TERESA PÀMIES I BERTRAN
París, 1968
Avui,
21 d'octubre, ha mort l'abat Escarré. Com vós, un mes d'octubre, a la tardor,
quan cauen les fulles, i la boira s'arrapa als teulats. Ell, però, tornà de
l'exili per morir a casa. El dia 15 —quines coses, pare!— va arribar a Barcelona,
malalt de mort. Exactament dos anys després del dia que vós moríeu a Praga. La mare
diria: «És lo destino».
Li han
fet un enterrament a Montserrat.
Jo me
l'imaginava acompanyat a la tomba amb «La mort de l'escolà». Quantes vegades
l'hem cantada, vós i jo, en el nostre llarg exili, fins que la veu us començà a
tremolar, a trencar-se en una nota més alta... Éreu un bon basso per a cantar missa major, quan éreu «fill de sant Lluís»amb
el padrí Tomaset...
L'abat
Escarré la retingué, la lliçó de la guerra. Intuïa que, tard o d'hora, el poble
es farà l'amo del carrer i preparava la seva església per evitar-li els atacs
de què fou objecte en passades esbravades populars. Recordo amb quin interès
vau seguir sempre les posicions i declaracions d'aquest gran «espanyol de
Catalunya». Recordo les afinitats que hi copsàreu i les tempestuoses
discussions que, a causa de l'abat, tinguéreu amb companys que no havien aprés
la lliçó de la guerra civil a casa nostra. També en el seu camp tingué
adversaris, tan poderosos que pogueren desterrar-lo. Però ell ha tornat a la
terra, i a la terra l'han enterrat. Els vostres ossos no han trobat el mateix
clot.
El text es construeix com a diàleg de dues veus, pare i filla, amb la ciutat de Praga com a rerefons...
a la xarxa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada