PASSALLIBRES, o "BOOKCROSSING"

5 d'octubre de 2017; 11,46 A.M. 

Passejava pels carrerons de la vila medieval de Foix sense cap rumb, o com deia Fuster en un de les entrades de Diccionari per a ociosos, je flânais, quan, en girar una cantonada, em vaig trobar de nassos amb un pedrís que convidava el viatger a seure. Però no sols aquell pedrís estava situat en un lloc tan estratègic, sinó que a sobre hi havia un llibre. La primera reacció va ser que algú l'havia deixat oblidat en aquell banc. Em vaig parar i vaig mirar al voltant: en aquelles hores a penes hi havia gent. Així que no vaig tindre ocasió de preguntar a cap transeünt si era seu. Després vaig pensar que la troballa no tenia massa importància, i vaig continuar el meu camí amb el propòsit de continuar. En això que em va vindre al cap que hi ha gent que abandona un llibre amb la intenció que algú se l'emporte per llegir-lo. Vaig refer les quatre passes i el vaig agafar, no sense abans mirar cap a tots els costats no fora que m'estigueren espiant per demostrar no se sap què. Però no, no s'hi veia ningú, o almenys jo no vaig poder veure ningú espiant a través d'alguna contre-fenêtre. I el cas és que, des del primer moment que vaig veure aquell llibre em va semblar que em demanava que l'agafara perquè es trobava perdut.

Ja a les mans vaig llegir títol i autor: L'homme ralenti de Coetzee. Fa un grapat d'anys vaig llegir Foe, va ser abans que li donaren el Nobel, el 2003. I a poc que j'ais flânée per ni sap els carrerons més, m'he trobat amb una plaça on hi havia uns quants bancs, alguns ocupats, en especial els solejats, i m'hi he assegut en un. L'he obert per la primera pàgina i m'he posat a llegir el primer capítol, que era curtet. Es fa de bon entendre. Bé, me'l llegiré —he pensat. I quan l'acabe tornaré a fer el mateix: deixar-lo en qualsevol lloc perquè altra gent se n'aprofite de la lectura, i si això no para, potser aquesta novel·la serà també una gran viatgera. 

 

Estació del Nord

 

Potser no ha abandonat el llibre en un bon lloc, però la necessitat de començar l'experiment li ha sobrevingut tan de sobte que ha fugit de seguida fins al banc que li servirà d'observatori. Al poc temps, una senyora carregada de borses d'El Corte Inglés es mira el llibre de reüll una vegada i una altra. Posa totes les borses entre cama i cama, com protegint-les, i comença a rosegar una rosquilleta. Quan els altaveus anuncien que el tren de Gandia s'estacionarà a la via cinc, la senyora agafa el llibre amb dificultats, s'alça i a ell no li dóna temps de sentir cap alegria perquè, uns metres més endavant, el deixa caure en la paperera metàl·lica que hi ha a l'inici de l'andana. Desencisat, després d'uns minuts que empra a escorcollar la paperera amb dissimulacions que no pot amagar, el torna a deixar estratègicament situat en el mateix lloc on la senyora de les borses d'El Corte Inglés se l'havia trobat. 

    Ara és una xicona de molt bon veure. S'ha aponat a la vora mateix del llibre, però no deixa de jugar amb el  mòbil. Passen només uns minuts i arriba un jove, també de molt bon veure, que aparta el llibre per seure al costat de la noia. La besa mentre li acarona els cabells amb la mà dreta. El llibre és ara molt a prop d'una altra paperera metàl·lica, on novament és llançat per un militar, suat i de baixa graduació, que l'ha emprat uns minuts per ventar-se. Aquesta vegada li ha costat molt més —un quart d'hora llarg— de posar-lo de nou al lloc decidit. Ha augmentat considerablement la gent al voltant de la paperera i no s'atrevia a escorcollar-la per pura vergonya. Quan al remat ho aconsegueix, el deixa al lloc i ocupa de nou l'observatori.

    Passa algun temps sense incidències remarcables fins que arriba un jove encorbatat que l'agafa, li arranca un full i, després d'escriure-hi alguna cosa, li'l dóna al seu acompanyant. Ell s'indigna, és clar, però aguanta l'embranzida de l'odi contra totes les corbates i espera pacient alguna novetat significativa. El cas és que no ha d'esperar massa. Hi arriben dos turistes, un dels quals fa servir el llibre perquè les sabates no embruten la maleta on ha decidit descansar les cames. Ja fa mitja hora que el turista recupera forces amb els peus damunt del llibre. Ell, des de l'observatori, espera amb paciència l'ocasió de recuperar-lo i concloure l'experiment. Cada minut que passa, augmenta el seu malestar. Mitja hora més i el turista sembla definitivament adormit en aquella posició. Ara es mou lleument, però només per deixar caure el cap sobre el muscle de la seua acompanyant, les cames encara sobre el llibre.

    Passa algun temps més fins que l'anunci de l'arribada de l'Euromed d'Alacant, que segueix fins a Barcelona, desperta el turista i provoca que el llibre caiga a terra. Ara és l'ocasió. Abandona l'observatori i, quan ja és a punt de recuperar-lo, la turista s'ha fet amb ell i, amb un gest d'educació primmirada, l'ha llançat dins d'una altra paperera metàl·lica. Ell, que anava dret al llibre, no té més remei que canviar de direcció amb moviments que potser ja desperten sospites. Ja no sap si val la pena seguir. Mira la paperera des d'una certa distància i dubta si passar de nou per haver d'escorcollar-la davant de les mirades dels viatgers que esperen als bancs de l'estació. Algú li demana foc. Menteix: diu que no fuma, perquè no vol deixar de fitar la paperera ni un sol moment. Finalment, es decideix. S'hi acostarà i en el moment oportú, és a dir, quan ningú l'observe, es farà amb ell. Convençut, comença la maniobra i, quan ja és només a unes passes, una dona vestida de verd se li avança: agafa la paperera i buida el contingut dins el carretó de la neteja. Ell, que ha de suportar una pujada de sang considerable, no sap com minvar l'endimoniada velocitat que ha imprès a la seua decisió. Però se'n surt aturant-se en sec i mirant amunt, al tauler electrònic, que informa de les eixides i arribades. Després d'uns minuts en què no hi veu res perquè la ràbia l'encega, s'adona que anuncien l'eixida d'un tren a Xàtiva.

    Ara seu al vagó de cua, el cap recolzat en el vidre de la finestra. Com coneix les seues flaques, té temps encara de redreçar l'esperit en dissenyar una nova estratègia per veure si demà, després de vint-i-sis dies d'experiments, algú decideix obrir el llibre i començar a llegir-lo. Quan el tren es posa en marxa, ja es veu seguint aquest primer lector per esbrinar què fa, on viu, qui és. No dubta que trobarà l'ocasió per presentar-se. Sap?, jo en sóc l'autor... Però li agraden els peus a terra i pensa que, sobretot, cal no precipitar-se. L'important és concentrar tot l'esforç a triar el lloc de partida, no com avui, que s'ha deixat portar per una certa espontaneïtat.

Vicent Alonso. Trajecte circular. Notes d'un dietari. Bromera, 2003.