Reflexions al voltant d’Incerta glòria i els seus personatges
Joan
Sales, que havia tornat a Catalunya de l’exili el 1948, publicava l’any 1956
una primera versió, molt restringida, d’Incerta
glòria que aniria ampliant fins a la definitiva de Club Editor de 1971,de
quatre parts i 910 pàgines. L’any 2012, aquesta mateixa editorial n’ha publicat
una de nova, amb la quarta part de la de 1971 (Últimes notícies) ja convertida en una altra novel·la: El vent de la nit.
Aquesta
obra, per a molts la gran novel·la catalana del segle XX, inclou una bona
quantitat de personatges, més o menys importants. Un dels protagonistes és
Lluís, per a molts un alter ego de Sales. Certament, l’escriptor, quan va
començar la guerra civil, era molt jove (tenia 24 anys), advocat de formació i
pare de família. Amb en Lluís compartia totes aquestes circumstàncies personals,
a més de ser oficial de l’exercit republicà. El personatge de Lluís fa de
narrador de la primera part, mitjançant unes cartes-dietari que adreça al seu
germà Ramon des del front.
Al
llarg de tota la novel·la, Sales, va fent una dura crítica del paper que van
tenir els anarquistes en el desenvolupament de la Guerra Civil Espanyola. Ell, destinat
a la columna Durruti en esclatar el conflicte bèl·lic, deia que hi havia passat
un calvari, el temps que va lluitar al costat dels anarquistes, amb qui només
els unia el fet de tenir un enemic comú. La crítica, en la seva obra, ens la fa
especialment mitjançant la família Milmany. Trini Milmany, parella d’en Lluís, és
una anarquista força incoherent i contradictòria. Ella serà la narradora de la
segona part, aquest cop amb unes cartes que envia al seu amic Juli Soleràs. El
pare de la noia és un autèntic àcrata, pacifista, que arribarà a enfrontar-se
obertament amb els altres anarquistes, els violents i mata-capellans, i que
reconeixerà en diverses ocasions que els, teòricament, seus no ho estan fent
bé. El germà de Trini, Llibert –anarquista amb un càrrec al govern, presentat
com un polític d’èxit, aprofitat, fals i demagògic, i potser fins i tot traïdor–,
és el que queda més mal parat de la família Milmany per part de l’escriptor.Sales,
que havia abandonat la militància comunista uns anys abans de començar el
conflicte, posa en boca de Cruells –el narrador de la tercera part de l’obra, un
seminarista que es troba fent la guerra en el cantó republicà per “motius
geogràfics”, com molts d’altres– la seva opinió sobre el paper dels anarquistes
en aquells anys: “algun dia s’arribarà a aclarir el tèrbol misteri de l’anarquisme;
l’únic que sabem ara com ara és que van fer exactament tot el que calia perquè
es perdés la guerra”.
Juli
Soleràs és, per a mi, el millor personatge de la novel·la, i alhora el més
complex. També advocat de formació i íntim amic de Trini des de fa anys
coneixerà en Lluís a casa d’ella, en una de les reunions anarquistes que s’hi
feien. No podem dir, però, que Soleràs en sigui, de fet, no li arribarem a
concretar massa la ideologia. Els seus estirabots freqüents, que sovint seran
premonicions que es faran realitat, aniran apareixent al llarg de la novel·la
en boca seva directament, o recordats per algun dels altres personatges. Tot
plegat ens el convertirà en una mena d’oracle, que servirà alhora de lligam
entre les diferents parts d’Incerta
glòria.
Lluís,
Soleràs i Cruells, amb Trini, serien els quatre personatges principals de
l’obra, però Incerta glòria ens en
presenta d’altres, més o menys secundaris, també molt interessants per un o
altre motiu. En el front d’Aragó, hi trobem Olivela, la Carlana, una dona que
té molt clar on vol arribar a la vida, malgrat les circumstàncies adverses que
es pugui anar trobant. No dubtarà a seduir subtilment Lluís (i intentar-ho amb
Soleràs) per aconseguir legalitzar la seva situació personal i la dels seus
fills. Segons Soleràs és una dona “llesta que es perd de vista”.
 |
| Joan Sales(dreta) amb Enric Usall i Lluís Cruells |
A la
rereguarda, a Barcelona, hi situem l’oncle d’en Lluís i un vell marquès. A tots
dos, Trini els sent a dir: “guanyi qui guanyi, jo he perdut”. Ells no
s’identifiquen amb cap dels dos bàndols. Fora de la ciutat podem citar un
parell de casos especials: l’amo del balneari i la noia
del mas abandonat que troben els soldats republicans quan ja marxen del front
d’Aragó, en plena retirada. L’amo del balneari, un senyor “nacional” que
convida els soldats republicans fugitius al seu establiment: de parament
nacional (de gran luxe) i menú republicà (res per menjar). Una metàfora
esplèndida per part de Sales de comparació entre el nou “ordre” que venia i el
desgavell del final de la república. Sales fa remarcar “nacional” en front de
“feixista”. Feixistes eren els de dretes per als republicans i nacionals, per
als de dretes mateixos. Nacionals i feixistes. Republicans i rojos, diferents
visions de mateixes coses, segons qui les miri. La noia del mas que –en català
d’Aragó, després que els soldats abans de veure-la i morts de gana com anaven
li volguessin agafar el menjar que guardava– els diu: “¿a qui ens encomanarem,
poca-vergonyes? Tothom fuig de vosaltres com si fóssiu la pesta”. Ells, aquell
dia, no menjaran i marxaran amb la cua entre cames.
He
llegit i rellegit Incerta glòria l’estiu
de 2016, justament pels volts del vuitantè aniversari de l’inici de
l’absurditat i la bogeria de què parla aquesta obra, la Guerra Civil Espanyola.
I la humanitat, en conjunt, no ha evolucionat a millor, ans al contrari. Em fa
l’efecte que el seu autor, Joan Sales, si visqués en l’actualitat estaria trist
o decebut. Sentiria que un dels missatges de fons que penso que conté la seva
obra no s’ha entès, ni de bon tros, en bona part del món actual. Encara no hem
comprès que en les guerres sempre trobarem una incerta glòria, o, millor dit,
que mai no hi trobarem cap glòria. I que sempre els més innocents en seran els
més perjudicats.
Mentre
inicio la lectura de El vent de la nit, protagonitzada
trenta anys més tard per en Cruells i on retrobaré alguns dels personatges d’Incerta glòria, us deixo aquestes breus reflexions
sobre la gran obra de Joan Sales. Si
les heu llegides, i us ve de gust, m’agradaria que hi afegíssiu el vostre parer.
