5 d'octubre de 2017; 11,46 A.M.
Passejava pels
carrerons de la vila medieval de Foix sense cap rumb, o com deia Fuster en un
de les entrades de Diccionari per a ociosos, je flânais, quan, en girar
una cantonada, em vaig trobar de nassos amb un pedrís que convidava el viatger
a seure. Però no sols aquell pedrís estava situat en un lloc tan estratègic, sinó
que a sobre hi havia un llibre. La primera reacció va ser
que algú l'havia deixat oblidat en aquell banc. Em vaig parar i vaig mirar al
voltant: en aquelles hores a penes hi havia gent. Així que no vaig tindre ocasió de preguntar a
cap transeünt si era seu. Després vaig pensar que la troballa no tenia massa
importància, i vaig continuar el meu camí amb el propòsit de continuar. En
això que em va vindre al cap que hi ha gent que abandona un llibre amb la
intenció que algú se l'emporte per llegir-lo. Vaig refer les quatre passes i el
vaig agafar, no sense abans mirar cap a tots els costats no fora que
m'estigueren espiant per demostrar no se sap què. Però no, no s'hi veia ningú,
o almenys jo no vaig poder veure ningú espiant a través d'alguna
contre-fenêtre. I el cas és que, des del primer moment que vaig veure aquell llibre em va semblar que em demanava que l'agafara perquè es trobava perdut.
Ja a les mans
vaig llegir títol i autor: L'homme ralenti de Coetzee. Fa un grapat
d'anys vaig llegir Foe, va ser abans que li donaren el Nobel, el 2003. I a poc
que j'ais flânée per ni sap els carrerons més, m'he trobat amb una plaça
on hi havia uns quants bancs, alguns ocupats, en especial els solejats, i m'hi
he assegut en un. L'he obert per la primera pàgina i m'he posat a llegir el
primer capítol, que era curtet. Es fa de bon entendre. Bé, me'l llegiré —he
pensat. I quan l'acabe tornaré a fer el mateix: deixar-lo en qualsevol lloc
perquè altra gent se n'aprofite de la lectura, i si això no para, potser
aquesta novel·la serà també una gran viatgera.
Estació del Nord
Potser no ha
abandonat el llibre en un bon lloc, però la necessitat de començar l'experiment
li ha sobrevingut tan de sobte que ha fugit de seguida fins al banc que li
servirà d'observatori. Al poc temps, una senyora carregada de borses d'El Corte
Inglés es mira el llibre de reüll una vegada i una altra. Posa totes les borses
entre cama i cama, com protegint-les, i comença a rosegar una rosquilleta. Quan
els altaveus anuncien que el tren de Gandia s'estacionarà a la via cinc, la
senyora agafa el llibre amb dificultats, s'alça i a ell no li dóna temps de
sentir cap alegria perquè, uns metres més endavant, el deixa caure en la
paperera metàl·lica que hi ha a l'inici de l'andana. Desencisat, després d'uns
minuts que empra a escorcollar la paperera amb dissimulacions que no pot
amagar, el torna a deixar estratègicament situat en el mateix lloc on la senyora
de les borses d'El Corte Inglés se l'havia trobat.
Ara és una xicona de molt bon veure. S'ha aponat a la vora mateix del llibre,
però no deixa de jugar amb el mòbil. Passen només uns minuts i arriba un
jove, també de molt bon veure, que aparta el llibre per seure al costat de la
noia. La besa mentre li acarona els cabells amb la mà dreta. El llibre és ara
molt a prop d'una altra paperera metàl·lica, on novament és llançat per un
militar, suat i de baixa graduació, que l'ha emprat uns minuts per ventar-se.
Aquesta vegada li ha costat molt més —un quart d'hora llarg— de posar-lo de nou
al lloc decidit. Ha augmentat considerablement la gent al voltant de la
paperera i no s'atrevia a escorcollar-la per pura vergonya. Quan al remat ho
aconsegueix, el deixa al lloc i ocupa de nou l'observatori.
Passa algun temps sense incidències remarcables fins que arriba un jove
encorbatat que l'agafa, li arranca un full i, després d'escriure-hi alguna
cosa, li'l dóna al seu acompanyant. Ell s'indigna, és clar, però aguanta
l'embranzida de l'odi contra totes les corbates i espera pacient alguna novetat
significativa. El cas és que no ha d'esperar massa. Hi arriben dos turistes, un
dels quals fa servir el llibre perquè les sabates no embruten la maleta on ha
decidit descansar les cames. Ja fa mitja hora que el turista recupera forces
amb els peus damunt del llibre. Ell, des de l'observatori, espera amb paciència
l'ocasió de recuperar-lo i concloure l'experiment. Cada minut que passa,
augmenta el seu malestar. Mitja hora més i el turista sembla definitivament
adormit en aquella posició. Ara es mou lleument, però només per deixar caure el
cap sobre el muscle de la seua acompanyant, les cames encara sobre el llibre.
Passa algun temps més fins que l'anunci de l'arribada de l'Euromed d'Alacant,
que segueix fins a Barcelona, desperta el turista i provoca que el llibre caiga
a terra. Ara és l'ocasió. Abandona l'observatori i, quan ja és a punt de
recuperar-lo, la turista s'ha fet amb ell i, amb un gest d'educació primmirada,
l'ha llançat dins d'una altra paperera metàl·lica. Ell, que anava dret al
llibre, no té més remei que canviar de direcció amb moviments que potser ja
desperten sospites. Ja no sap si val la pena seguir. Mira la paperera des d'una
certa distància i dubta si passar de nou per haver d'escorcollar-la davant de
les mirades dels viatgers que esperen als bancs de l'estació. Algú li demana
foc. Menteix: diu que no fuma, perquè no vol deixar de fitar la paperera ni un
sol moment. Finalment, es decideix. S'hi acostarà i en el moment oportú, és a
dir, quan ningú l'observe, es farà amb ell. Convençut, comença la maniobra i,
quan ja és només a unes passes, una dona vestida de verd se li avança: agafa la
paperera i buida el contingut dins el carretó de la neteja. Ell, que ha de
suportar una pujada de sang considerable, no sap com minvar l'endimoniada
velocitat que ha imprès a la seua decisió. Però se'n surt aturant-se en sec i
mirant amunt, al tauler electrònic, que informa de les eixides i arribades.
Després d'uns minuts en què no hi veu res perquè la ràbia l'encega, s'adona que
anuncien l'eixida d'un tren a Xàtiva.
Ara seu al vagó de cua, el cap recolzat en el vidre de la finestra. Com coneix
les seues flaques, té temps encara de redreçar l'esperit en dissenyar una nova
estratègia per veure si demà, després de vint-i-sis dies d'experiments, algú
decideix obrir el llibre i començar a llegir-lo. Quan el tren es posa en marxa,
ja es veu seguint aquest primer lector per esbrinar què fa, on viu, qui és. No
dubta que trobarà l'ocasió per presentar-se. Sap?, jo en sóc l'autor... Però li
agraden els peus a terra i pensa que, sobretot, cal no precipitar-se.
L'important és concentrar tot l'esforç a triar el lloc de partida, no com avui,
que s'ha deixat portar per una certa espontaneïtat.
Vicent Alonso. Trajecte
circular. Notes d'un dietari. Bromera, 2003.
