dimarts, 28 d’abril de 2020

UN ESTEL IGNOT SOMRIU AL BELL MIG DEL CEL NOCTURN

Una altra vegada Manuel Baixauli sense grans històries, ni grans personatges m’ha tornat a captivar amb la seua darrera novel·la Ignot

  
De bon principi, d’Ignot, m’ha sorprès, el títol. M’ha emocionat pronunciar la paraula en veu alta i comprovar com sona de bé, quina paraula més bonica!, que, darrerament, havia escoltat ben poc. Després l’he buscada al diccionari, al DIEC, i he comprovat que el seu significat a més de concís, és sobri: «no conegut», amb un exemple que s’acosta a un vocabulari especific, de llocs, que alguns no podem ni imaginar, si no és que som molt viatgers per anar a regions ignotes. Dubte molt que hui en dia encara en queden. Tot i que, a mesura que avance en la lectura trobe que per a Baixauli tot és possible.

Al darrere d’Ignot, sinònim de desconegut, semblava amagar-se tota una declaració d’intencions. I com a tal, a primers de febrer acabada de comprar, vaig començar-ne la lectura. Tot i que un grapat d’entrebancs van sobrevindre i la lectura va quedar estroncada, entre elles, una grip em va deixar reclosa a casa unes setmanes. Encara vaig fer l’esforç d’anar a la tertúlia que Baixauli i Benesiu feien a l'Espai Joan Fuster de Sueca. Però en arribar a casa l'esgotament em va fer adormir-me i vaig estar així vora quinze dies, en espavilar-me em vaig assabentar que estàvem reclosos a casa pel coronavirus, que no podíem eixir de casa per a res. I a hores d’ara després de quaranta dies i escaig encara continuem reclosos. La veritat és que havia arribat a la meitat, però vaig tornar a començar-la. I ara sí, la lectura ha anat seguideta


Mentrestant en tot aquest temps he anat llegint un grapat de comentaris, ressenyes i entrevistes sobre Ignot, a quin millor que altre, vaja que pot estar ben content i pagat com se sol dir.

Una de les coses que sobta en Ignot és la facilitat amb què es llig, a diferència de les altres dues novel·les, tot i que no vol dir que aquesta siga més senzilla perquè el rerefons resulta igual d’inquietant alhora que amaga moltes preguntes ... l’escriptura, l’edició de llibres, el plagi.

Com ja va fer en La cinquena planta i en L’home manuscrit, i ara en Ignot, Baixauli trau profit de tots els seus coneixements i els posa al servei de l’escriptura com una mena de calaix de sastre. Tot si val per a Baixauli, tan sols li cal encaixar-ho com un trencaclosques: la pintura, el seu ofici, però també hi ha els seus gustos en música, les pel·lícules que li agraden, els espais que l’envolten, el seu poble, Sueca i altres nuclis com Les Palmeres o el Mareny i els arrossars que formen part del Parc Natural de l’Albufera, també trobem els llocs més llunyans per on ha anat transitant al llarg de la vida. Per cert! En un dels capítols m’he trobat a Orofila Martí, qui no recorda l’enigmàtica arquitecta de La cinquena planta? Un personatge que potser donaria per a més.

La novel·la està escrita en capítols molts curts des d’on he anat coneixent aquests personatges de la història: Mateu, Crisòstom, Edmund Bosch, el Mestre dels quals només se sap unes poques pinzellades, suficients per fer-me una idea al llarg de la novel·la de com són i que busquen.

Ignot és de les novel·les d’on es pot treure suc cada vegada que t’hi aproximes a ella. Hi ha un capítol meravellós que m'he llegit més d'una vegada, també perquè mentre el llegia tenia en ment el paisatge descrit, gràcies a l'amiga i gran fotògrafa Consol Martínez Bella, que comença així:


Un individu camina. Un individu camina sol pel mig d’una immensa plana trossejada en camps d'arròs de grandària i forma dispars, lluny de tot, lluny potser de si mateix, per sendes de pols a ritme constant, no ràpid, no lent, sense treva, com les busques d’un rellotge.
És hivern, els arrossars són de color d'ombra torrada, de fang eixit; l'estació més trista, en què menys resplendeix la marjal. A mitjans de maig ompliran els camps d'aigua per a la sembra i la plana serà un llac immens fragmentat com un trencaclosques pels marges dels arrossars, un llac com el que era fa segles, abans que els camperols n'aterrares la major part i la convertiren en conreu. Els últims dies de maig sembraran les llavors, els camps començaran a enverdir-se i seran verds del tot a entrada d'estiu, un verd intens que anirà esgrogueint-se a poc a poc, a mesura que madure l'espiga. A finals de setembre o principis d'octubre, els camps s'ompliran, primer, d'aquells insectes gegants, metàl·lics, que anomenem segadores, i més tard, als capvespres, de focs on cremarà la palla. La plana esdevindrà un infern amable, difícil de respirar. A mitjans de novembre els camps, inundats de nou, esdevindran espill enlluernador del cel i dels núvols imprevisibles fins que, a l'hivern, l'aigua desapareixerà i hi restarà, només, el fang marró, color d'ombra torrada, aquest fang que l'home que camina té sempre al davant i que potser no mira, o mira cec, sense veure'l. 
No va enlloc, camina per caminar. De lluny, sembla una formiga que avança per la pista d'un aeroport; de prop, té l'aire d'un vagabund, amb camisa de quadres vella, pantalons vaquers descolorits, jaqueta folgada, tota una arruga. Prim com un titella, avança pels traçats capritxosos dels senderols, qui sap si seguint un dibuix o deixant-se dur per l'atzar, endavant, endavant, més enllà i més enllà. 

Els arrossars de l'Albufera. Fotografia cedida amb el permís de l'autora: Consol Martínez Bella

dissabte, 25 d’abril de 2020

DESFULLANT UNA MARGARITA: «És clar... esclar... és clar... esclar...és clar...»



Sempre ho havia pensat, però un bon dia ho vaig dur a la practica. Aquell dia vaig decidir tindre al costat un llapis per anar ratllant, assenyalant o escrivint coses als marges dels llibres que llegia fora el que fora. M’havia cansat d’anotar coses amb fulls que després se’m perdien pels calaixos i acabava oblidant el motiu que m'havia impulsat a escriure tal o qual comentari.
Abans, això mai no ho havia fet, sempre havia sigut molt curosa amb els llibres, no rallar-los, ni doblar-los, ni fer-los malbé, és a dir deixar-los als prestatges tal i com els havia agarrat. Encara recorde quan, fins i tot els folrava amb fulls acolorits o amb plàstics transparents que comprava aposta en les papereries, també em va pegar una temporada per folrar-los amb retalls de revistes o periòdics que, ara, quan en trobe algun pels armaris, semblen un afegit dels llibres d’història.
Ara mateix, em ve al cap l’Odissea d’Homer que tant esplèndidament va traduir Joan Francesc Mira, qui, segons em va comentar un dia que el vaig veure en València, va haver de fer algunes correccions en posteriors edicions que es van fer perquè hi havia hagut errades de traducció i tipogràfiques. Aleshores jo acabava de llegir-la i, la veritat, aquests detalls em van passar desapercebuts. Ara bé, fa unes setmanes que l’he tornat a llegir, ara llapis en mà, i he pogut constatar que realment hi ha alguna errada que les posteriors edicions van anar esmenant, tot i que estic segura que en aquesta lectura encara se me n'hauran passat més d'una. Això ho deixe per a una pròxima relectura. Unes errades que solen ocórrer en primeres edicions, sobretot en llibres que se sap que estan venuts, per la temàtica o pel nom de l’escriptor.
El cas és que llapis en mà com ja he dit més amunt fa poc he llegit un parell de novel·les d’una mateixa autora i amb uns mateixos protagonistes, per suposat. Llegia la primera part, quan de sobte vaig trobar-me amb la paraula «esclar», que em va resultar estranya, tot i que no era la primera vegada que ho veia, ara però, em va fer posar en guàrdia, ui!, vaig pensar, quina errada, i la vaig marcar amb un redolí ben gran. Però, el cas és que, a mesura que la novel·la avançava aquesta mateixa paraula es repetia constantment, la qual cosa em va fer pensar que no era una errada de traducció, sinó de tipografia. Així que vaig acabar de llegir-la, vaig guardar-la al seu lloc sense més històries. Passades unes setmanes vaig pensar que havent llegit la primera novel·la, ara que tenia els personatges frescs en la memòria, i, a més la lectura m’havia fet passar una estona ben agradable, la segona part devia de mamprendre-la el més prompte possible, com així vaig fer. A les poques pàgines de començar a llegir vaig tornar a ensopegar altra vegada amb la paraula que tant m’havia obsessionat en l’anterior novel·la, per estranya. En aquesta ocasió hi havia escrit «és clar». Novament vaig anar marcant i assenyalant en post-its (marcapàgines) cada vegada que eixia l’expressió, quan vaig acabar-la, un grapat de banderoles sobreeixien com si foren palangres surant enmig de la mar.
I ara què?, vaig pensar, una vegada acabades les dues novel·les. Més que errades, que n'hi ha en moltes novel·les, m'agrada assenyalar paraules que desconec per buscar-les al diccionari i afegir-les al meu lexicó, així com frases i paràgrafs que m'hagen colpit mentre les llegia. Però d'aquesta cosa estranya que m'he trobat no sabia que fer-ne. Finalment he fet una cerca per Internet, que tot ho sap, per veure si hi havia algun comentari al respecte. M’he trobat amb la sorpresa que hi ha autors que es decanten per aglutinar aquests mots com ja va passar amb «sis-plau» formada pels mots «si et plau» però, que la llengua parlada tendeix a aglutinar quan parla depresa, fins que comencen a escriure-la tal i com la diuen, i queda lexicalitzada en una nova paraula. De moment, això no és el cas de «és clar», el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no la recull, ni diu res al respecte, tant sols són comentaris periodístics d’uns i altres.
I ja pel meu compte, com que darrerament tinc moltes hores al dia per pensar m'he fet els meus cabdells de la qüestió. Un detall important que crec que té molt a veure amb el que ha passat és que les dues novel·les han estat traduïdes per persones diferents. Per quin motiu ho han fet? Sobretot havent-se traduït en un curt període de temps? Altres traduccions de la mateixa col·lecció tenen el mateix traductor. Perquè no en aquesta ocasió? Pel que es veu cadascun ha utilitzat criteris diferents alhora d’aplicar la sintaxi de la llengua catalana. En una sola novel·la, haguera passat més desapercebut, perquè hi ha qui es decanta per l’aglutinació de «esclar» que s’aproxima a la llengua del carrer en compte de «és clar» més culte. M’imagine que, com passa en els mitjans audiovisuals, les editorials deuen tindre un llibre d’estil que cal aplicar. Pel que es veu en aquestes traduccions no ho han fet i és una llàstima perquè la traducció ha quedat desequilibrada. Com si diguérem en la primera novel·la el parlar dels protagonistes és més d’anar per casa, i en la segona els mateixos protagonistes s’han tornat més cultes. Bé, això deu ser. Mentrestant jo, llapis en mà a la recerca de paraules rares i estranyes en els llibres que vaig llegint i de paraules que m'enamoren. 

 

divendres, 24 d’abril de 2020

PROVATURES DE POETA (4)

 
a V.A.
 
Vas viure
intensament la 
nostra incipient amistat.
Corrien temps despreocupats,
entre paraules de poeta.
Sempre ho recordaràs. 
 
(dilluns, 2 de febrer de 2020)  

dimarts, 14 d’abril de 2020

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Stefan Zweig






El món d’ahir
Memòries d’un europeu
Vaig llegir aquest assaig biogràfic d’Stefan Zweig durant la tardor del 2019. Tot i les seves 530 pàgines, i que vaig iniciar la lectura en una època d’activitats normals, vaig enllestir-lo molt de pressa. Comences a llegir-lo, i no el pots deixar. Zweig escriu meravellosament bé, i la bona traducció de Joan Fontcoberta, també hi ajuda.
L’obra és una explicació de la història d’Europa, i sobretot de la seva intel·lectualitat, des de principis del segle XX fins gairebé l’any de la mort de l’autor, el 1942, vista a través de la seva pròpia vida i experiències. Una mena de dietari d’aquells anys de l’escriptor, i també de la vida de tot el continent. Zweig, com diu en el subtítol, era essencialment un europeu, no sé què pensaria de l’Europa d’avui... Mentre l’anava llegint, no podia treure’m del cap el dramàtic i injust final de Zweig i la seva esposa. Es van suïcidar, ja exiliats al Brasil, perquè pensaven que Hitler hauria guanyat la guerra i no podien suportar que això passés. Va ser un error: es van precipitar. Va ser una llàstima perdre un escriptor com ell, encara que ja hagués pogut fer moltes obres i que sempre ens quedi aquest bon record seu en forma d’una extensa producció literària.
Mentre anava llegint, també, vaig prendre moltes notes. Massa. Disset pàgines de notetes que havia decidit no passar en net. Volia quedar-me tan sols amb el record global de la bona, encara que crua, lectura feta. Totalment recomanable, per altra banda. Al final vaig passar en net totes les notes, sobretot reculls de frases o pensaments literals de l’autor. No me’n vaig poder estar, i no em sap greu, tampoc, haver-ho fet.
De tot aquest recull, m’agradaria només transcriure-us el final ben bé de l’obra. La referència a l’ombra que ell veia, l’ombra que potser el va dur a fer el pas fatídic, definitiu: 

“El sol brillava ple i fort. Quan tornava a casa, vaig observar tot d’una la meva ombra davant meu, de la mateixa manera que veia l’ombra de l’altra guerra darrere l’actual. Durant tot aquell temps ja no s’ha apartat de mi, aquella ombra, planava damunt els meus pensaments dia i nit: potser el seu contorn obscur es projecta també damunt moltes pàgines d’aquest llibre. Però tota ombra és al capdavall filla de la llum, i tan sols qui ha conegut claror i foscor, guerra i pau, ascens i davallada, tan sols aquest ha viscut de debò.” 

Un inquietant final per a una obra que descriu a la perfecció aquesta mena d’angoixa que ha de provocar haver arribat a aconseguir la plenitud (literària i personal, però també com a societat europea) i veure’t arrossegat cap a l’abisme (tu i la teva societat), sense tenir-ne’n cap culpa, d’una manera injusta i absurda.
Zweig i la seva dona es van suïcidar. No veien solució possible, ni cap llum al final del túnel. Ell s’imaginava el triomf total de Hitler i devia esgarrifar-lo la imatge d’un món futur sota aquest domini. Van cometre un error de càlcul. Van perdre l’esperança, justament una cosa que nosaltres, en la situació actual que estem vivint, no podem permetre que ens passi.
L’autor, si hagués esperat uns anys més, molt pocs, hauria pogut fer molta feina amb els seus escrits, les seves reflexions, el seu bon criteri, per al bé del conjunt de la humanitat, per afavorir la remuntada de la societat de després de la Segona Guerra Mundial. A nosaltres no ens ha de passar com al malaguanyat Stefan Zweig. Aquesta crisi que estem vivint, segurament la pitjor que ha viscut mai el nostre món globalitzat, ens ha de fer reflexionar. D’aquests mals moments que estem passant, n’haurien de sorgir bons instints, el bon fons que de segur que hi ha en la humanitat. Mirem de buscar-hi el costat positiu, i no caure en el desànim. Mirem de transcendir la globalització (entesa com a capitalisme salvatge, com a negoci pur i dur) i de desenvolupar un sentit de comunitat planetària. Cal anar cap a una solidaritat mundial que ens ajudi a construir un món millor per a tots.
Pilar Castel Soler


El món d’ahir. Memòries d’un europeu. Stefan Zweig. Quaderns Crema, Barcelona, 2001, reimpressió 2019.

dimecres, 1 d’abril de 2020

PROVATURES DE POETA (3)

 
 a V.A. 
 
Veies 
incrèdula, com 
navegava, endut pel
corrent,
el seu navili
sense poder fer res per aturar-lo.
  
(dilluns, 3 de febrer de 2020)