diumenge, 28 d’octubre del 2018

DE LLIBRES, DE VIATGES I ALTRES GALINDAINES (1)


Aquesta preciositat de vidriera és obra d'un dels organitzadors de la trobada.
TOT I QUE anar en caravana no és com fer un viatge en avió que has de dur l'equipatge col·locat al mil·límetre en una maleta ajustada a mesures. En la caravana, almenys en la nostra, una Eriba, la col·locació de tot, també va ajustada, és a dir no podem anar embotint tot el que ens vinga bé "per si de cas" com diuen molts, i amb l'excusa del "per si..." endur-se mitja casa per a tornar-ho tal com ens ho hem endut.


  
Alguns dels llocs on ens van portar els nostres amfitrions francesos: le marais poitevin, l'abbaye de Saint Pierre de Maillezais i le Fort Boyard que darrerament s'ha convertit en un plató de televisió.

        A mitjan de juny vam fer una eixida cap a França. Ens havíem apuntat a una trobada de caravanes Eriba que tenia el punt de reunió en el càmping du Merval a Puyravault, en les marais de poitevin al sud de La Vendée, que enguany organitzaven els francesos.  Preveient moltes activitats no em vaig emportar cap llibre en paper. Sabia de sobres que no l'obriria. Això sí, m'enduia la tauleta, i continuaria amb la lectura de En busca del Gran Kan. Cristóbal Colon. Novel·la de Blasco Ibáñez que vam triar entre tots els qui ens hem apuntat al grup de lectura que s'ha iniciat aquest mateix hivern, en Otos. De moment, només hem llegit un llibre, La metamorfosi, de Kafka, i ara, aquest.
          El grup de lectura no va nàixer com a tal, sinó que la persona que el  va impulsar pretenia fer una tertúlia literària, però per raons que no venen al cas no ha pogut continuar i ho ha deixat a les nostres mans per a que ho organitzem a la nostra manera. Nosaltres ho hem transformat en un grup de lectura i hem passat de les lectures que es van llegint subdividides en parts molt xicotetes, comentades i anotades, a llegir un llibre de manera convencional, és a dir de principi al final i acabat aquest comentar entre tots el que ens ha paregut o ens ha semblat intercanviant idees i parèixers.
          Ara bé, La metamorfosi per raons de la manera de llegir de les tertúlies literàries la vam subdividir en tants capítols com estava escrita la novel·la, o siga en tres. Però quan vam mamprendre la lectura de En busca del Gran Kan. Cristobal Colon i vam comprovar la llargada de la novel·la, vam decidir que, en compte de llegir-la tot d'una, la subdividiríem en les mateixes parts en què està escrita, o siga en tres sessions.
          I ara, més d'un pot pensar què com se'ns ha acudit llegir aquesta novel·la. Cadascú dels qui estem en el grup va escriure un títol. El vam votar entre tots i mira per on, va eixir guanyador. Darrerament unes quantes obres de Blasco Ibáñez han sigut reeditades i altres traduïdes al català. I això ho he vist reflectit en els aparadors de les llibreries.
          Va ser en la primera sessió que comentàvem la primera part que van sorgir algunes reticències envers la novel·la. Jo mateixa en tenia unes quantes. Tots coneixem amb més o menys detall la història de Cristóbal Colon abans de mamprendre el viatge a l'encontre de les Índies per aconseguir les especies que venien des de l'altra banda del món. Colon pensava que ell podia arribar abans que els que feien el camí en sentit contrari. Els càlculs que havia fet teníem més de il·lusió que de realitat. Blasco Ibáñez ficciona una història al voltant d'aquest efemèride, però trobe que el seu relat és poc atractiu. El narrador de la ficció ho sap tot, s'ha ben informat, això d'una banda, i em sembla correcte perquè les novel·les històriques tenen molts riscos; per l'altra, també sap el futur perquè la història l'escriu des de la perspectiva de quatre-cents anys. El narrador es permet intromissions que no venen al cas, és a dir explica no el que pot passar, sinó el que passarà. Sort del personatge Gabriel de Acosta i de la parella d'adolescents Fernando i Lucero, un cristià i una jueva, que van eixint de tant en tant per tal de donar un poc d'emoció al relat. Quina és la seua història? Això no vaig a dir-ho, caldrà arribar al final. Per moments em semblava estar assistint a una classe d'història on el professor va exposant als alumnes el període concret de memòria. Trobava estranyíssim llegir Espanya i espanyols i Europa, contextualitzat en l'època dels Reis Catòlics. Això encara li ho podria permetre a un professor que estiguera explicant a adolescents, no a universitaris, però en una novel·la, no. No, en una novel·la, per mi, no cola. 
          Ja cap al final, amb Colón desembarcat i anant cap a Barcelona a l'encontre dels Reis Catòlics per donar-los la noticia en persona, he trobat un passatge en què Blasco Ibáñez sembla que les faux amis li hagen jugat una mala passada, en traduir «el puig de les falsies» per «la montaña de las mentiras». Aiiiii...!, digueu-me que no és una mala intrpretació. També és veritat que Blasco Ibáñez va morir abans de veure publicada eixa novel·la i no va tindre temps per rectificar-la. Em pregunte si ho hauria fet.
          Però bé, continuem. Com que havíem decidit llegir-nos aquesta novel·la i alguns no estàvem molt motivats. Vaig anar confeccionant una xicoteta llista de material per a compaginar la lectura, o si més no, per anar engrescant-nos. Vaig començar per Daniel Pennac, qui va escriure l'assaig, Com una novel·la, on  apel·la els drets del lector: sempre podem saltar-nos alguna pàgina per avançar lectura si no ens fa el pes i així poder acabar-la. També els vaig comentar que com a curiositat havia recordat que fa un grapat d'anys ens va visitar un venedor de llibres de no-se-quina-editorial i ens va regalar, sense haver comprat res, dos o tres llibres, un dels quals era el diari de bord de Cristóbal Colon, acabat d'editar, llavors es commemorava el cinquè centenari del descobriment. Dir que el tal diari és una còpia de l'original, transcrit per fra Bartolomé de las Casas anys després del descobriment, i que amb tota probabilitat conté molts canvis respecte del que va escriure Colon. També vaig apuntar que fa uns mesos vaig llegir un llibre, interessantíssim,  titulat  Amerigo. La crònica d'un error històric. Una acurada investigació de Stefan Zweig de com Amèrica va acabar dient-se així, sent que Amerigo Vespucci no va descobrir res, encara que va ser qui va entendre que aquelles terres eren un nou continent i no les Índies que buscava Colon. Però bé, anem al gra. Calia anar llegint la novel·la i acabar-la per comentar els pros i els contres.
          Finalment, hem acabat de llegir En busca del Gran Kan. Cristobal Colon. Ara, per anar bé, hauríem de llegir la continuació, El caballero de la Virgen. Però això ho deixarem a la voluntat de cadascú, si en té.
          Per cert, del viatge d'aquest estiu en continuaré parlant en un altre moment.

Vicente Blasco Ibáñez. Obres completes. Ediciones Aguilar, 1972.  
Edició electrònica de En busca del gran kan: Cristobal Colon, de la Biblioteca Valenciana.


Una granoteta que ens va fer companyia els dies que vam estar en el càmping du Merval a Puyravault.

divendres, 26 d’octubre del 2018

ESCRIPTORES I POETES.UN RECORREGUT: Anna Rebeca Mezquita (68)


ANNA REBECA MEZQUITA





Assedegada de l’ansietat de viure
Vaig anar a cercar la pluja benaurada;
M’hi vaig voler sentir mullada d’ella,
Que l’aigua correguera per ma espatlla.
Vaig deslliurar mos peus de les sandàlies,
I per els viarons del meu jardí,
Han fet camí mos peus, mullant-se
Amb l’aigua de la pluja
Qui no porta verí.
Dormia l’escorcó l’escorpí dormia;
Semblava que negats foren pel ploure a la nit;
No hi havia cridòries mentre l’aigua queia,
Sols les flors i les mates vessaven al se sí
El bàlsam flairós que, juntament amb l’aigua
Lliscava damunt mi
Plovia…
I jo xafava l’aigua amb peus desnús.
Plovia…
I en mi era la nit, negra com el banús.
Plovia…
I jo era blanca com el ploure de l’aigua
Plovia…
I amb l’aigua de la pluja sentia’m batejada

 

a la xarxa... i més... i més...

dijous, 25 d’octubre del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Glòria Abràs Pou (67)



GLÒRIA ABRAS POU 




 
Mirall


La tardor ja és al pati.
L’herba està quieta
I el cel de fosc metall
com un punyal s’endinsa
fins el cor de la terra.


De la finestra estant,
em veig a mi mateixa.
El corriol és curt,
L’aigua, propera.
Esdevinc un esbós:
Dona donant l’esquena.


La tardor ja és al pati.
L’herba està quieta.
Un presagi d’onades
inerta m’arrossega.
L’últim record que salta
és la trena de plata
compacta i vertical
partint la meva esquena.


 
a la xarxa... i més...

dijous, 18 d’octubre del 2018

L'HORA BUCÒLICA


El passat 2 d'octubre, a mitjan matí, la telefonada d'un número desconegut apareixia en la finestreta del mòbil. Vaig despenjar-lo encuriosida per saber que voldria la veu de l'altra banda del telèfon. La sorpresa va ser meua en comprovar que s'adreçaven pel meu nom i que em telefonaven per a dir-me que havia guanyat el Premi de Narrativa curta d'El Verger al qual m'havia presentat. Divendres, 5 d'octubre, d'eixa mateixa setmana havia de presentar-me, a recollir-lo: Vindrà, em va dir la regidora de cultura. Clar que sí. Allí estaré, vaig contestar, tot seguit. Això podíem fer, per a una vegada que em donen un premi, vaig pensar dins meu. 

Aquest estiu, casualment, vaig ensopegar amb un tuït on es feia ressò del premi. Em vaig interessar per les condicions i me'l vaig guardar per llegir-lo amb més tranquil·litat.
No és la primera vegada que em presente a un premi, però tampoc he fet massa esforços per presentar-me a tots els que m'ixen pel camí. De tant en tant, si les condicions del concurs em quadren ho faig, encara que la major part de vegades quan els trobe estan passats de data. I aleshores em dic que he de recordar-ho l'any vinent. Però... una cosa és pensar-ho i l'altra fer-ho.
Però, aquesta vegada vaig veure que tenia temps i vaig posar mans a l'obra. I mai més ben dit: del relat.
Sincerament quan vaig rebre la telefonada era la cosa que més oblidada tenia. Per això em va fer molt de goig tornar a rellegir un text que havia escrit setmanes abans i comprovar que encara m'agradava més que quan el vaig escriure. 
Ai!, oblidava dir que el relat és una evocació del paratge de la Font de Baix d'Otos. 



L'HORA BUCÒLICA

Adelina acaba d'arribar de l'horteta i, tot seguit, s'ha assegut en un dels pedrissos que hi ha al costat de la font. Als peus, ha deixat una cistella amb tomaques, alficossos, pebreres i albergínies que proveiran les menges dels propers dies. Abans s'ha ben rentat les mans, ensofrades, amb un dels dos dolls d'aigua. Tot seguit n'ha begut uns glops, al raig, del líquid fresquíssim. Una deu d'origen incert, però constant, considerada, per tot el veïnat, un bé de Déu, per la frescor que proporciona als encontorns.

Tanca els ulls mentre frueix de la tebiesa que desprèn el paratge. El sol, mig amagat entre núvols i les boires que van entrant des de la mar, és a punt de pondre's. L'endemà el dia es llevarà amb blanura com solen anomenar els llauradors i la gent d'una certa edat en el poble.

Però, a hores d'ara, poc importa la procedència del brollador, paga la pena d'allargar-se fins allí, només per escoltar els sons que generen els voltants. La surgència de l'aigua, en el moment de donar a conèixer la seua excelsitud, es precipita per un parell de tubs de ferro, gruixuts, que es van col·locar fa més de cent anys, que, amb el temps, ha produït una excrescència de calç a la part de sota, i fa que repixen, provocant un degoteig desigual. Tota l'aigua ve a caure en un bassó de pedra rectangular d'un pam de fondària, des d'una alçada no massa elevada que esquitxa les vores i un poc més enllà de la pedra, per això els voltants sempre romanen banyats. Tot seguit, per una sequiola picada en la mateixa pila, l'aigua passa a un abeurador, prou més ample, al qual darrerament només s'hi acosten els gossos assedegats que passen per allí en companyia dels seus amos, veïns que venen a omplir garrafes per al consum, algun que altre llaurador que s'abasteix de l'aigua de la font per als tractaments fitosanitaris, i els atrevits, com ella mateixa, de clavar els peus en aquella aigua per refrescar-se els dies calorosos d'estiu. A continuació, per un forat practicat en la pròpia construcció, l'aigua es deixa caure en un llavador, situat a un nivell més baix. En aquest punt, l'aigua del llavador queda aturada, tot esperant les dones que ja no vindran a llavar la roba, on ara i adés creixen llimacs i tota mena d'herbes d'aigües estancades. L'aigua que devia d'estar bruta, després d'haver llavat, davalla a una bassa de reg per un caduf, on conviuen un grapat de carpes i peixos de colors de mida considerable que els veïns, sobretot els més menuts, venen a alimentar amb trossos de pa dur. Finalment, tot prevenint que els sobrants de l'aigua han d'eixir per algun lloc, una canal excavada toscament en la vora de la bassa la vessa al riu, on la humitat constant fa créixer falzies per tot el mur, mentre alimenta un rierol on sempre corre un fil d'aigua. 

Tot seguit Adelina ha obert els ulls perquè acaba d'escoltar un soroll diferent al que fins fa no res l'havia absorbit. Ha fixat la vista en uns ocells que no ha tardat en identificar: és l'hora de les orenetes i el seu vol frenètic a l'encalç dels mosquits, de les rantelles, de les mosques i de tots els diminuts insectes voladors que en aquestes hores pertorben als atrevits que gosen eixir al carrer.

Torna a tancar els ulls, i sense voler percep el mòbil que porta en la butxaca del darrere dels pantalons. En aquell lloc no hi ha cobertura. Ja sap que cap soroll forà no vindrà a destorbar-la i tampoc caurà en la temptació de treure-se'l per simple fet de mirar si algú ha dit alguna cosa. Aquells minuts són només per a ella i per a gaudir d'aquell rogle.  

Fosqueja. És mitjan d'agost i la minva del dia ja es deixa notar. 

De sobte, un remoreig que no sap d'on arriba, torna a posar-la sobre avis. De nou, obri els ulls i mira cap a totes bandes, no veu res. A la fi alça el cap i percep un lleuger tremolor provinent de les capçades dels pollancres i un darrer raig de sol sobre el fullam més elevat. Un grapat de fulles, mig groguenques, tot fent giragonses en l'aire, cau al terra com un lleuger plugim estiuenc.  

Aquest text ha guanyat el X Concurs de Relats Curts Mestre Tomàs Espí, El Verger, 2018.