dimecres, 25 de juliol del 2018

POESIA, A GRAPATS! (3)


Un matí de divendres, de fa unes quantes setmanes, vaig trobar-me pels carrers de Castelló de Rugat, Rosa Maria. Realment sé molt poc d'ella i del marit, Pep, però com que portem molt de temps coincidint en moltes activitats, vam començar saludant-nos i hem acabat per fer llargues converses cada vegada que ens trobem que, qui sap, com acabaran. Doncs, passa que, em va comentar que aquella vesprada hi havia, en la Casa de la Cultura, un recital de poesia amb dos poetes: Mercè Claramunt i Ramon Guillem. Vaja!, vaig pensar, això no m'ho puc perdre. A l'hora orada, les huit en punt, entràvem en la Sala Concepción Arenal, unes antigues escoles, reconvertides en un espai multicultural que reuneix a més de la biblioteca, unes quantes sales reservades per a múltiples activitats. 

A Ramon Guillem, jo ja el coneixia, per alguna altra presentació i per l'abundant obra publicada. En canvi, Mercè Claramunt era una desconeguda que, tot s'ha de dir, ens va deixar impressionats al poc públic que vam assistir. Però, això poc importa, ja que els qui estàvem vam gaudir de valent escoltant els poemes que ens van anar llegint.  

Sembla que Ramon Guillem i Mercè Claramunt han fet parella artística en algunes presentacions i pel que sembla en vindran més. Sincerament, el maridatge funciona com no vos podeu imaginar. 

La sorpresa va ser quan els darrer més de juny, Mercè Claramunt va ser una de les guanyadores dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians del 2018 en aquest poemari.    

2



Esdevinc temps i done temps al temps

com un onatge continu i latent.

I torne ara caminada serena

per espai nus, com del res al no-res.



Esdevinc  aire, a ple aire m'enlaire

goig no sotmès, sortós polsim al vent.

I en sóc des d'ara drecera a cel obert.

Remunte vol, com de l'alt al més alt.



Esdevinc  arbre, arbrissó de l'arbreda

gaire ombrejada pel fullam generós.

I em sent des d'ara, rierol cap al mar

Nu que navega més enllà d'horitzons.



Em sé bri d'herba, esdevinc  i no sóc

sendera arrecerada, glaçat el cor,

que el raig de sol

simplement

em fon.


 

OFFERTORIUM



Sol, amagat al racó

més recondit de la casa,

de la torre distant has sentit

la veu sobtada d'una campana,

un batec orb

que amb les pluges carina,      

com un martelleig esberlant

els ossos de la nit.

I has alçat els ulls

d'aquell aiguafort que la vida

en el llibre explicava: la fulla

en l'aigua, l'empremta d'un llavi,

tot herba, en la pell,

les muralles caigudes, els canons,

pel rovell, en silenci,

versos

d'una terra indefensa.



Amic de l'esquerda en el sol,

de la neu inútil, del camins

ofegats en la brolla àvida

i de les sobralles del voltor,

per tu és aquest buit finíssim,

aquesta marjal insalubre,

aquesta humitat que traspuen

les caves fondes on l'ànima

s'emmagatzema.

Sense tu, sense la teua platja

on, recercant, acoten les barques,

¿quin sentit tindrien tantes paraules?



Potser només

el del sabó esmunyint-se.


Primera edició: Barcelona, ed. 62, abril de 1993.
Segona edició:. El Petit Editor, maig del 2017.





dilluns, 23 de juliol del 2018

I POSATS EN VERSOS, UN POEMA DE: Vicent Berenguer


Aquest poema va aparèixer per primera vegada en un xicotet llibre titulat Poesia a la Casa Vella, editat per CEIC Alfons el Vell amb la col·laboració de Casa Vella cafè, l'any 2005, a sota posava (inèdit). Com que d'això fa molts anys supose que haurà vist la llum en algun altre poemari de l'autor que desconec. Aquest xicotet llibret me'l va regalar l'amiga Maria Josep Escrivà, que durant uns quants anys va estar molt unida al Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals, Alfons el Vell. Sempre que ens venia a veure, mai no ho feia amb les mans buides. De tant en tant ens regalava aquestes joies que amb tota probabilitat mai no haguera conegut. Aquest poema, per alguna raó que desconec, em va agradar, quan el vaig llegir la primera vegada, segurament no és el millor poema de Vicent Berenguer però a mi se'm va quedar gravat.

I com que ja sabeu que res no és gratuït... em venen al cap uns quants números de telèfon que he hagut d'esborrar en aquesta vida. Veus, sense pensar-ho ja he trobat el desllorigador del perquè m'agraden aquestos versos.






AUSIÀS MARCH ESBORRA DE L’AGENDA UN NÚMERO DE TELÈFON
 
 
no intentes modelar la niebla
JOSÉ HIERRO

Esborra de la teua memòria
aquest número de telèfon
1-4-2-1-2-0-3.
Trau-lo de la teua agenda.
Si ara marcares aquell número que no pot escoltar-te,
ningú no respondria. Aquell número sordmut:
1-4-2-1-2-0-3.
Crema, ignora’l, esborra aquell número mort:
és un entre tants, encara que va ser únic. 

Les planes de la teua agenda tenen més ratlles
que números i noms.
Ja en queden menys als que cridar;
quasi no queden números i noms que et parlen
o que t’escolten: 1-4-2-1-2-0-3.
Fes tot el que pugues perquè se’t dissolga en la memòria:
destrueix-lo, capgira’l:
2-1-3-0-1-2-4,
trenca-li el ritme que li corresponia:
4-2-1-0-1-3-2,
ja no el necessites,
no necessites aquells números, són ombres o noms.
3-4-1-2-2-0-1:
«¿Que hi ha la Teresa?»
I suposant que algú et responga,
serà una altra veu la que et respondrà.
Baralla el número, confon-lo, desordena’l.
Així: 2-3-1-2-0-4-1.
«¿Que hi ha la Isabel?»
Baralla els números i els noms, baralla’ls,
sobretot els noms:
«¿Que hi ha la Teribel?» «¿Que hi ha la Belsiré?»
                                                                                        Silenci. 

Oblida, ratlla, esborra, esvaeix
aquests noms i números,
no intentes modelar la boira,
resigna’t que el vent la disperse.
Perquè
enyore el temps que no pot ser cobrat.
 


dimecres, 18 de juliol del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT. Dolors Miquel (52)


DOLORS MIQUEL ABELLÀ





TEMPESTA

Amb la violència del vent
sobre aigües marines
que embraveix l'onada,
així sento esclatar
el desig dins meu:
crinera de llamps
que creua el meu cel
en un instant fugaç,
des de la teva mirada.



a la xarxa... i més... i més... i més ...
 

divendres, 13 de juliol del 2018

POESIA, A GRAPATS! (2)

Aquesta altra presentació va tindre lloc, a la llibreria Ambra de Gandia, l'octubre de 2017, es tracta de la traducció del poeta portuguès, Mário de Sá-Carneiro, que l'escriptor i també poeta Vicent Berenguer ha fet per a l'editorial Lletra impresa. Sá-Carneiro inclòs en el modernisme d'avantguarda portuguès, amic de Fernando Pessoa amb qui va mantindre correspondència. Cartes que, per cert, podem llegir a la vegada que els poemes i conèixer les seues cabòries.

La veritat és que tinc poc a dir sobre poesia portuguesa, és per això que em va fer molta il·lusió assistir a la presentació perquè a més de llegir uns quants poemes ens van fer cinc cèntims de Sá-Carneiro i de l'entorn avantguardista en què va viure.







CERTA VOZ NA NOITE, RUIVAMENTE


Esquivo sortilégio o dessa voz, opiada
Em sons cor de amaranto, ás noites de incertesa,
Que eu lembro nao sei de Onde — a voz duma Princesa
Bailando meia nua entre claroes de Espada.

Leonina, ela arremessa a carne arroxeada;
E bêbada de Si, arfante de Beleza,
Acera os seios nus, descobre o sexo... Reza
O espasmo que a estrebucha en Alma copulada...

Entanto nunca a vi mesmo em visao. Somente
A sua voz a fulcra ao meu lembrar-me. Assim
Nao lhe desejo a carne — a carne inexistente...

É só de voz-em-cio bailarina astral —
E nessa voz-Estátua, ah! nessa voz-total,
É que eu sonho esvair-me em vícios de marfim...


Lisboa, 1914  — Janeiro 31





UNA VEU EN LA NIT, RESPLENDENT


És esquiu sortilegi eixa veu, opiada
entre tons d'amarant, en les nits d'incertesa,
que no sé On recorde, la veu d'una Princesa
ballant mig nua entre clarors d'Espasa.

Lleonina, ella empeny, amb la carn violàcia
i èbria de Si, panteixant de Bellesa,
acera els seus pits nus, revela el sexe... Resa
l'espasme que l'agita en copulada Ànima...

Amb tot mai no l'he vista ni en visions. Només
la seua veu la centra al meu record. I així
no li busque la carn: la carn inexistent...

És sols de veu-en-zel la ballarina astral,
en eixa veu-Estàtua, ah! eixa veu total,
on somie desfer-me en vicis de marfil...


Lisboa, 31 de gener 1914