UN ESTEL IGNOT SOMRIU AL BELL MIG DEL CEL NOCTURN

Una altra vegada Manuel Baixauli sense grans històries, ni grans personatges m’ha tornat a captivar amb la seua darrera novel·la Ignot. 

  
De bon principi, d’Ignot, m’ha sorprès, el títol. M’ha emocionat pronunciar la paraula en veu alta i comprovar com sona de bé, quina paraula més bonica!, que, darrerament, havia escoltat ben poc. Després l’he buscada al diccionari, al DIEC, i he comprovat que el seu significat a més de concís, és sobri: «no conegut», amb un exemple que s’acosta a un vocabulari especific, de llocs, que alguns no podem ni imaginar, si no és que som molt viatgers per anar a regions ignotes. Dubte molt que hui en dia encara en queden. Tot i que, a mesura que avance en la lectura trobe que per a Baixauli tot és possible.

Al darrere d’Ignot, sinònim de desconegut, semblava amagar-se tota una declaració d’intencions. I com a tal, a primers de febrer acabada de comprar, vaig començar-ne la lectura. Tot i que un grapat d’entrebancs van sobrevindre i la lectura va quedar estroncada, entre elles, una grip em va deixar reclosa a casa unes setmanes. Encara vaig fer l’esforç d’anar a la tertúlia que Baixauli i Benesiu feien a l'Espai Joan Fuster de Sueca. Però en arribar a casa l'esgotament em va fer adormir-me i vaig estar així vora quinze dies, en espavilar-me em vaig assabentar que estàvem reclosos a casa pel coronavirus, que no podíem eixir de casa per a res. I a hores d’ara després de quaranta dies i escaig encara continuem reclosos. La veritat és que havia arribat a la meitat, però vaig tornar a començar-la. I ara sí, la lectura ha anat seguideta. 

Mentrestant en tot aquest temps he anat llegint un grapat de comentaris, ressenyes i entrevistes sobre Ignot, a quin millor que altre, vaja que pot estar ben content i pagat com se sol dir.

Una de les coses que sobta en Ignot és la facilitat amb què es llig, a diferència de les altres dues novel·les, tot i que no vol dir que aquesta siga més senzilla perquè el rerefons resulta igual d’inquietant alhora que amaga moltes preguntes ... l’escriptura, l’edició de llibres, el plagi.

Com ja va fer en La cinquena planta i en L’home manuscrit, i ara en Ignot, Baixauli trau profit de tots els seus coneixements i els posa al servei de l’escriptura com una mena de calaix de sastre. Tot si val per a Baixauli, tan sols li cal encaixar-ho com un trencaclosques: la pintura, el seu ofici, però també hi ha els seus gustos en música, les pel·lícules que li agraden, els espais que l’envolten, el seu poble, Sueca i altres nuclis com Les Palmeres o el Mareny i els arrossars que formen part del Parc Natural de l’Albufera, també trobem els llocs més llunyans per on ha anat transitant al llarg de la vida. Per cert! En un dels capítols m’he trobat a Orofila Martí, qui no recorda l’enigmàtica arquitecta de La cinquena planta? Un personatge que potser donaria per a més.

La novel·la està escrita en capítols molts curts des d’on he anat coneixent aquests personatges de la història: Mateu, Crisòstom, Edmund Bosch, el Mestre dels quals només se sap unes poques pinzellades, suficients per fer-me una idea al llarg de la novel·la de com són i que busquen.

Ignot és de les novel·les d’on es pot treure suc cada vegada que t’hi aproximes a ella. Hi ha un capítol meravellós que m'he llegit més d'una vegada, també perquè mentre el llegia tenia en ment el paisatge descrit, gràcies a l'amiga i gran fotògrafa Consol Martínez Bella, que comença així:

Un individu camina. Un individu camina sol pel mig d’una immensa plana trossejada en camps d'arròs de grandària i forma dispars, lluny de tot, lluny potser de si mateix, per sendes de pols a ritme constant, no ràpid, no lent, sense treva, com les busques d’un rellotge.

És hivern, els arrossars són de color d'ombra torrada, de fang eixit; l'estació més trista, en què menys resplendeix la marjal. A mitjans de maig ompliran els camps d'aigua per a la sembra i la plana serà un llac immens fragmentat com un trencaclosques pels marges dels arrossars, un llac com el que era fa segles, abans que els camperols n'aterrares la major part i la convertiren en conreu. Els últims dies de maig sembraran les llavors, els camps començaran a enverdir-se i seran verds del tot a entrada d'estiu, un verd intens que anirà esgrogueint-se a poc a poc, a mesura que madure l'espiga. A finals de setembre o principis d'octubre, els camps s'ompliran, primer, d'aquells insectes gegants, metàl·lics, que anomenem segadores, i més tard, als capvespres, de focs on cremarà la palla. La plana esdevindrà un infern amable, difícil de respirar. A mitjans de novembre els camps, inundats de nou, esdevindran espill enlluernador del cel i dels núvols imprevisibles fins que, a l'hivern, l'aigua desapareixerà i hi restarà, només, el fang marró, color d'ombra torrada, aquest fang que l'home que camina té sempre al davant i que potser no mira, o mira cec, sense veure'l. 

No va enlloc, camina per caminar. De lluny, sembla una formiga que avança per la pista d'un aeroport; de prop, té l'aire d'un vagabund, amb camisa de quadres vella, pantalons vaquers descolorits, jaqueta folgada, tota una arruga. Prim com un titella, avança pels traçats capritxosos dels senderols, qui sap si seguint un dibuix o deixant-se dur per l'atzar, endavant, endavant, més enllà i més enllà. 

Els arrossars de l'Albufera. Fotografia cedida amb el permís de l'autora: Consol Martínez Bella