Ja ho
he dit en alguna altra ocasió, dels viatges sempre hi ha alguna cosa que em
queda marcada en la retina, mentre que la resta se m’esborra en un amen jesús. Hem
estat uns dies pel Maestrat i els Ports, exactament, en Vilafranca, en el
càmping El Llosar. Cada dia hem eixit a fer un passeig, primer en cotxe, i arribats
al lloc, a peu, això quan el temps ho ha permès. La resta de dies, hem passejat
pels voltants i contemplat, novament, les construccions de la pedra en sec,
quilometres i quilometres de parets per a separar les diferents parcel·les, i
també les construccions per a resguardar-se, que no és poca cosa. He fet una
fotografia, preciosa, d’un camp de roselles, d’eixes que, de vegades, et trobes
en revistes o exposicions que fa goig de veure. Era un bancal erm. Si no
recorde malament vam passar tres vegades, la primera i la segona entre anar i
tornar, en un recorregut circular. La tercera de retorn cap a casa. Les vegades
que vam passar sempre hi havia cotxes que havien parat a mirar el colorit tan
cridaner que emetia tantes roselles juntes. Uns a fer fotografies, altres a
fotografiar-se, altres simplement a mirar. Nosaltres també vam parar, com no, només
començar a baixar ja havia fixat la vista en eixe punt enlluernador i no vaig parar
de mirar-lo fins que hi vam arribar. Feia goig de mirar aquell bancal on les
roselles s’havien ensenyorit.
Bé,
deia que tinc una fotografia. Sempre que penge algun escrit al blog busque
fotografies, meues o de la xarxa. I, ara, resulta que tinc una fotografia que
li cal un escrit adient. I, de sobte, l’escrit ha aparegut. He pensat que eixa lletra
li anava a la fotografia: La guerra de Piero del cantautor-poeta
Fabrizió De André.