ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Gràcia Jiménez i Anna Aguilar-Amat (10)

GRÀCIA JIMÉNEZ TIRADO

Trencant desordres arredoniré el caos
singular, enfollit, destrellatat, perfecte.
Molts com jo, ara o ahir, o en Mai Més
hauran sentit l’amplitud detallada
de la ciutat en ombres.
Faré filera per prendre comunió
amb l’espai carregat de sobtats esperits
que dansen contra el vent.
I malgrat tot em trobaré isolada
en el mes de novembre
d’un Alacant exhaust.


Quadern del vent (2005), Premi de Poesia Gata de Gorgos 2005.


a la xarxa

ANNA AGUILAR-AMAT

Rebaixes

Lentament m'he tornat a despullar davant
d'aquell altre mirall del provador,
les proporcions perdudes. He vist que uns quants
mots tendres teus s'havien quedat agafadets
als voravius del meu sostenidor. I uns petits
esquiadors han relliscat fent ziga-zagues i
gatzara d'orxata per les meves espatlles: eren
les teves bromes. I allò que sóc difícil i un
parell més de mocs han rebotat al tamboret amb
un soroll de penjarobes. Un sobre l'altre els
tres vestits discrets que he triat amb desmai a la
botiga per si agradar-te fóra una cosa necessària.
Semblen records de noies; de vegades les veig en
passarel·la per la teva mirada bellugant les
caderes i les denes brillants del teu desig. No
els sóc hostil: els seus humors t'han conduït a mi.
I imagino altres dones, a les quals precedeixo i
somric: l'oreig tebi als cabells de la meva cançó.
Veig les veus... "La cremallera domina, els botons
fan bossanyes..." La banalitat sona igual en europant.
N'he triat un que deixaré a l'armari fins el dia que et vegi.
Als altaveus Gardel.
A la caixa un garbuix i xereca d'adolescents de
professió i gent rica i jo com una nena amb un ram
de clavells embolcallat amb paper de diari.
Ja veig que no és poètic. És només una història
vulgar (i tan petita) de com passo les hores que
et segueixen a tu. Com un cristall de sucre girant
a la sínia d'una tassa per la força centrípeta que
algú fa en remenar. Mica en mica em desfaig sense
el perdó que em fes desaparèixer i em transformo en
te amb gel, amb la esperança enterbolida que la set
de la pressa em regali un altre instant, em deixi
la propina d'un matí repetit,
la propina d'un matí repetit
de petons. 


a la xarxa i més...

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Llucieta Canyà (9)

LLUCIETA CANYÀ

Moltes vegades s'escolten comentaris sobre la conveniència o no de deixar el contingut dels blocs després de la desaparició de la persona que l'ha obert. En les xarxes es poden trobar opinions de tota classe. Mentrestant uns blocs desapareixen i altres queden per a que els internautes puguen conèixer les dèries del bloguer, al cap i a la fi un blog és com un llibre editat, agrade o no, siga millor o no tant.  Així, mentre buscava informació sobre Llucieta Canyà m'he trobat el blog d'Emili Casademont i Comas amb un comentari ben extens d'aquesta autora, enllaç que vos deixe per que el pugueu llegir ja que seria una ximpleria per part meua fer copia-pega, si d'aquesta escriptora només tinc referencia del títol més conegut, L'etern femení, seguida temps després per una continuació amb L'etern masculí.

a la xarxa

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Mireia Vidal-Conte (8)

 MIREIA VIDAL-CONTE

Que no hi ha

Passant per sobre de tots els meus cadàvers 
apareixo jo mirant-me 
en l'última cara que puc posar. 

Em miro als meus propis ulls de salobre mirall 
i no em faig cap pregunta 
al contrari del que podia imaginar.

Espero la meva expressió 
el meu últim mode,
per comprovar si et menciono o no 

 —I no.—

a la xarxa

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Mireia Lleó i Bertran (7)

MIREIA LLEÓ I BERTRAN

De Batecs a cor obert

  Se t'ha exhaurit el temps de les bonances
  que has macerat de nit amb llum de lluna,
  et cal la pau callada a les estances
  curulles de records, la pell tan bruna.

  Retornes a ciutat amb la certesa
  d’haver mig acomplert cada propòsit,
  i enfonses soledats per la malesa,
  al fang humit i pulcre que fa el pòsit

  d'estius que han destil·lat xarops de menta.
  T'aferres al setembre com si fos
  l'alè frescal que ens cal per sobreviure

  o bé el plugim que el cap de núvol lliura.
  Ets feble i també saps com es lamenta
  el temps que fuig per entre nits i pors.

 
Amb terra al pensament. Parsifal Edicions, 1999.


a la xarxa

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Josefa Contijoch (6)

JOSEFA CONTIJOCH

 

Fragments i detalls:

“Les emocions que no es diuen, existeixen?” L’obra és farcida de bones reflexions.

(p. 87) Aquest equilibri entre desig i realitat tindria el nom de felicitat.

(p. 106) Bones reflexions sobre el capitalisme. “Ens vam posar a comprar i encara comprem”.

(p.139) La vida passa i ja no torna més.

(p. 160) De la vida, per molt que aprofundim, només en traurem autobiografia.

(p. 173) Referit al pas del temps i a que la història sempre es repeteix: “Han anat passant coses esfereïdores, pròpies d’una pel·lícula catastrofista. Per no parlar de les guerres i les matances i dels abusos econòmics per part dels principals. Tot plegat ens situa en un present cínic i esquiu on l’esperança o la il·lusió o la moral cívica semblen només paraules líriques a l’abast dels ingenus. Un món en què el projecte o el designi o la intenció o el propòsit o l’intent de fer-lo més benèvol, sembla el romanent d’una antigalla. Potser sempre ha estat així; només cal llegir la Bíblia, els clàssics i arribar fins a Shakespeare.”

(p. 183) “Quan escric no penso: sento i escric.” Tenim a les mans un llibre de sensacions.

En resum, un diari que comença els anys cinquanta i acaba amb reflexions sobre la mort, a la qual una vella dama fa dir: “digues-li que estic bé, i que no hi sóc” (p. 184).

L’escriptora reconeix que costa molt trobar la teva pròpia veu narrativa i diu que l’ha trobada amb aquest llibre. Ella també és poeta i ens diu que la poesia és una necessitat que surt del cor.

Sense alè. Josefa Contijoch. Edicions de 1984. Barcelona, 2012.

 A la xarxa 

ESCRIPTORES I POETES: UN RECORREGUT: Carme Riera (5)

CARME RIERA

A mà dreta, sobre la ratlla de l'horitzó, es fonien els darrers perfils de la costa. De banda a banda de la segetia, de babord a estribord, les aigües, d'un blau espès, s'anaven tornant hostils. Al cel uns niguls foscs, amb carasses d'espantalls i malforjades formes, semblaven custodiar, com sentinelles, els seus dominis, dissuadint les aus d'apropar-hi el vol.

[...]
 

La remor de la mar, que semblava bullir a grans barbotejos, com l'olla que ja  fa molt de temps que el foc escalfa, i el balanceig cada cop més amansit de la nau, feren venir son a Pere Onofre, retut pel daltabaix sofert.

[...]
 

La ciutat és només una taca blanquinosa a llevant. La mar ha variat de fesomia, ja no té rés a veure amb el llençol ben estirat de fa unes hores. Ara les ones semblen barrams de llop amb ullals blanquíssims. Els esquitxos i la sabonera, com saliva rabiosa, els enteplega de ple.

[...]

Dins el darrer blau. Premi Josep Pla 1994. Cinquena edició: abril 1994. Edicions Destino, 1994.

A la xarxa 

ESCRIPTORES I POETES: UN RECORREGUT: Rosina Ballester (4)

ROSINA BALLESTER

Pare meu que ets en mi


Pare meu que ets en mi
com una tanca vermellosa
de l’illa virginal on m’he perdut.
Vingui el teu nom en invocar-lo
des de l’instant desesperat
on no et conec.
Cerco la mà que pugui sojornar-me
rendida a aquell repòs fràgil i antic.

Pare meu, de qui mai podré obtenir
més que desig de ser qui som:
afectació del temps,
mai ja seré la teva idea.


A la xarxa

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Josep Pla

 El quadern gris (un dietari)

La història en detall

La història sempre ens arriba en conjunt. Per posar un exemple, ens és impossible saber amb detall què va passar l’11 de setembre de 1714, si no trobem diaris (dietaris) de persones que van viure aquells fets, i si pot ser de pensaments o posicions diferents. Perdem molts detalls i el que ens arriba pot haver estat deformat sempre per les diferents circumstàncies posteriors. Per això tenen tant de valor documents com El quadern gris, el diari de dos anys de joventut de Josep Pla, un dietari iniciat just quan acabava de fer 21 anys, el 8 de març de 1918, i tancat arran de l’anada cap a París, el 17 de novembre de 1919, que el confirmarà en el camí del periodisme professional. Relats com aquest ens ajuden a configurar la història en petit, la que, sumada amb moltes altres, hauria de formar la gran història. 

En el Quadern també hi podem viure (més que no pas veure) els dubtes de Pla. El final de la vida desvagada d’estudiant i l’inici de la vida adulta, ja com a periodista, després de la decisió presa d’escriure per damunt de tot i de no fer servir per res la carrera d’advocat, que havia estudiat a desgana a la Universitat de Barcelona i que va acabar per no fer un lleig a la família. També són interessants totes les referències que hi fa de personatges i costums, en especial les d’escriptors ja consolidats en aquells anys (seria el cas d’Eugeni d’Ors), que ho van ser després (com ara Josep M. de Sagarra)o que no van arribar a transcendir. Pla es mostra al llarg del Quadern com un gran admirador d’Ors. Podríem dir que, en aquells temps, era el seu autèntic ídol.

Pla és el rei dels adjectius i té un vocabulari molt ric. Llàstima que algunes de les  paraules que fa servir ja no les usem avui en dia, sigui perquè representen oficis o costums ja perduts, sigui per l’empobriment del nostre llenguatge actual. També llàstima que alguns pensaments ens costin d’entendre, bé perquè ens resulten llunyans en el temps, bé perquè no tenim massa referències de què passava en els entorns quotidians d’aquella època. Ja hem dit que la història ens arriba en conjunt, no en detall. Pla, al Quadern, ens fa un retrat exhaustiu de la manera de viure d’uns temps perduts. Llegint-lo recuperem el plaer de la lectura per la lectura, sense objectius, sense ànim, tampoc, de retenir la immensa majoria de les coses que ens explica.

 

Josep Pla en 1917

Cal destacar la ironia constant en Pla; el saber riure’s d’ell mateix si convé, a banda d’aquest art que tenia per trobar els adjectius correctes, clavats, per a cada ocasió. També cal remarcar la immensitat de detalls que descriu, de la vida quotidiana, dels amics, de la família. Llegir el Quadern és gairebé com viure aquells dos anys realment, presencialment. He llegit la descripció de l’estiueig d’agost de 1918 de la família Pla a Calella, a la caseta que tenien a la platja del Canadell, en uns dies d’estiueig meu i m’ha fet la sensació d’estar sota l’ombra d’una barca, notant l’oreig de la tarda a la cara, encara que el llegís asseguda en una gandula a la terrassa de casa, força lluny del mar.

De fons, en el Quadern, hi trobem també l’epidèmia de grip que va causar estralls a partir de finals de 1918. Pla explica que tenia la universitat tancada per aquesta causa. Ens parla d’alguns dels morts que hi va haver i la malaltia hi surt relatada diverses vegades. En l’escrit es nota la inquietud que devia haver-hi. “Les esqueles són nombrosíssimes”, ens diu, i esmenta, entre d’altres, l’òbit del poeta Joaquim Folguera. El 24 de febrer de 1919 ell la té i se’n surt, sense conseqüències greus. Creu, però, que ha passat just, tant ell com alguns altres membres de la seva família, que també van patir l’epidèmia. També podem veure en aquest diari una clara diferència entre els escrits que fan referència a l’Empordà i els que parlen de Barcelona. Ens descriu un món rural, però lluminós, en el primer cas i una ciutat grisa, humida i bruta, en el segon.

Cal dir que Gabriel Ferrater creia que Josep Pla no havia escrit aquest dietari el 1918 i 1919, que la redacció l’havia fet ja de gran. Cal esmentar que sovint l’autor hi parla com si tingués més edat de la que figura que tenia llavors. Ho notem en diversos punts del dietari. Ferrater va ser l’únic que va posar en dubte que el llibre l’hagués escrit un jove de vint anys, però és que segons ell, en aquesta edat: “no s’escriuen 800 pàgines bones”.

L’any 2016 va fer 50 anys de la publicació per primer cop del Quadern gris. Pla, llavors, ja tenia prop de setanta anys... i havia escrit moltíssim al llarg de la seva vida. No podem deixar d’entendre una mica l’ombra de dubte que introduïa Ferrater. De fet, sembla impossible que Pla no revisés el Quadern abans de la seva publicació, polint una mica la versió original, no pas reescrivint-la, perquè també seria difícil, al cap de tants anys, recordar tots els detalls que conté El quadern gris.

Pilar Castel Soler 

Josep Pla. El quadern gris. Destino. Barcelona, 2007. La butxaca. (la primera edició a Ediciones Destino va ser el 1966).