents.
Casualment , hui, he tornat,
i entre els versos, atrapada,
la teua mirada em mirava.

Ara bé, el poema tenia trenta dos paraules, això és, en sobraven dues. Les vaig llevar i vaig comprovar que sense elles el poema no perdia. “No està malament”, vaig pensar. Però, com sempre faig, el vaig deixar fer-se bo, com el pa, al pastador. N’hi havia temps de sobra perquè es fera bo i el rent transformara aquests versos escrits des de l’adoració −més que des de l’amor− en una mossegada d’aromes per a acompanyar un bon àpat. El podria haver enviat així, però... no el vaig enviar. En vaig escriure un altre, més adient amb la temàtica proposada pel concurs. I aquest me l’he tornat a quedar. Per a mi. Només per a mi. Meu.

Anit me’n vaig anar al llit amb la frase d’Anna Lis al cap, i tota aquesta destrellatada història que m’he trenat jo mateixa, que no condueix més que a un carreró sense eixida. Mai no he dit res a ningú, i ningú en sap res d’aquesta història, que és meua i només meua. Quina manera de complicar-se la vida; bé, de complicar-me-la jo. És així com els humans teixim i desteixim pensaments, accions, ficcions, il·lusions en un mateix paquet, i quasi sempre els amaguem dins l’armari.

Hui, m’he alçat moixa, per qualsevol cosa se m’aigualeixen els ulls. Les energies se’m fonen amb els pensaments. Glenn Ford com m’has ben fotut, d’estar enamorat! Com m’has fet remenar altra vegada el pòsit de records que estaven tan ben sedimentats al seu nivell? Fa temps que trac partit d’aquestes petites misèries que m’envolten i les pose per escrit, tot rient-me’n, una manera d’afrontar-les com feia Dino Buzzati als seus contes, i la veritat és que no m’ha anat malament.

Aquest matí, mentre espere en la cua de la parada del Pepe Verdures, el fill de Segundo,  al mercat del poble, entra Mari Carme. Com sempre ens saludem amb les frases de rigor: hola, hola, hola, que tal, a comprar, sí, sí el que toca cada dia. Si la cua es fa llarga sempre hi ha la possibilitat d’encetar algun tema de conversa. Darrerament, és a dir tot l’hivern, me la trobe sempre a soles. Durant molts anys, sempre l’acompanyava sa mare, Carmen la de Campana, per l’home que és de la família dels Campana del poble. Els matins tenia costum d’anar a fer-se un cafenet a la llar dels jubilats i sempre coincidíem amb el meu recorregut cap al mercat. Fa temps que em ronda pel cap que no la veig perquè ja no hi és, que s’haja mort. Fa setmanes que vull dir-li-ho, però mai no m’acabe de decidir. No ho vull pensar, però com que no visc al mateix poble, de vegades hi ha decessos que em passen desapercebuts, com un dia que vaig preguntar a Manolo, el carter, per la dona, i em va dir que feia dos o tres mesos que l’havien enterrada. Només quan trobe a faltar la persona en concret pregunte a algú de confiança que em puga traure de dubtes. De hui, que no passa de preguntar-li-ho. Com que no hi ha massa gent, m’he decidit a saber de primera mà la veritat que fa temps em corca. Així, pregunte per sa mare i son pare, si encara hi són, o han faltat, tot i que la pregunta puga parèixer de mala educació, però darrerament vinc poc al poble i faig poques barcelles. No, no, em contesta Mari Carmen, encara estan els dos en casa. Mon pare, ja saps, l’alzheimer. Ma mare cuidant-lo, sense separar-se ni un moment d’ell, ha acabat per no eixir de casa. Per això no l’has vista en tot l’hivern. Nosaltres, la família, ens rellevem, uns i altres, per no deixar sol mon pare, ni ma mare, de nit i de dia. Ja ho saps com és això, però què hem de fer, les coses són així, i cal prendre-se-les tal com vénen. Ja vaig veure’l fa dos estius bastant despistat −li he dit. Finalment l’he deixat de veure. Clar, ja no ix gens, mon pare. I així, puc anar a visitar-la, a ta mare? Clar que sí, li agradarà molt distraure’s, parlar una miqueta. Bé, tu ja saps que la conec des que vaig vindre a viure al poble; d’això ja fa més de trenta anys. Em sembla que l’he vista tots els dies de l’any. És una dona alegre, mamprenedora, treballadora. Des que visc al poble que la conec. Primer, quan venia al mercat; després al nou mercat que es va instal·lar en un edifici donat al poble; finalment, al carrer en qualsevol cantonada. Els productes de la seua horta: trompetes, gladiols, espàrrecs, tomaques, creïlles han tingut fama de bons i la clientela la buscava allà on s’hi trobara.

La veritat és que tinc ganes d’anar a veure-la. La setmana que ve aniré a sa casa. Sé que s’alegrarà de veure’m. Com tots, ens agrada rebre visites, i en especial que se’n recorden de nosaltres. Bé, ja em toca. Ja és el meu torn.

Les ulleres de sol no han deixat que els ulls em delataren. Hui, tinc un dia blanet. Però, per què m’enteste a amagar els meus sentiments a tot el món. Redéu!

Mercè Lloret Llopis

divendres, 10 d’agost del 2012

La poètica taronja



No ho puc evitar, però sempre que visite alguna ciutat, mitjanament gran, de buscar una llibreria i d’entrar a remenar llibres, com hi ha qui busca altres tipus d’establiments. I he de confessar que sempre en cau algun, és a dir sempre isc carregada amb un paquet embolicat. Enguany, he estat en Sardenya, vam anar en avió, amb aquesta companyia de vols en què només permeten com equipatge personal una maleta de mesura determinada i amb un pes limitat. Vaig entrar en una llibreria, bé en més d’una. Era migdia, feia calor i quan vas de viatge no és com estar en casa que pots fer la migdiada tranquil·lament, això passa quan vas de restaurant que desprès no saps on pondre. I deu ser que, en Sardenya, les llibreries no tanquen al migdia, perquè les vegades que vaig entrar a remenar llibres era ple de migdia, les hores de més calor. Unes hores que no conviden ni al bany, ni a torrar-se a l’arena, més bé a replegar-se sota una bona ombra i fer una becaina. De tots els llibres que vaig comprar i que vaig aconseguir encabir dins la maleta, un de ben curiós és un llibre el títol del qual és Conservar i endolcir el sol. Història de la melmelada,de les fruites menudes i dels records que els envolten –traducció meua- . Per mi és un llibret deliciós, barat, ben editat, amb receptes fiables -per pròpia experiència- amb una singularitat que va fer que el comprara, i és que abans de començar cadascuna de les receptes hi ha una xicoteta història de la fruita en qüestió, i algun poema relacionat amb ella que grans escriptors i poetes han versificat. I així, la primera fruita de què parla és l’arancia, la taronja i tot seguit es llegeixen aquestos versos que he traduït de l'italià, llengua en la qual no crec hagen estat escrits originàriament,

"Una taronja sobre la taula,
el seu vestit a la catifa,
i al meu llit,
dolç regal d'aquesta,
frescor de la nit,
la calor de la meva vida.

 
De sobte, he recordat uns versos de Christelle Enguix que vaig llegir fa un temps per la xarxa, preciosos, sobre aquesta fruita tan nostra, i en especial, de la Safor, on viu.  Llavors vaig demanar-li  permís per transcriure’l al meu bloc, però com de vegades passa, no havia trobat l’ocasió adient per publicar. Ara però, ves per on el poema ha trobat el seu moment,

"Cosmos"

De la taronja, me’n meravella l’anatomia. La pell
gruixuda i impermeable que la protegeix del sol
inclement del migdia, de les tristíssimes
nits d’hivern, a la intempèrie. Dintre seu,
tot un món en equilibri: cada galló arrenglerat,
ocupant el lloc que li pertoca. Tan delimitades,
les coses, allà dins, i malgrat tot
−o justament per això− no guanya la rutina terreny
a l’imprevisible. Ni suplanta l’orgasme
el calfred de la carícia.