La veritat és que tinc poc a dir sobre poesia portuguesa, és per això que em va fer molta il·lusió assistir a la presentació perquè a més de llegir uns quants poemes ens van fer cinc cèntims de Sá-Carneiro i de l'entorn avantguardista en què va viure.
CERTA VOZ NA NOITE, RUIVAMENTE
Esquivo sortilégio o
dessa voz, opiada
Em sons cor de amaranto,
ás noites de incertesa,
Que eu lembro nao sei de
Onde — a voz duma Princesa
Bailando meia nua entre
claroes de Espada.
Leonina, ela arremessa a
carne arroxeada;
E bêbada de Si, arfante
de Beleza,
Acera os seios nus,
descobre o sexo... Reza
O espasmo que a
estrebucha en Alma copulada...
Entanto nunca a vi mesmo
em visao. Somente
A sua voz a fulcra ao
meu lembrar-me. Assim
Nao lhe desejo a carne —
a carne inexistente...
É só de voz-em-cio
bailarina astral —
E nessa voz-Estátua, ah!
nessa voz-total,
É que eu sonho esvair-me
em vícios de marfim...
Lisboa, 1914 — Janeiro 31
UNA VEU EN LA NIT,
RESPLENDENT
És esquiu sortilegi eixa veu, opiada
entre tons d'amarant, en
les nits d'incertesa,
que no sé On recorde, la
veu d'una Princesa
ballant mig nua entre
clarors d'Espasa.
Lleonina, ella empeny,
amb la carn violàcia
i èbria de Si,
panteixant de Bellesa,
acera els seus pits nus,
revela el sexe... Resa
l'espasme que l'agita en
copulada Ànima...
Amb tot mai no l'he
vista ni en visions. Només
la seua veu la centra al
meu record. I així
no li busque la carn: la
carn inexistent...
És sols de veu-en-zel la
ballarina astral,
en eixa veu-Estàtua, ah!
eixa veu total,
on somie desfer-me en
vicis de marfil...
Lisboa, 31 de gener 1914
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada