dilluns, 8 d’octubre de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Teresa Pàmies i Bertran (64)



TERESA PÀMIES I BERTRAN




París, 1968
Avui, 21 d'octubre, ha mort l'abat Escarré. Com vós, un mes d'octubre, a la tardor, quan cauen les fulles, i la boira s'arrapa als teulats. Ell, però, tornà de l'exili per morir a casa. El dia 15 —quines coses, pare!— va arribar a Barcelona, malalt de mort. Exactament dos anys després del dia que vós moríeu a Praga. La mare diria: «És lo destino».
Li han fet un enterrament a Montserrat.
Jo me l'imaginava acompanyat a la tomba amb «La mort de l'escolà». Quantes vegades l'hem cantada, vós i jo, en el nostre llarg exili, fins que la veu us començà a tremolar, a trencar-se en una nota més alta... Éreu un bon basso per a cantar missa major, quan éreu «fill de sant Lluís»amb el padrí Tomaset...
L'abat Escarré la retingué, la lliçó de la guerra. Intuïa que, tard o d'hora, el poble es farà l'amo del carrer i preparava la seva església per evitar-li els atacs de què fou objecte en passades esbravades populars. Recordo amb quin interès vau seguir sempre les posicions i declaracions d'aquest gran «espanyol de Catalunya». Recordo les afinitats que hi copsàreu i les tempestuoses discussions que, a causa de l'abat, tinguéreu amb companys que no havien aprés la lliçó de la guerra civil a casa nostra. També en el seu camp tingué adversaris, tan poderosos que pogueren desterrar-lo. Però ell ha tornat a la terra, i a la terra l'han enterrat. Els vostres ossos no han trobat el mateix clot.



El text es construeix com a diàleg de dues veus, pare i filla, amb la ciutat de Praga com a rerefons... 

a la xarxa... 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada