divendres, 28 de novembre del 2014

UN NOU POETA A LA VALL D'ALBAIDA-MOISÈS LLOPIS I ALARCON

Fa poc més d'un mes, per ser més exactes, el 17 d'octubre vaig assistir a la presentació del poemari Vidre d'estam de Moisès Llopis i Alarcon, jove poeta ontinyentí, que Ari Garrido acompanyava en la Biblioteca Pública Municipal de Canals. 




Allà que ens vam asseure per escoltar tant el que Ari com Moisès volien dir-nos. Reconec que va ser una estona deliciosa. Com dic, això va ser fa unes setmanes i durant aquest temps he tingut ocasió d'anar llegint els poemes. Això ve a col·lació per dir que aquest cap de setmana, l'incansable Moisès, que no para, s'allarga fins a Gandia. I allí tindré el plaer de llegir alguns dels versos de Vidre d'estam. No cal dir que esteu tots convidats, en nom meu, de Moisès Llopis i Alarcon, de Maria Josep Escrivà, de Saforissims i de tots els qui d'una manera o altra han tingut una part de culpa en què la presentació siga una realitat.


Un tast de versos. Gaudiu-los!


TAN TÈNUE

M'he trobat, de nou, al bell mig d'un vol d'ocells,
emmirallats dins d'un cel que no ha estat mai el nostre.
Nit de Sant Joan. La palla, replegada, a la vora dels camps.
El castell, potser, massa fosc aleshores. No sé res de tu.

Miraves, potser, el que perdíem, cada cop més prop de casa,
d'una i de l'altra, sense saber què fer. Torres coronades d'agulles
de cap. recórrer l'infinit no havia de ser gaires difícil. Trontollaven
paraules, i records, i malfiances. Encara no has dit el que volies dir.

Ens heu deixat caure el niu. Les orenetes hui no dormiran tranquil·les.
Passejàvem amb cotxe els carrers desganats. Semblava la ciutat arraulida
de dijous sant.

Han cremat el capvespre.
I guarit de fel, rogenc i de sofre, espere.
 
aquesta foto l'he presa de la pàgina web de Saforíssims,S.L.

dimecres, 26 de novembre del 2014

VERSOS TARDORENCS DE JOAN CLIMENT

la meua vista de cada matí quan òbric la finestra

Aquest setmana passada, en els actes organitzats dins la Setmana Literària de Gandia, he anat per dues vegades a la presentació del llibre que Ignasi Mora ha escrit sobre Joan Climent. La primera, a Gandia, en el sala d'actes de la Biblioteca Central que, tot siga dit, no cabia una agulla, com a fill adoptiu d'aquest poble de la Safor. La segona, a Montitxelvo poble natal de Joan Climent. Per això a banda de la biografia que Ignasi Mora acaba de publicar que encara no he pogut llegir, només fullejat, m'ha fet goig rellegir alguns versos del poeta que, com va dir l'Ignasi Mora, va esclatar a partir del moment que es va jubilar i va poder dedicar més temps a escriure. Casualment m'he trobat aquest poema tan bonic que reflecteix aquest moment de tardor esclatant. 
 

pruneres tardorals en el terme d'Otos


NOVEMBRE



Novembre és un espai

on invisibles punts es mouen

entre un silenci i altre.

Novembre és la tardor

en plena efervescència.



caquier a punt de perdre les darreres fulles.

dissabte, 1 de novembre del 2014

TOTS SANTS: FOGASSES, CRISANTEMS I VERSOS

Heus ací el crisantem, el principal protagonista de la meua afició jardinera.
I com cada any, hui, 1 de novembre, Tots Sants, una de les festes populars del calendari cristià per commemorar que, segons s'explica a l'Enciclopèdia Catalana, tots els justs, canonitzats o no, es troben al cel.


Ahir, passava per Canals i vaig entrar en una panadería a comprar pa quan vaig veure al mostrador una fogassa, que només mirar-la, convidava a berenar, però no, segons va explicar la dependenta als que ens trobàvem allí en aquell moment, antigament hi havia el costum d'esmorzar aquest dolç a la porta del cementeri abans d'entrar a visitar els familiars finats. Ara que, no sols ho deia la panadera, sinó que aquesta és una de les receptes que es poden llegir en el llibre primer de Menjar i gaudir a la Vall d'Albaida d'Agueda Ureña i Isabel Guerrero que pels vols del 1997 es va editar gràcies a l'Obra Social de la Caixa d'Estalvis d'Ontinyent. 





No direu que la fogassa no fa bona pinta. esta dient "Mengeu-me"

Tampoc podia faltar en aquests dies una de les flors més preuades de la tardor: el crisantem. Vist l'èxit obtingut en la meua primera experiència de cultiu pel que fa a aquesta planta, enguany en tinc de més varietats, és a dir de més colors i mides de les flors i fulles, n'hi ha tants que pots tornar-te boja en els vivers com m'ha passat a mi.







Podeu veure quants colors de flors, unes estan completament obertes, altres van un poc més endarrerides. La veritat és que és un goig eixir al jardí a contemplar-les. Això mentre el temps ho permeta.  

Fa temps vaig llegir uns versos, preciosos, d'Antoni Xumet Rosselló que vaig guardar per a l'ocasió,



El teu nom

com un bell crisantem

al cel de la boca.


Amb Estígia, va guanyar el 33é. Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó. 



L'extrema sequera d'enguany no m'han permès aconseguir una planta exuberant com hauria desitjat, però val més això que no res.