BREU
REFLEXIÓ SOBRE LES CARTES A MÀRIUS TORRES
I EL VENT DE LA NIT de Joan Sales
Aquest
estiu he enllestit la lectura de les Cartes a Màrius Torres i la relectura d’El vent de la nit. Era el propòsit que m’havia fet en acabar Incerta glòria. Necessitava saber què se
n’havia fet dels personatges a qui havia acompanyat al llarg de força dies,
però a banda d’això, també he anat entrant més en el pensament de l’autor de
tot plegat, Joan Sales, en les seves idees i en les seves obsessions.
En El vent de la nit hi he trobat molt
d’això, la novel·la ens aclareix moltes coses, però en les Cartes a Màrius Torres hi trobem el fonament de molts temes que
apareixen en les dues novel·les: una important quantitat de vivències de l’autor fetes literatura, podríem dir-ne. També m’han fet entendre que Sales,
amb tots aquests escrits, buscava molts perquès.
No
podem perdre de vista, tampoc, els anys en què ho va escriure, tot plegat. El
1956 publica una primera versió molt reduïda d’Incerta glòria, ja veient el passat amb una certa perspectiva, i no
és fins a 1971, ja en un franquisme amb brins de llum al final del túnel, que
en publica una versió més completa. No serà fins quaranta anys després d’haver
estat escrites que Sales publica les Cartes.
Ens trobem amb un escriptor de seixanta anys que revisa escrits de quan en
tenia poc més de vint, un autor-editor intervencionista amb els textos que
edita, tant propis com aliens.
Entre
El vent i les Cartes podem veure amb molta claredat algunes de les idees, i també
de les obsessions, de Sales. Sobretot a El
vent hi veiem el Sales catòlic, amb esperances de possibles canvis en les
jerarquies eclesiàstiques després de Joan XXIII. Tant en les Cartes com en El vent, Sales aprofita per exposar-nos la seva teoria sobre el paper
dels anarquistes en la guerra, els infiltrats i/o agitadors que hi havia en els
rengles àcrates, amb la seva genial invenció del terme filldeputisme històric
per definir aquelles persones que, al llarg de la història, han manipulat per
fer mal en benefici propi: “els agents dobles, els provocadors, els personatges
més sòrdids i més tèrbols, els fills de puta de tota mena en una paraula”, representats
en les novel·les per en Lamoneda i en Llibert Milmany. També hi veiem el que
pensava del govern de la Generalitat i del president Companys, amb opinions
molt dures, suavitzades amb el pas dels anys, potser per respecte al final que
va tenir el president. Sobretot en les Cartes
podem descobrir el seu militarisme, amb l’expressió de la necessitat d’un
exèrcit català. I la defensa de Catalunya per sobre de qualsevol ideologia,
però juntament amb la seva teoria de la recuperació dels territoris que
formaven l’antiga Corona d’Aragó: res d’anar tot sols només els catalans del
principat, opinava Sales.
Una
de les teories que més defensa fa referència al final de la guerra. Ell, en
boca de Soleràs a El vent, insisteix
que podia haver acabat abans, militarment parlant el 1937, quan els anarquistes
es van alçar contra el govern de Catalunya, però que a Franco li interessava
que s’allargués, perquè la gent s’afartés ben bé del desgavell republicà i així
poder justificar més el seu cop d’estat. Creia que la contesa es podia haver
allargat més encara, però que si va acabar a principis del 1939 va ser perquè
Hitler tenia pressa per començar la seva expansió europea i va fer enllestir la
feina a Franco.
A
banda d’aquestes reflexions ideològiques de Sales, a les Cartes hi podem trobar la inspiració per a molts fets que passaran
en les novel·les i per a molts personatges que hi trobarem, com ara el de Lluís
de Brocà, un clar alter ego de Sales. Entre les vivències de l’escriptor, i
també els llocs on va estar durant la guerra, hi trobem el poble d’Esterqüel, a
l’Aragó, amb un convent de mercenaris a prop i un casalot-castell, i una mula
que li van deixar els del castell. També les mòmies dels frares del convent,
arrasat pels anarquistes, disposades a l’altar com si s’hi fes un casament. O
el front mort en què va passar una temporada i les trobades que tenien amb els
de l’altre bàndol en terra de ningú. I el Nadal que van passar al front les
dones i els fills d’ell, el capità, el comandant i el metge, un fet real que, en
llegir-lo en la novel·la, resulta força inversemblant. A banda, cal dir que aquests
tres comandaments militars seus li van inspirar els respectius d’Incerta glòria. També hi apareix la
conversa amb un senyor d’edat, nacional, en l’hotel on s’estan els soldats
republicans el 1938 mentre l’exèrcit de Franco els està atacant: “a mi no em
volen cap mal...jo sóc d’ells”, els diu. Fets, indrets i persones reals que
Sales convertirà en literatura.
Esment
a part, a les Cartes, Joan Sales ens
parla de l’Enric Usall, un bon amic que va morir el gener de 1938 en els
combats de Terol i que, amb la seva manera de ser i les seves ocurrències, li
va servir de base per a la construcció del personatge de Juli Soleràs. Per
cert, per acabar aquesta breu reflexió, voldria dir que una bona història
hauria estat la vida de Soleràs explicada per ell mateix, una cinquena part d’Incerta glòria, mai no escrita per Sales.
La peça que completaria la seva extensa obra.
Pilar Castel Soler
Gràcies, Pilar, per aquest apunt, aquest article.
ResponElimina